La llengua (oficial) de l'1%

L'Honorable Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, compareixia ahir al Parlament de Catalunya per exposar les grans línies del seu departament per a la legislatura que acabem de començar. A banda les qüestions culturals, va referir-se a aspectes importants de la política lingüística. Em vaig alegrar de sentir manifestar al conseller la voluntat del govern de treballar per a l'oficialització d'una llengua, l'occitana, 'que també és de Catalunya i dels catalans.'

Té raó el nostre conseller. L'occità, llengua de més de tres milions de parlants –dades del Linguamón–, és també llengua de Catalunya i dels catalans: és la llengua pròpia de la nostra històrica minoria lingüística, l'Aran i, des del 2006, amb el nou estatut, és la tercera llengua oficial a tot Catalunya. L'any 2010 més de dos terços dels diputats del Parlament català van aprovar la llei de l'occità, aranès a l'Aran. La llei pretenia fer efectiva aquesta oficialitat estatutària. Han passat més de dos anys i hom es pregunta en què s'ha traduït i –sobretot– en què s'ha de traduir aquesta oficialitat.

Enmig d'una crisi que desterra els nostres fills i fa reviure als nostres avis el neguit d'uns altres temps, amanida amb l'efectiva feina d'intoxicació d'alguns mitjans de comunicació, sovint hi ha qui demana si el nostre govern ha de gastar-se els pocs quartos que tenim en això de l'aranès. Us faré una pregunta: què pensaríeu d'un estat que destinés menys de l'1% del seu pressupost global de política lingüística –no parlem del pressupost global de Cultura, que el percentatge encara seria més ridícul– a l'oficialització de la llengua de la seva minoria cultural? Doncs ja ho hem dit tot. 

Amb crisi o sense, la sensació és que encara som massa pocs els qui tenim present que Catalunya i Luxemburg són les dues úniques nacions de la Unió Europea amb tres llengües oficials a tot el territori propi. No és tan sols una qüestió de política: també parlo de professors universitaris, intel·lectuals, opinadors, societat civil... Però, és clar, també parlo dels polítics, que són els qui van aprovar la llei. La meva opinió és que la majoria de partits que van votar a favor de la llei l'any 2010 encara ara no són conscients de la magnitud de la tragèdia. Ho podem constatar cada vegada que apareixen les polèmiques català-castellà, a propòsit dels atacs que rebem dia sí dia també de Madrid. Gairebé ningú no recorda –amb delicioses excepcions com la de Bernat Joan, ex-secretari de Política Lingüística– que Catalunya no és, ni tan sols administrativament, un país bilingüe, i, doncs, que si l'argument dels espanyolistes per defensar el castellà a l'escola com a llengua vehicular és la seva condició d'oficialitat, això implicaria introduir, al mateix nivell, l'ensenyament generalitzat de l'occità.

Allò que em meravella és que els primers interessats de fer una política lingüística de l'occità realment ambiciosa hauríem de ser els catalans. El desenvolupament de la llei de l'occità és una inversió per als catalans. Per tres motius. 

Primer, per política lingüística interna. Si de l'occità en fem una llengua realment oficial a tot Catalunya, trencarem el binomi català-castellà instal·lat a casa nostra. Per què? Perquè aleshores el català a Catalunya ja no serà d'ús preferent per raó de discriminació positiva en comparació amb el castellà, sinó, simplement, perquè a tothom li semblarà evident –fins i tot als suïssos– que un país no pot funcionar fent-ho absolutament tot en tres llengües. Algunes –moltes– coses sí, però no pas tot. Us imagineu català, castellà i occità com a llengües vehiculars a parts iguals a l'escola? O us imagineu Catalunya Ràdio fent programació per terços, català, castellà i occità? Gràcies a l'oficialització de l'occità, es fa evident que Catalunya ha d'entrar en una organització lingüística de tipus distribució funcional –precisament com fan els nostres amics suïssos que esmentàvem suara. És a dir, tenim dues zones lingüístiques: la catalana i l'occitana. Hem decidit que a tot el Principat aquestes dues llengües són oficials, a més d'una tercera, el castellà. I tenim una quarta llengua, sovint l'anglesa, que fem servir de llengua internacional. En aquest marc és clar i nítid que en molts casos ens caldrà prioritzar una llengua davant les altres tres i, quan s'escaigui, el criteri és i ha de ser, sens dubte, el criteri de la llengua pròpia: a cada zona lingüística hi ha una llengua preferent –la llengua pròpia–, és a dir, a l'Aran, l'occità; i a la resta, el català. D'aquesta manera el català recupera la condició de llengua preferent sense que ningú pugui dir que es va contra el castellà. Ara bé, ho hem de fer i ens ho hem de creure de debò, i no pas només sobre el paper. Amb els recursos, les eines i els tècnics que calgui.

Segon motiu: per millorar la imatge de Catalunya a l'exterior. La imatge de Catalunya al món pot acabar essent determinant en aquest procés que hem emprès. Certs poders ja s'han encarregat de transmetre una imatge distorsionada internacionalment. Són freqüents les emissions per televisions estrangeres de reportatges on s’explica la immersió lingüística com un cas de nacionalisme ètnic i integrista. Unes polítiques realment actives a favor de l'occità poden ser cabdals per a desactivar la intoxicació: davant les crítiques d’alguns sobre un suposat integrisme català, Catalunya podria presentar-se com un país amb tres llengües oficials i una quarta d'ús internacional, on les minories lingüístiques són escrupolosament respectades. Un model a seguir arreu.

I, finalment, Occitània és un gran mercat per als catalans, especialment cultural. Festivals, certàmens literaris, cantautors, pintors, arquitectes... La cultura catalana ven a Occitània –país de més quinze milions de persones, que abasta quatre estats europeus i 190.000 quilòmetres quadrats–, molt més que a Espanya mateix, perquè els occitans –occitanòfons o no– s'hi reconeixen. Però Occitània encara seria més mercat per a Catalunya si Catalunya fes els deures i els fes bé: si mostréssim la voluntat sincera i real de conèixer una mica millor els nostres veïns, per comprovar que, vuit-cents anys després de Muret, continuem essent ben iguals. Com volem anar a vendre si no coneixem ni el nom del poble on muntem la paradeta?

Occitània i l'occità són una gran oportunitat també per a Catalunya, però perquè això sigui així l'aposta de Catalunya per Occitània ha de ser clara, sincera i sense complexos. Ara que comença la legislatura, el govern català té l'oportunitat de demostrar als ciutadans que cada euro públic invertit en l'occità és, alhora, un euro invertit en el català. I que a l'inrevés l'axioma no funciona. Arribats fins aquí, doncs, la pregunta és diàfana: Catalunya pretén demostrar que hi creu, realment, en l'oficialització de l'occità i la defensa de les minories lingüístiques destinant-hi menys de l'1% del pressupost de política lingüística?

Marçal Girbau
Lingüista, occitanista i promotor cultural

Llegiu l'article en occità ací

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Què en pensaríeu d'un estat que destinés menys de l'1% del pressupost global de política lingüística --o parlem del pressupost global de Cultura, que el percentatge encara seria més ridícul-- a l'oficialització de la llengua de la seva minoria cultural? Doncs ja ho hem dit tot

Ara que comença la legislatura, el govern català té l'oportunitat de demostrar als ciutadans que cada euro públic invertit en l'occità és, alhora, un euro invertit en el català