Opinió
-
Neelie Kroes: Per un ciberespai lliure i segur
Neelie Kroes
23.02.2013
-
Antonio Franco: Egunkaria no és una qüestió de periodistes
Antonio Franco
20.02.2013
-
Joan Ribó: 'El que ha passat a Mallorca és un joc de xiquets comparat amb el que s'ha fet ací en València'
Joan Ribó
20.02.2013
-
Retalli'm el sou, senyor Mas (-Colell)
Lluís de Yzaguirre
18.02.2013
-
#16F: aturem la guerra (immobiliària)
David Fernàndez
16.02.2013
-
Octavi Monsonís: 'La sensació de viure en un estat feixista era total'
Octavi Monsonís
15.02.2013
-
Pau Alabajos: La Primavera Valenciana va marcar un precedent: no ens deixarem aixafar mai més
Pau Alabajos
15.02.2013
-
Biel Mesquida: Els sacrificats de Calvià
Biel Mesquida
13.02.2013
-
Rafa Xambó: Els qui han enfonsat RTVV es queden als seus llocs de treball
Rafa Xambó
09.02.2013
-
Ernest Benach: No hi ha remei, no hi ha cap solució que no passi per la independència
Ernest Benach
09.02.2013
-
La llengua (oficial) de l'1%
Marçal Girbau
07.02.2013
-
La lenga (oficiala) d’1%
Marçal Girbau
07.02.2013
-
Andreu Manresa: Un comentari particular sobre corrupció
Andreu Manresa
06.02.2013
Joan-Lluís Lluís
17.07.2012
Joan-Lluís Lluís: 'Allò que no es diu del Canigó'
Quan el govern francès, sigui quin sigui, es mostra generós envers la llengua catalana, és prudent preguntar-se quin és l'abast real d'aquesta generositat. Així, doncs, l'excel·lent notícia del reconeixement de la grafia 'Canigó' en lloc del detestable 'Canigou' pel ministeri del Medi Ambient no és simplement una victòria del sentit comú. O, més aviat, diguem que aquest canvi ha estat venut amb un entusiasme que potser caldria matisar. Primer de tot, no es tracta d'un canvi oficial de nom, perquè, a França, les muntanyes no tenen nom oficial. La llei diu que els únics topònims amb formes oficials i, doncs, fixades a priori per sempre, són els dels municipis, dels departaments i de les regions. Per modificar un nom d'aquests cal passar per un examen llarg i feixuc del Consell d'Estat (va ser el cas, per exemple, quan el municipi del Vallespir, antigament anomenat 'L'Écluse', va passar a dir-se 'Les Cluses'). Així doncs, el nom del Canigó, com els noms de la quasi totalitat de topònims és, d'alguna manera, lliure d'interpretació. És a dir que qualsevol pot escriure'n el nom com vol i que, per tant, el fet que el Ministeri de Medi Ambient hagi reconegut, fins i tot oficialment, que adopta el nom amb grafia catalana no impedirà pas les altres administracions de continuar escrivint 'Canigou'. És clar que a la llarga es pot esperar que Canigó s'acabi imposant, si més no a la llarga llista de pobles de la Catalunya Nord que tenen una 'rue du Canigou'.
De fet, la fixació d'aquest canvi depèn en bona part de l'Institut Géographique National (IGN), que realitza els mapes del conjunt del territori francès. Aquest organisme parapúblic ja ha recatalanitzat la majoria de grafies dels topònims no oficials de la Catalunya Nord. Ara, com a empresa editora, es reserva el dret d'adoptar, o no, aquesta correcció. Fins ara, ha conservat la grafia francesitzada dels topònims més importants o coneguts, entre els quals, és clar, el del Canigó. Evidentment, el Consell General dels Pirineus Orientals, que ha promogut aquest canvi, pressionarà l'IGN perquè adopti la grafia catalana, amb una possibilitat d'èxit real, però no garantida.
I, de fet, la voluntat mateixa del Consell General de corregir aquesta grafia no ve d'un impuls sobtat d'afany catalanista. Certament, cal felicitar-lo d'haver gosat fer aquest pas, impossible encara fa pocs anys per la càrrega d'autoodi que traginen tantes institucions locals. Ara, és improbable que haguessin fet aquest canvi si no hi hagués hagut, rere el nom de la muntanya, l'ombra vergonyosa d'una marca de menjar per a gossos. Des de fa més de mig segle existeix, a França, una marca d'aliments canins anomenada Canigou que no solament envileix la muntanya sinó que impedeix que el seu nom sigui utilitzat amb finalitats comercials. Amb el pas de 'Canigou' a 'Canigó', aquest obstacle cau. I així, doncs, es reconcilia comerç i identitat.
Joan-Lluís Lluís, escriptor
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015