Opinió

Eugeni Casanova

23.09.2013

García-Margallo s’haurà de rendir

Men?ame
 

Quan Oriol Pujol agafava el vol d'El Al de Londres a Tel-Aviv, l'1 de novembre del 2011, la seguretat de l'avió li va demanar què hi anava a fer, a Israel. 'Entrevistar-me amb el president Peres', va respondre amb naturalitat. El Mossad no està per brocs i li van aplicar el grau u d'interrogatori, el llarg. No únicament anava de debò, sinó que a Jerusalem va signar un seguit d'acords estratègics amb el govern. A les reunions, la delegació catalana explicava sense ambigüitats que treballaven per constituir un estat.


Israel té uns quants motius de desafecció envers Espanya, que li va negar durant decennis el reconeixement i de la qual diu que 'promou i sufraga activitats pro-palestines'. El consolat espanyol a Jerusalem acull cada divendres una reunió de les ONG que col·laboren amb els palestins i en desplega l'aparat logístic. Tanmateix, el punt és els antecedents històrics, el 'contubernio judeomasónico', l'aliança amb Hitler i la continuïtat evident entre Franco i el govern actual. Si algú té memòria al món és el poble jueu.


Catalunya té una relació estreta amb Israel iniciada per Jordi Pujol, que manté una consideració molt alta entre els mandataris del país. Ramon Tremosa fa una feina constant des de la delegació per a les Relacions amb Israel de la Unió Europea i Artur Mas hi anirà aviat per reforçar-hi lligams.


La diplomàcia catalana veu factible un reconeixement ràpid. És un fet important perquè Israel representa tretze milions de jueus de tot el món i, molt especialment, els cinc milions i mig de nord-americans, que formen potser el 'lobby' més poderós del país, amb influència molt directa des de la Casa Blanca a les productores de Hollywood.


L'ambaixador dels Estats Units a Londres ha admès en una entrevista a la BBC la possibilitat que Catalunya s'independitzés. Tots els infants del seu país estudien que han arribat on són gràcies a la declaració unilateral d'independència de les Tretze Colònies el 1776. García-Margallo s'atrevirà a dir-los que la constitució espanyola fa inviable una acció equivalent dels catalans? És improbable, perquè el ministre, en la rebequeria de la setmana passada, va convocar els ambaixadors de Letònia i Lituània, però no pas el dels Estats Units.


Al Regne Unit ja hi ha hagut moltes declaracions favorables a la independència de Catalunya, començant per la del primer ministre, David Cameron, adreçada concretament a Rajoy. Gibraltar hi ajuda i empeny. Com ajuden les insídies constants de l'heroi de Perejil, Federico Trillo, l'únic ambaixador a Londres de què es té memòria que no parla anglès. Un diputat li va suggerir fa poc: 'Agafi el "sombrero", el ruc de palla i la sangria i foti el camp.'


Sembla fora de dubte que els tres bàltics donaran suport a Catalunya en el moment decisiu, malgrat les coaccions de García-Margallo, o potser gràcies a aquestes coaccions. És probable que la majoria de països sorgits d'un procés constituent el segle passat mostrin comprensió per Catalunya si no tenen cap interès molt concret amb Espanya. A Europa n'hi ha una colla: Noruega, Finlàndia, Bulgària, Romania, Hongria, República Txeca, Albània, Irlanda, Islàndia, Malta, Xipre, Eslovènia, Croàcia, Macedònia, Ucraïna, Bielorússia, Moldàvia, Geòrgia, Armènia, Bòsnia, Eslovàquia, Montenegro, Kossove... Al món n'hi ha dotzenes.


Jordi Pujol va tenir un paper decisiu en la independència d'Eslovènia, la primera república que es va escindir de Iugoslàvia, amb converses directes amb el canceller alemany Helmut Kohl, en un episodi reconegut pel govern de Ljubljana. Cal tenir present també Polònia, que va haver de vessar molta sang per atènyer la independència i, a més, escalarà posicions dins la UE si Espanya perd població.


Què hi feia l'ambaixador d'Irlanda a la seu de la Generalitat a Madrid l'11 de setembre, quan els falangistes la van assaltar? Què hi feia un representant de l'ambaixada dels Estats Units?


Flandes, que és el 60% de Bèlgica, té una bona relació amb Catalunya. I el president flamenc, Kris Peeters, s'ha entrevistat amb Mas i hi ha signat acords quan ja s'havia declarat secessionista.


L'opinió pública portuguesa va prenent posició en favor de Catalunya. Els mitjans rememoren aquests dies que el país va aconseguir la independència perquè Castella va haver d'enviar les tropes contra el Principat a la guerra dels Segadors. Un altre país –o uns altres– a la península Ibèrica faria guanyar pes a Portugal i la relaxaria de la presència abassegadora d'Espanya.


Hi ha estats d'Europa que tenen una gran consideració per la democràcia que sovint passa per davant d'interessos estratègics, com és el cas dels escandinaus: els bàltics es van passar unes quantes setmanes als llimbs fins que la humil Islàndia els va reconèixer, i darrere hi va anar tot el món. També els Països Baixos, que donen molta importància en els llibres d'història a les malvestats dels 'tercios' espanyols en la lluita per la pròpia llibertat.


L'Argentina, Veneçuela, Cuba i Bolívia han tingut enganxades directes amb el govern de Rajoy. La consideració d'aquests països per la 'madre patria' –s'hi podrien afegir l'Equador o Nicaragua– queda reflectida sovint en la premsa local: 'Creen que todavía están ofreciendo espejos a los indiecitos', titulava un diari de Caracas. Cuba no evocarà el suport dels catalans el 1898? Es pot intuir que la majoria de repúbliques americanes recordaran els 'libertadores', i si no ho fan els governs ho farà l'opinió pública. Un baròmetre del prestigi internacional d'Espanya és la influència que té entre les antigues colònies. Mentre França o el Regne Unit lideren amb solvència la Francofonia i la Commonwealth, Espanya és vista amb recel o sarcasme per una Hispanitat no constituïda.


Hi ha països impensats que poden posar-hi un gra de sorra. Potser la persona més venerada a Timor Oriental és Francesc Vendrell (Barcelona, 1940), qui, com a representant personal del secretari general de les Nacions Unides, va aconseguir que l'ONU hi imposés un referèndum d'autodeterminació el 1999, cosa que va aturar el genocidi sistemàtic practicat per Indonèsia. La llibertat de Timor és deguda molt directament a la tenacitat de Vendrell, que és íntim del primer president i Nobel de la Pau, José Ramos-Horta, que va néixer portuguès i sap perfectament què és Catalunya. Són lluny i són pobres, però són un vot a l'assemblea general de les Nacions Unides.


Ban Ki-Moon, el secretari general actual, va anunciar a Andorra (territori lliure dels Països Catalans, un més) de manera pública i oficial que calia 'respectar les aspiracions genuïnes dels pobles', en referència a Catalunya. Un suport cabdal, com prova el fet que gairebé tots els mitjans espanyols silenciessin la notícia.


El president del parlament europeu, Martin Schulz, un editor cultivat que admira i coneix Jaume Cabré i s'ha declarat amic de Catalunya, ha lamentat obertament no haver pogut aconseguir el reconeixement del català a la cambra per culpa del boicot de dos vice-presidents, Alejo Vidal-Quadras (PP) i Miguel Ángel Martínez (PSOE).


Fins aquí una quarantena de països i dos notables en organismes internacionals clau. Només que un terç es pronunciïn en favor de Catalunya ja fan gruix de sobres i n'arrossegaran molts més, que no tenen arguments per a oposar-s'hi. Qui es pot situar sense rubor contra el dret d'autodeterminació? No hi ha precedents que s'hagi negat el reconeixement de cap país que s'hagi declarat independent aquestes últimes dècades a Europa. Hi ha ningú que pugui creure que la pacífica, democràtica i europeista Catalunya serà el primer?


Ningú no vol enquistar un problema, i menys al cor de la Unió Europea; val més resoldre'l de seguida. La prova és que ni un sol estat no ha respost a García-Margallo en la seua croada global contra Catalunya. Tard o d'hora, com sap fins i tot la canalla (vegeu 'Info-K'), Espanya s'haurà de rendir.

Men?ame
 

Editorial