Carme Chacón: el pare, la mare i (todo por) la pàtria

Si segles de cultura política totalitarista colonial no ens haguessin esberlat gairebé del tot les neurones mediàtiques, les últimes declaracions de Carme Chacón --l'ex-ministra de la Guerra a l'imperi on el Sol mai no es pon--, no s'haurien escampat com ha succeït aquests dies. Unes declaracions esbombades abans i després que, a Barcelona, prop de dos milions de persones ens recreéssim als carrers per expressar esgotament profund i esperança major, i anhel de votar i guanyar la independència. Des de la V gegantina fins a les commemoracions de l'esquerra independentista pels espais urbans de la lluita a Barcelona, la gentada s'amorrà a l'asfalt. Fins els llibertaris compongueren una ratlla i un bloc antiautoritari.

Qui és Chacón? Pulsió de poder i ambició, com tants i tants al circ polític. És a dir, una figureta irrellevant. Ha exercit de tinent batlle de l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat (1999-2003), vice-presidenta primera del Congrés espanyol (2004-2007), ministra d'Habitatge (2007-08) i ministra de Defensa (2008-11). Sous, viatges, dietes i noves propietats: tot com cal. Fou observadora de l'OSCE a Bòsnia el 1996 i a Albània el 1997 --arran de les seves virtuts per observar, suposo. I, a més de fer carrera política a les JSC, al PSC (PSC-PSOE) i al PSOE, en el paleolític treballà algun estiu (un?, dos? tres?) en una botigueta tan poc amable per als seus treballadors com El Corte Inglés a fi de pagar-se els estudis de dret, ja que n'és llicenciada. No tenim notícia que hi creés ni que milités en cap secció sindical. Avui, per pagar-te la carrera a la universitat pública cal que penquis quaranta estius a la botigueta. Chacón no féu el doctorat, i exercí de professora associada a la Universitat de Girona, on no s'autoreprimí a manifestar la seva admiració pel procés polític del Quebec (un país en què el genocidi de les nacions índies colonitzades ha estat i és tan vergonyosament implacable com a l'oest del Canadà i al sud, als EUA). Actualment és la secretària de Relacions Internacionals del PSOE, la qual cosa significa que es relaciona amb gent de nacions altres que l'espanyola.

La setmana passada, doncs, Chacón s'afanyà a mostrar-se de nou: 'O penses com ells o ets estranger a la teva terra.' '34 anys amb el lema "Espanya ens roba" i els que roben són ells.' 'No vull haver de triar entre el pare i la mare, els estimo tots dos.'

No sé si el fet d'ignorar aquest contraparadigma ideològic, el cínic parany narratiu amb què se'ns confronta cada dia, manifesta la nostra capacitat de transcendir els vòmits que se'ns aboquen des de mitjans 'informatius' catalans i espanyols, o bé manifesta que no disposem de prou espais ni temps per a articular alguna cosa semblant al debat polític dins un context de manipulació contínua. Capdavantera avinent per al consum lacrimogen de toxicitats postfalangistes, Chacón silencia que d'ençà del 1977 el seu partit 'sociolisto' --amb els socis 'eco', els amics regionalistes i els alliberats sindicals grocs-- han construït un mur anomenat constitució, reformes laborals i repressió que ha acabat essent esmicolat per la força col·lectiva d'una societat farta de mentides i renúncies obligades. Una societat que, ara mateix, tot ho vol. Ella i els seus amics proclamaren durant dècades que fora de la lluita armada hi cabia tot. I que els partidaris de la independència havien d'obtenir la majoria al Parlament de la Ciutadella, perquè la democràcia --ha ha!-- consistia en això. Pel que sembla, ara cal aconseguir la majoria independentista al congrés espanyol! Au, vinga...

Estranger a la meva terra és el que se m'ha imposat a viure en qualsevol banda dels Països Catalans. Estrangers a la nostra terra són els catalans nascuts aquí i allà bombardats, assassinats, reprimits, empresonats, torturats, exiliats, multats, censurats i desterrats els darrers tres-cents anys --i prou sabem que la pagesia nostrada visqué l'ordre terrorífic del feudalisme 'propi' tal i com nosaltres hem de sofrir l'explotació.

Quant a això de robar... Roba tota burgesia. Roba també un estat rapinyaire que ens enclava en una situació de dèficit fiscal sense parió a Europa --forçats a pagar i repagar com a treballadors i com a catalans. I disposem de signes antics i sentències judicials que roben, furten, saquegen i malversen militants de tots els partits de la Transacció que d'ençà del 1977 que es tapen les vergonyes els uns als altres. I així estem, senyora Chacón, escurats i amb els ovaris desbordant mentre vostè alimenta fantasies de presidenta imperial, tan lluny de la gent senzilla a la qual apel·la amb aquesta veueta de Shin-Chan ploraner.

Chacón és lliure d'ajuntar-se a Tarragona amb espanyolistes franquistes, esquerranosos 'postgauche divine' o amants del pensament fràgil, tant se val. Amb tot, una política professional hauria d'obrir la boca per sostenir arguments polítics amb cara i ulls. Si parés de mirar-se al mirallet i atengués això que passa, observaria que volem votar --i fotre el camp d'una vegada. I que si mentrestant son pare i sa mare se separen, sempre podrà anar a veiure sota el pont de Vallcarca i no a Esplugas Residencial o en un barri benestant de la capital de l'imperi. Però enganyar l'audiència fent-los creure que algú els obliga a triar entre 'ser català o ser espanyol' és jugar brut. Gent nascuda dins dels Països Catalans i fora votarà no i no --volem que pugui fer-ho--, i moltíssima altra votarà sí i sí --gent que s'autoconcep com a catalana i, a més, en molts casos, també com a espanyola, basca, mandarina, quítxua, inuit, eslava, ¡kung o què sigui, i que aspiren a tocar el dos d'aquesta distorsió crepuscular.

Les adscripcions nacionals, polítiques, esportives o religioses són múltiples i dinàmiques. Les identitats es belluguen, però l'ex-(multi)ministra sols remet a identificacions pètries com els monuments. Demà, senyora Chacón, vostè podrà disposar de la doble nacionalitat espanyola i catalana. Ho entén? Pari de fer demagògia barata. Relaxi's i recordi els temps joiosos en què, com a ministra de la Guerra, parlava de coses interessants amb en Narcís Serra, l'ex-ministre aquell que anà a raure a Caixa Catalunya i que tocava... el piano. Vostè no roba, vostè simplement estima el pare i la mare. Vostè no vol que el pare i la mare se separin, però, ai renoi què ha passat, el pare i la mare han plegat. I ni Déu, ni el rei, ni l'exèrcit els ajuntaran senyora Chacón. Perquè la vida ens és donada per ser viscuda i des dels carrers hem decidit que construirem una nova societat.

Li quedarà el consol dolç de velles cançons d'amor mentre repassa l'àlbum fotogràfic: 'Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda...'. Mentrestant nosaltres deixarem la pell perquè els taps de bassa d'avui siguin, demà, homes i dones lliures en un país lliure. I no s'amoïni, jo continuaré estimant els meus familiars bascos i els meus familiars espanyols tant com els estimo ara: profundament. 

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet