Dos homenots: Nadal Batle i Blai Bonet

UNA SOCIETAT POC AGRAÏDA. Aquest desembre fa quinze anys que es va morir Nadal Batle (el dia 7) i també en Blai Bonet (avui, dia 21). Ho acab d’escriure i tenc la sensació que no pot ser que el temps corri tan de pressa. Ho acab d’escriure i pens que aquesta societat illenca oblida l’obra de persones que ho han donat tot per fer-la més rica, més lliure i més feliç. Al llarg d’aquests anys he viscut amb dos buits al costat, unes realitzacions importants i una mala fi de records de dos mestres i amics. Sort que tant l’un com l’altre deixaren unes obres que m’han acompanyat molt i m’han ajudat a saber què pensarien davant cadascun dels esdeveniments que hem viscut i vivim. Davant les polítiques contra el català dels Rajoy-Wert-Bauzá-Bosch and Cia, haurien fet uns articles de batalla i haurien proposat unes accions que serien trinxeres incandescents de lluita per allò que ells tant estimaven: la llengua i la cultura catalanes. Nadal Batle ho deia ben clar: 'La meva pàtria és la meva llengua.' Tot i que afegia, en un estirabot provocatiu, ‘hauria canviat llengua per independència', o 'bilingüisme sí, però català, anglès' i lluitava a les totes perquè el català es normalitzàs en tots els àmbits socials, especialment en els mitjans de comunicació i en les noves tecnologies, que sabia molt bé que serien el pal de paller del segle XXI. I perquè el País Català fos independent. Va ser el vertader creador de la Universitat de les Illes Balears, de la qual fou rector des del 1982 fins al 1995. Aconseguí que en aquest període la universitat es fonamentàs, es consolidàs, cresqués i es convertís en capdavantera en tot allò que es relaciona amb la informàtica, les ciències de la computació i la intel·ligència artificial. Deia: 'Pens que la universitat ha de fer feina per retornar una mica l’orgull al nostre poble. Si la gent normal observa que persones amb un tipus de coneixements i d’estatus volen ser qui són, això pot fer recobrar la dignitat que els mallorquins hem enterrat davall les rajoles.' Tenia una curiositat inacabable i una follia per la lectura i la música. El seu bagatge cultural era el d’un home renaixentista, perquè tant li interessava la literatura clàssica, com la ciència, la tecnologia i, sobretot, la poesia, el lloc en què el llenguatge és més condensat. Puc donar testimoni que no abandonà la lluita ni un instant: va morir batallant.

L’ESCRIPTOR TÉ L’OBLIGACIÓ DE FER D’OPOSICIÓ AL PODER. Aquesta és una frase de Blai Bonet que sempre he tengut present com a guia i com a nord. I a continuació afegia: 'No he fet res més que esser l'oposició de qualsevol manera de poder. I és una fidelitat que l'he mantinguda sempre. Veig el que passa aquí, a Mallorca, que gent desarrelada ens governa, i es necessita molta cara per governar un poble si no s'hi tenen arrels.' Això es pot aplicar ben exactament als nostres governants actuals. Em sap un greuer que quinze anys després de la seva mort encara no se n’hagi publicat la poesia completa, i puc assegurar que aquest cronista ha fet tots els pams i passes per aconseguir-ho. I no m’aturaré de fer-ho perquè crec que és una necessitat i una injustícia. Però els temps no estan per berbes i la poesia, que hauria de ser aliment quotidià en temps de crisi, es converteix en la ventafocs de la cultura. He vist com una feble claror que un grup de teatre representarà a Palma i a Santanyí l’obra 'Parasceve'. Tu, Blai, que ens feres entendre allò que els filòsofs no havien sabut fer i que els acadèmics han oblidat: 'La paraula és la casa de l’home.' Estic ben segur que les altes tensions de la teva lletra neixen de dur els cromosomes de Maria Rigo i Rigo dels Llombards (com he enyorat també, tan bé, ta mare devora la ‘camilla’), i els cromosomes de Blai Bonet i Perelló, santanyiner i euguer del Rafals dels Porcs. Record, amb calfreds de gust, aquelles línies on contes com en Blai petit aprenia a veure, a tenir ús de cervell, que vol dir ús de la paraula: 'L’important no són les coses: l’important és el camí que mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l’home troba moltes altres coses que eren aquí, allà, vivien… Mentre anava tot solet a veure els cavalls, les eugues, mon pare, s’Almunia, el penyal des Baus, aquest camí que em duia a veure el Pare em feia conèixer les cases de camp, però també els seus noms, que eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones!, Can Joaní, Can Pasqualí; veure les plantes, les herbes, i descobrir que veure una planta era veure el seu nom, passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l'esparreguera de gat, l'esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el coltell, la vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare llarg, les prunes de garanyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple de noms…, de paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor.' I acabaré aquests records amb un fragment d’unes paraules teves, Blai, que escrivires l’endemà passat de la mort de Nadal Batle i que em dictares per telèfon per llegir-les en un acte de recordança. Escoltau: 'Concedeix-nos, per tant, Nadal, que, després de prometre en honor teu no voler somiar mai més i ser fondos i concrets per amor a l’Esperit de Ciència i als materials de la Sagrada Matèria, puguem entendre el nostre germà Hölderlin quan diu: "Qui aspira a la sublimitat es decanta sempre per la vitalitat", segurs com estam en tu, per tu i amb tu, que hi ha més coses a la Terra que al Cel.' Paraula de Blai!

Biel Mesquida

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet