Guanyem Barcelona: per un grapat de regidors

El tràngol fosc del postfranquisme acollí des del 1977 la participació de les burocràcies dirigents del PSUC i CCOO. El PSUC –posteriorment EUiA i ICV– formà part d'una pila de governs municipals de Barcelona del 1979 al 2011, i disposà de múltiples llocs de poder a la Diputació provincial. Malgrat tot, 32 anys al poder no serviren per impulsar una xarxa potent de cooperativisme urbà, resoldre les necessitats d'habitatge públic o d'escoles-bressol, avançar en la participació política veïnal, evitar d'esdevenir aparador graponerament turistitzat, o articular un model urbanístic que respongués a les necessitats de la majoria del veïnat. Tractem d'organitzacions inoperants a l'hora de sacsejar tan sols un pèl el model de relacions socials dominant, que no han qüestionat ni l'ordre estatal vigent ni la repressió política patida per altres sectors socials –m'hi he referit dins llibres com 'L'espai clos' (2004) o 'Rambla del Raval de Barcelona' (2010). El menyspreu envers tanta gent treballadora 'anònima', protagonista de dolorosos sacrificis –moltíssims, militants del PSUC sota la dictadura franquista–, ha procedit de polítics professionals i sindicals lligats a una esquerra política que ha contribuït decisivament a despolititzar i desmobilitzar les classes populars urbanes --un panorama generalitzat a l'Europa occidental aquests quaranta anys. La confrontació entre les representacions i les pràctiques ens permet de comprendre les lògiques dels qui racionalment han optat per aferrar-se al poder en benefici propi, i no per fer-ne instrument de canvi.

Ha costat anys i panys que arrelés una Esquerra Independentista (EI) que trenca frontalment la dicotomització entre alliberament nacional i alliberament social i que, de l'assemblea, en fa el rovell de l'ou militant. En vista d'això, la proposta d'ajuntar electoralment ICV-EUiA, Procés Constituent, les PAH i més col·lectius amb la CUP de Barcelona parteix d'una anàlisi que confon 'guanyar Barcelona' amb el fet d'accedir a l'ajuntament amb més o menys representants. Una cosa és treballar cada dia per articular col·lectivament l'associacionisme combatiu als barris i als llocs de feina --fugint del sindicalisme professional, groc, verticalitzat--, i una altra és fer de la presència a les institucions l'objectiu central de la pràctica política. Rere d'aquesta distinció hi ha dos projectes antagònics --no crec que qui impulsa Guanyem Barcelona ho ignorin.

Per ventura, les persones agrupades al Procés Constituent, les PAH i la resta de moviments col·lectius hauran de triar entre un projecte i un altre. EUiA i tot haurà de fer algun dia, o no, el pas que mai no ha gosat fer. Ben lluny de purismes essencialitzadors, em fa la impressió que hi ha qui es nega a entendre que el projecte, l'estratègia, els objectius i els mètodes organitzatius de la CUP de Barcelona i de l'EI atreuen més persones --barrejant-s'hi generacions i experiències socials molt distintes-- justament perquè s'hi encarna tot allò que en el transcurs de quasi quatre dècades el PSUC/ICV/EUiA llençà als marges del camí. La precarització de les condicions de vida i de treball, amb una tercera part de barcelonins i barcelonines que malviuen a la pobresa o al llindar de la pobresa, i l'afartament de la imposició de tres segles de 'imperio' expliquen l'acceleració del procés de conscienciació política que ha conduït tanta gent als nous moviments col·lectius. Elaborar un còctel electoral que inclogui els qui han donat suport a la 'desmemòria històrica', la constitució, els pactes de la Moncloa, de Toledo i de Can Pixa, estatuts autonòmics i estatuts dels treballadors, lleis antiterroristes i processos gentrificadors, parasitant associacions de veïns, lluites laborals i el que va arribar a ser un potent moviment ecologista resulta, pel cap baix, paradoxal.

Qui botarà d'alegria si el projecte de la unitat popular es desactiva des de dins i acaba essent abduït per l'esquerra de l'establishment? Malgrat la bona fe de molts dels impulsors de Guanyem Barcelona, el seu discurs desprèn un regust agre de regeneracionisme ciutadanista. Fins i tot diuen: 'Si som capaços d'imaginar una altra Barcelona, tindrem el poder de transformar-la.' És a dir, la lluita de classes ha deixat d'existir i cedeix el pas a la New Age: ara tot depèn de la nostra capacitat imaginativa.

La desesperació que arrosseguem els qui érem adolescents a la fi dels setanta prové d'una reflexió forjada a còpia de repressió, humiliacions i mentides: coneixem prou bé les mesquineses contra les quals ens enfrontem. En aquest sentit, i amb tots els errors i defectes que hi vulgueu trobar, la joventut de moviments com l'EI i les CUP significa una oportunitat única. El seu arrelament popular gradual als barris de Barcelona és el fruit d'una feina sorda i honesta que ve d'antic i que ha encoratjat l'arribada de gent de tots els bagatges, que ha trobat un espai polític i humà digne en què pot militar. Es tracta de gent de vint anys a quaranta que pensa, escolta, debat i actua col·lectivament i críticament, tot trencant compartimentacions socials i intergeneracionals. Malbaratarem això que ha costat tant de desenvolupar? Bescanviarem aquesta tasca feixuga per un grapat de regidors? A empentes i rodolons, la construcció de la unitat popular beu d'una síntesi d'experiències col·lectives que prova d'obrir-se sense dogmatismes, més enllà de la CUP, a projectes paral·lels per a guanyar els carrers com un pas que es projecti a l'Ajuntament de Barcelona.

Sóc fill d'en Joaquim, militant del PSUC que en refundà la cèl·lula de Cultura el 1954 amb més companys, a la Model el 1965 i expulsat del partit el 1968 perquè en qüestionava la direcció; i de la Paula, que deixà literalment la pell a CCOO. Per ells, la transició fou sòrdida vergonya, bruta traïció. Que algú ens convoqui a 'reapropiar-nos les institucions' amb els mateixos que han estat 32 anys establerts còmodament als governs de l'Ajuntament i la Diputació de Barcelona sona cínic. Tanmateix, reflexionem-hi i debatem-ho (CUP, EI, Procés, les PAH, espais diversos, figuretes mediàtiques, tothom...), sapiguem què decidim i com la història ens alliçona. En un cantó, el maquillatge electoral d'ICV-EUiA i una ànsia compulsiva de cadiretes, càrrecs i, sobretot, subcàrrecs; a l'altre, el trajecte rude a través de la vida col·lectiva: aprofundir i eixamplar un projecte de participació horitzontal al qual no es puguin retreure gaires complicitats ideològiques i orgàniques amb el model de política, d'economia, de societat, d'urbanisme i de ciutat que maldem per transcendir.

Aclariment: Sóc militant de la CUP de Barcelona, la COS del Barcelonès i la Trobada Alternativa de Nou Barris, si bé escric aquest article a títol exclusivament individual.

Gerard Horta, antropòleg.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Amb tots els errors i defectes que hi vulgueu trobar, la joventut de moviments com l'EI i les CUP significa una oportunitat única.

Malgrat la bona fe de molts dels impulsors de Guanyem Barcelona, el seu discurs desprèn un regust agre de regeneracionisme ciutadanista.