Opinió
-
Neelie Kroes: Per un ciberespai lliure i segur
Neelie Kroes
23.02.2013
-
Antonio Franco: Egunkaria no és una qüestió de periodistes
Antonio Franco
20.02.2013
-
Joan Ribó: 'El que ha passat a Mallorca és un joc de xiquets comparat amb el que s'ha fet ací en València'
Joan Ribó
20.02.2013
-
Retalli'm el sou, senyor Mas (-Colell)
Lluís de Yzaguirre
18.02.2013
-
#16F: aturem la guerra (immobiliària)
David Fernàndez
16.02.2013
-
Octavi Monsonís: 'La sensació de viure en un estat feixista era total'
Octavi Monsonís
15.02.2013
-
Pau Alabajos: La Primavera Valenciana va marcar un precedent: no ens deixarem aixafar mai més
Pau Alabajos
15.02.2013
-
Biel Mesquida: Els sacrificats de Calvià
Biel Mesquida
13.02.2013
-
Rafa Xambó: Els qui han enfonsat RTVV es queden als seus llocs de treball
Rafa Xambó
09.02.2013
-
Ernest Benach: No hi ha remei, no hi ha cap solució que no passi per la independència
Ernest Benach
09.02.2013
-
La llengua (oficial) de l'1%
Marçal Girbau
07.02.2013
-
La lenga (oficiala) d’1%
Marçal Girbau
07.02.2013
-
Andreu Manresa: Un comentari particular sobre corrupció
Andreu Manresa
06.02.2013
Carles Solà
11.02.2012
Carles Solà: 'La Champions universitària'
El Secretari d’Universitats i Recerca, Antoni Castellà, declarava fa poc a TV3 el propòsit del Govern de situar tres universitats catalanes entre les 100 millors del món. Com que els rànquings d’universitats han proliferat com bolets i responen a criteris sovint contradictoris (i també comercials car alguns d’ells són fets per companyies amb ànim de lucre), estaria bé saber de quina lliga estan parlant, ja que això condicionaria la línia de treball. Per exemple, si la referència és la classificació de la Universitat Jiao Tong de Xangai, l’Academic Ranking of World Universities, (que té el mèrit d’haver esvalotat el galliner) un dels seus criteris bàsics és el nombre de Premis Nobel i medalles Field que han sorgit d’una universitat o que hi treballen. Com que és de suposar que la màquina del temps no és a disposició del Govern, no podem evitar tenir un zero en l’apartat de Premis Nobel sorgits de les universitats catalanes; com a molt la UV i la UB podrien reclamar un bocinet del de Ramon y Cajal (una mica lluny per tenir rellevància actual, 1906). Queda doncs la possibilitat de que algun professor actual en rebi el premi o que s’hi contracti algun guardonat viu.
En els camps científics si hom repassa la llista de llorejats dels últims 10 o 15 anys és evident que han rebut el premi treballant en universitats i/o centres de recerca dotats d’importants recursos humans i econòmics, amb accés als instruments més avançats (i més costosos). Com que l’anàlisi també mostra que la nacionalitat d’origen dels premiats no és rellevant i cal suposar que el talent dels catalans no és estadísticament diferent de la resta dels humans, hom podria arribar a la conclusió que disposar de recursos és condició necessària, no suficient, però, per a tenir condicions per millorar en el rànquing xinès. No cal dir que per convèncer a un Premi Nobel que vingui a treballar a una de les nostres universitats també caldria garantir-li condicions de treball extra.
Aquesta preocupació pels rànquings no és exclusiva de les autoritats catalanes. La mala situació de les universitats franceses va causar un autèntic terratrèmol a l’altre estat que ocupa terres catalanes. Tanmateix cal remarcar diferències molt significatives entre les polítiques francesa i catalana. Per donar només un exemple: el programa Idex (dintre de l’estratègia “Investissements d’Avenir”) vol definir de 5 a 10 pols universitaris de primera divisió i per a això s’ha definit un pressupost de 7.700 milions d’euros. Fins ara se n’han seleccionat 8 projectes i per fer-se’n una idea del que significa només cal dir que Estrasburg rep 750 milions, Bordeus 700 milions, Paris “Sciences et lettres” 750 milions (hi ha altres projectes “París”) o Tolosa del Llenguadoc al voltant de 670 milions.
A casa nostra el desig de tenir 3 universitats de primera va començar l’any 2011 amb una reducció de 144 milions al conjunt de les universitats (15% de reducció) i una reducció encara per determinar l’any 2012. Com que el PIB per càpita català és superior a la mitjana del francès, hom pot deduir que la diferència de capteniment no ve determinada per les condicions econòmiques sinó d’opció política.
Queda doncs en l’aire saber com, en la pràctica, el nostre Govern durà a terme el seu propòsit, crec que àmpliament compartit, de tenir 3 universitats a la champions mundial de l’educació superior i la recerca. De moment, la meva universitat ha de reduir 4,2 milions d’euros en personal docent i investigador l’any 2012.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015