Opinió

Sílvia Bel

13.01.2013

Sílvia Bel: 'El país es queda orfe'

Admiro l'Anna Lizaran des que tinc consciència de voler-me dedicar a aquesta professió. Ella era la reina i si amb algú calia emmirallar-se era amb ella. El més colpidor és el coratge i l'amor pel teatre que tenia, perquè cal molt coratge i molt d'amor per dedicar tota la vida al teatre, tal com ho ha fet ella. A la professió, la majoria dediquem períodes al cinema o a la televisió, que acaben essent un petit descans de la brutalitat de la vida dedicada al teatre, dia rere dia dalt de l'escenari. I ella va viure sempre dalt de l'escenari. Tant és així que la primera vegada que no hi ha pogut pujar ha estat per morir-se. No havia parat mai, des de la fundació del Lliure fins a l'últim moment.


El que no oblidaré mai d'ella és la seva veu i la seva veritat, perquè sense veu no hi ha veritat al darrere. I ella tenia una gran veu, que és el principal instrument dels actors. Una veu que no defallia mai, que no s'aturava mai, sempre profunda, que no parava dir veritats. Mentides de veritat, si calia. Ella n'era una experta, de dir veritats. Era impossible no creure's allò que deia.


I no cal dir que pel país és una tragèdia. El país es queda orfe. Som un país que treballant, fent molta feina, durant molts anys, ha sabut guanyar i bastir un teatre de qualitat, de primer nivell, un teatre del qual ella n'era precisament l'estendard, la màxima representant, el model. Per tant, el país es queda orfe, i tant. I ens quedem orfes, a més, en un moment en què la necessitàvem, en un moment en què el país la trobarà a faltar, perquè és un moment convuls i complicat, en què cal ser forts i calen referents forts, clars i lliures. Com ella.



Sílvia Bel, actriu
(Opinió recollida via telefònica per la redacció de VilaWeb)

Editorial