Raimon trenca el silenci a Berlín

Carsten Sinner va descobrir Raimon fa una vintena d'anys a Calella. Era a la platja amb uns amics i el cantant de Xàtiva sonava a l'aparell de música. Des d'aleshores l'ha acompanyat i ahir al vespre el va sentir en directe a Berlín per primera vegada a la vida. Després de passar tot el concert amb llàgrimes als ulls, el saluda en un català impecable i li demana que li signi el programa de mà. Raimon s'assegura d'escriure bé el seu nom i l'alemany li diu que ha estat una vetllada inoblidable. Per Sinner, les lletres de Raimon tenen molta força i les cançons toquen el cor.

Actualment Sinner té quaranta-un any, una carrera acadèmica brillant i és el responsable acadèmic dels estudis de català de la Universitat de Leipzig. Va ser un dels encarregats d'inaugurar el 23è Col·loqui Germano-Català que es desenvolupa aquests dies --i en què s'inscriu el concert--, amb un discurs en favor de Catalunya i de la llengua catalana que va impactar els congressistes. La majoria es trobaven entre les dues-centes persones que ahir van presenciar el començament de la minironda de concerts europeus que farà Raimon per celebrar el cinquantè aniversari del seu primer recital a Barcelona.

La convocatòria era a les vuit del vespre en una de les sales de la Universitat Humboldt de la capital alemanya. Abans de començar Annalisa Corti, la seva dona i mànager, mirava de convèncer els assistents que no entressin amb una copa de vi a la mà. Sense èxit. A Alemanya, això és la cosa més normal del món. Raimon va pujar a l'escenari acompanyat de quatre músics i va arrencar amb 'Jo vinc d'un silenci'. Feia gairebé trenta anys que no cantava a Alemanya. Auster també en les presentacions, Raimon es va limitar a introduir breument algunes cançons, que el públic alemany podia seguir gràcies a les traduccions del programa de mà, fetes pels estudiants de Sinner. No va fer cap referència a la situació política del país: Raimon no és Llach.

Vestit amb camisa grisa, jersei blau marí i pantalons foscos, alguns enyorem la camisa vermella que durant anys va caracteritzar-lo dalt dels escenaris. Nascut l'any 1940, com confessa en una cançó, manté l'energia també característica, tot i que l'edat se li fa clarament perceptible al rostre. És l'energia que un dia també va impressionar Joan Fuster, que la va considerar vinguda del fons de la terra o d’un oblidat racó del temps. El pas dels anys és el tema d'algunes de les composicions més noves que canta Raimon, com 'Punxa de temps' i l'emotiva 'Mentre s'acosta la nit'. A la part final del repertori, no hi van mancar cançons d'amor com 'Com un puny' i clàssics com 'Diguem no' i 'Al vent', que va cloure el recital abans dels bisos.

El públic el va aplaudir llargament, Raimon es veia feliç, alguns s'eixugaven les llàgrimes i els alemanys que no el coneixien es van sorprendre de la força i de l'energia del cantant. Isabel-Clara Simó, que va fer la lliçó inaugural del col·loqui, el va aclamar al crit de 'Raimon, Raimon!'. Més enllà, el romanista Til Stegmann era més discret, però igualment entusiasta. Una alemanya, professora d'espanyol i estudiant de català, recordava perfectament que l'havia sentit per primera vegada a Barcelona l'any 1965, en un soterrani. Feia poc que havia començat la carrera d'una de les grans veus de la cançó, aquesta que ve d'un silenci antic i molt llarg, que la gent que vol ser lliure i estima la vida aviat romprà.

Martí Estruch Axmacher

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet