Pujol i els seus fills, la mala consciència

Per a entendre l'abast de la confessió de Jordi Pujol sobre els diners no declarats de la seva família en bancs d'Andorra, cal saber com ha actuat el fundador de CDC davant els seus fills i la seva esposa, Marta Ferrusola. Ofereixo el capítol 4 del meu llibre 'Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors' (Edicions 62, 2003), en què explico detalladament les claus de la complexa relació de Jordi Pujol amb els seus fills, i com això ha afectat la seva carrera política i la seva circumstància privada. Hi parlo especialment del seu primogènit, Jordi Pujol Ferrusola, i del seu únic fill dedicat a la política, Oriol Pujol Ferrusola, que fa poc que ha plegat de secretari general de CDC, arran del cas de les ITV.

«Jordi Pujol no té amics. Ho afirmen diversos convergents que el coneixen des de l’etapa de les catacumbes. 

Pujol té una gran família. Set fills i catorze néts, a desembre de 2002. Els seus fills es refereixen a ell com 'el President'. Pujol també té mala consciència respecte de la família. El dia que va morir el seu pare, Florenci Pujol, el líder va confessar a algun dels seus homes de confiança que no estava gaire orgullós del seu paper com a fill.

Oriol, un dels fills del patriarca, ho pintava així, el 20 de març de 1997, al suplement 'Vang' de 'La Vanguardia': 'La seva dedicació a la política ha fet que hagi estat poc pare quantitativament parlant, però d’un alt nivell qualitatiu. Tots els germans el veiem més com a president que com a pare'.

Amb això ja estaria tot dit. Si no fos que.

Si no fos que Pujol té un fill dedicat a la política. I un altre fill que, sense dedicar-s’hi oficialment, n’ha fet i en fa molta, i també fa molts negocis no sempre lluny de l’activitat pública. I un altre fill que ha parlat públicament de negocis i política. I una esposa que és primera dama - en exercici - de Catalunya i, a més, milita a CDC de manera entusiasta i té i expressa opinions polítiques que no sempre són coincidents amb el discurs oficial del seu marit.

Pujol no s’entendria sense la seva família. 

Després de la impugnació general dels tradicionals valors burgesos que va produir-se en les societats occidentals durant els anys seixanta, la família no va tornar a ser moda fins els anys noranta, amb el tombant de segle, el canvi de models socials i les noves inseguretats. Amb aquest retornat prestigi d’un vell concepte, l’últim Govern de Pujol va posar en circulació, a finals de 2002, una campanya de suport a la família amb el següent eslògan: 'La família, el millor equip de la teva vida'. Sembla clar que el líder nacionalista podria subscriure personalment aquest lema propagandístic. I els seus fills?   

Deixem que sigui algun membre menys conegut de la família Pujol- Ferrusola qui parli. Són paraules recollides l’estiu de 2002. Els fills de Pujol no acostumen a parlar gaire amb periodistes. El seu pare els ha inculcat, des de fa anys, la idea que treure el cap als mitjans pot generar problemes. Jordi Pujol Ferrusola, el primogènit, va rebre una gran esbroncada una vegada que, fa anys, va parlar amb un periodista. El seu pare li va remarcar: 'Escolta, no posis, mai més, coses en boca meva'. No ho va oblidar.

Josep Pujol Ferrusola (nascut el 1963), tercer fill del president, dedicat als negocis – va estudiar Empresarials a Esade i a la Universitat de Nova York - i sense vel·leïtats polítiques, tot i tenir carnet de CDC, és rotund: 'Nosaltres hem estat molt a la intempèrie'. 

El diccionari de l’Enciclopèdia Catalana defineix la intempèrie així: 'A cel descobert, sense sostre ni recer'. 

Precisament, Josep Pujol és, entre d’altres coses, membre del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. És un home que parla amb rapidesa, amb un punt d’agitació interna. És aficionat a les motos d’aigua. Transmet una vivacitat felina, una pressa estructural, un punt arriscat, com de jugador de pòquer que va per feina. 'Hem tingut un pare – segueix Josep Pujol - que ha gestionat la seva vida com ha volgut, amb la gran sort que el seu pare, el nostre avi, el Florenci, va deixar-se dirigir pel seu fill. I amb la gran sort que la nostra mare s’ha abocat en ell sempre, com va fer-ho l’avi. La nostra vida, la de tots nosaltres, ha estat supeditada a ell. Ho dic sense drames. Hem estat a la intempèrie. Encara que ell ens porta al cor, hem estat bastant sols, per allò bo com per allò dolent. Ell tenia i té massa feina. D’altra banda, ser fill del Pujol significa que, sense que tu facis res, hi ha molta gent que, d’entrada, t’estima gratuïtament i també hi ha molta gent que t’odia a mort. Jo vaig viure a Madrid i allí tot m’era més còmode. Aquí, a Catalunya, la gent sempre espera coses quan parla amb mi. Per això he marxat a Madrid, a Portugal, a Amèrica Llatina a fer negocis, per evitar situacions rares. Si tot va bé, faré més negocis quan el pare ja no estigui en primera línia. Curiosament, a Catalunya, el poder no es veu gaire, però es nota si hi tens alguna relació. El fet és, repeteixo, que aquí els fills del Pujol estem a la intempèrie, desprotegits davant dels adversaris polítics, dels periodistes, dels empresaris i de gent del propi entorn, com ex alts càrrecs de la Generalitat i similars'.

Aquesta situació de la família Pujol 's’agreuja en el moment que ell anuncia que marxa, quan Pujol diu que es jubila com a president', segons  Oriol Pujol Ferrusola (nascut el 1966), cinquè fill del líder nacionalista. Oriol Pujol està plenament dedicat a la política (en cercles convergents l’anomenen 'el príncep', 'el missatger' i 'el fill de l’amo'), com a secretari general de la conselleria de Treball, Indústria, Comerç i Turisme i com a responsable d’Acció Sectorial de CDC. També actua com a líder natural del grup d’alts càrrecs de l’administració i del partit que, entrats en la trentena, pugnen per obtenir, des d’un particular neopujolisme, l’ hegemonia sota la túnica d’Artur Mas. La premsa els va anomenar durant un temps 'talibans' [estudiants integristes de les escoles de l’Alcorà a l’Afganistan], en referència al seus plantejaments ideològics presumptament radicals. Ells mateixos es van qualificar, en algunes reunions, com 'el pinyol', en al·lusió a la seva voluntat d’estar en el centre de la nova trama política del món convergent. Oriol Pujol, tot i ser fill del líder de CiU, és – per filiació generacional – nét polític del patriarca fundador.  

'Quan Pujol diu que l’hereu és el Mas – qui parla ara és Josep Pujol – ell mateix també es posa a la intempèrie i, llavors, cauen més cops. Els ressentits també fan la seva'. La percepció de la família és, des de 1999, de setge final a la fortalesa defensada durant molts anys, fins i tot en els pitjors moments. Per exemple, el 1984, amb el cas Banca Catalana, quan tots van fer pinya contra l’intent de processar Pujol. 

Diverses personalitats del món convergent, entre les quals hi ha alguns ex consellers de la Generalitat, han anat confegint una teoria sobre la relació paterno-filial dels Pujol-Ferrusola. El resum de les versions recollides és el següent: Pujol deixa fer als seus fills, especialment al primogènit Jordi, perquè té mala consciència per no haver-se pogut dedicar a la família en el passat, quan els nois eren petits. Un ex alt càrrec de Palau afirma que es podria fer 'una teoria psicoanalítica amb aquest material'. La relació del líder amb els seus vindria marcada, a dir d’aquest baró convergent que coneix bé les hores altes i baixes del president, pel fet que 'Pujol va dilapidar, mentre tirava endavant les seves iniciatives en favor del país, els diners de l’avi Florenci i, alhora, no va pensar a fer diners per als fills, enderiat com estava a reconstruir Catalunya. Els fills creuen que Pujol els va fer una mala passada a tots plegats, a l’avi i a ells mateixos i, llavors, reclamen el dret a fer diners pel seu compte, i com més millor. En aquesta argumentació troben una aliada formidable en la mare, la Marta, que pressiona perquè el pare comprengui i toleri les activitats dels fills. El missatge que Marta Ferrusola i els seus fills – els grans, principalment – donen a entendre a Pujol és que, en certa manera, ell ja no té dret a dir res ni a queixar-se, a causa de la dimissió del paper que li tocava al seu dia com a pare-proveïdor'. Marta Ferrusola és una dona activa i forta, que va blindar-se molt quan el seu marit va ser a la presó, durant els anys difícils de la dictadura. 'És una dona poc reflexiva – apunta una font que coneix l’esposa del patriarca des de fa anys -, actua moltes vegades a cop calent'. El 20 de febrer de 2001, Marta Ferrusola va fer unes declaracions en públic sobre la nova immigració que convidaven a ser considerades en un sentit força polèmic. Al cap d’uns dies, l’aparició del llibre d’Enric Vila 'Què pensa Heribert Barrera' (Barcelona: Dèria Editors, 2001), on l’ex president del Parlament i ex líder d’ERC feia consideracions que podien ser utilitzades en un sentit xenòfob, va generar una gran controvèrsia, a la qual no fou estranya ni la incontinència del veterà polític ni certa distorsió mediàtica interessada. Les paraules de Barrera van fer recuperar i retornar a les pàgines dels diaris les declaracions anteriors de Ferrusola i, aleshores, l’esposa del president es va veure obligada a fer puntualitzacions,            no vinculados a mis declaraciones, hayan contribuido a crear un clima que ha facilitado que mi nota [la que va escriure inicialment, per matisar els titulars que havien recollit les seves frases, i va distribuir mitjançant les agències de premsa] se dejara a un lado. Lo que ha sucedido es que mi imagen y pensamiento se han asociado a la intolerancia y a la xenofobia. Me ha disgustado mucho que se me atribuya una imagen que no se corresponde con la que yo – y la gente que me conoce – tengo de mí, ni con mi trayectoria personal'.  ('La Vanguardia', 7 de març de 2001). 

En el cercle més reduït de l’esposa del president té una gran influència el metge psiquiatre Joan de Dou, numerari de l’Opus Dei. Entre aquesta important organització religiosa i Pujol les relacions sempre han estat fredes, però això no ha impedit que, en determinats moments de tràngol o de dificultats personals d’algun fill, la família hagi demanar ajut i mediació a aquest home, un dels representats més destacats de l’ala més oberta i catalanista d’aquesta prelatura personal. Marta Ferrusola va ser present a la cerimònia de canonització d’Escrivá de Balaguer, el fundador de l’Opus Dei, a Roma, el 6 d’octubre de 2002. Un altre amic de la família és el jesuïta i educador Enric Puig i Jofra, que va ser director general de Joventut de la Generalitat entre 1980 i 1989 i després va ser secretari general i canceller de l’arquebisbat de Barcelona, de novembre de 1995 a maig de 2000. A finals de 2002, havia retornat a la seva feina inicial com a director general de l’Escola Tècnica Professional del Clot. 

'La mare – diu un militant destacat de CDC que va tenir càrrecs importants – és la protectora oficial de la família, sempre ho ha estat, des que el pare va ser a la presó; avui segueix sent el cap pensant del clan i la millor organitzadora'. Josep Pujol reforça la tesi que Marta Ferrusola ha estat la gran líder interna de la família, el contrapès davant l’absència del pare: 'Tots som profundament nacionalistes, per la via materna. La versió del Pujol en estat pur és la Ferrusola i nosaltres hem estat educats per ella, que també ens ha influït en l’afició a l’esport'. També abona l’argument que Pujol, tot hi haver-se dedicat una etapa de la seva vida a la banca, no és un personatge mogut principalment per les qüestions materials: 'Ell no té cap amor a la pesseta. Ens ha transmès una cultura espartana. No va programar que tindria set fills, no va planificar el futur. La seva actitud era que els diners havien de servir per fer coses per al país, no per comprar béns. La casa de Queralbs, per a l’estiu, era del pare de la nostra mare i el domicili de la ronda del General Mitre, on encara viuen els nostres pares, són dos pisos ajuntats i afectats per aluminosi'. 

De tots els fills, el Josep és el que el líder més admira, secretament, a dir d’un veterà i important correligionari del dirigent de CiU 'perquè és com ell, sembla que fa bé les coses, però, en aquest cas, ho aplica als negocis i no a la política o a Catalunya. De fet, aquest fill és com Pujol hagués volgut ser: el Josep és brillant en la conversa, més 'charmant', més hàbil, més seductor i divertit amb les senyores, amb més sentit de l’humor, amb més capacitat per gaudir de les coses'. En una reunió del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana, on es va presentar un projecte de nova revista de divulgació històrica que havia d’editar la casa, Josep Pujol, desimbolt i bromista, no es va estar de suggerir altres productes. 'Tot això està molt bé – va notar -, però a veure si  fem el 'Playboy' en català o qualsevol revista de ties despullades també en català, que bé ens hem de normalitzar del tot'. Eren uns comentaris no gaire habituals en aquella taula. En aquest sentit, hi ha qui diu que Josep Pujol 's’exhibeix massa per on passa'. Al patronat d’aquesta fundació, presidit per Raimon Carrasco Azemar – fill del dirigent d’UDC, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat pels franquistes – hi ha també, entre d’altres prohoms, l’antic president blaugrana Agustí Montal, l’economista i historiador Francesc Cabana – cunyat de Pujol -, i l’advocat Josep Mª Vilaseca. 

El tercer dels grans compara la seva experiència de ser fill de Pujol  - tenia disset anys quan el seu pare va ser investit per primer cop president – amb la del fill de Josep-Lluís Núñez, l’ex president del F.C. Barcelona, conegut seu i de la mateixa edat. Josep Pujol confessa ser 'el més pijo de tots els fills', tot i que, quan era jove, tenia l’habitació decorada amb una foto del Che i una bandera estelada, i va ser alumne de català del candidat d’ERC a la presidència de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira. Josep Pujol està casat amb Laura Vilà Sagnier (dels Vilà i Marquès, els fundadors de la SAFA, la famosa empresa productora de fibres artificials, entre les quals el nylon i, després, el fil de poliester conegut sota la marca 'Tergal'). 

A finals de 2002, la Sindicatura de Comptes, òrgan autonòmic controlador dels pressupostos de les administracions públiques equivalent al Tribunal de Cuentas, no havia lliurat encara, entre d’altres, un informe que el Parlament de Catalunya li havia encarregat per unanimitat el mes de juny anterior, sobre les contractacions del Govern de la Generalitat i alguns ajuntaments amb l’empresa Europraxis, vinculada a Josep Pujol. L’extremat grau de paràlisi institucional de la Sindicatura de Comptes, deguda a l’actuació anòmala del síndic major, Marià Nicolàs (nomenat per la Cambra només amb els vots de CiU), mantenia el retard sobre l’elaboració d’aquest estudi i d’altres, com un de relatiu al cas Movilma, sobre presumptes irregularitats per part de l’Ajuntament de Barcelona en l’adjudicació d’obres a aquesta empresa fundada per un regidor socialista. 

La consultora Europraxis va estar participada per Josep Pujol fins el 31 de desembre de 2001 i el fill del president va seguir com a executiu d’aquesta firma un cop l’empresa Indra, present a Barcelona des del 1998, va comprar-la, l’abril del 2001. Determinats concursos públics guanyats per Indra després d’haver adquirit Europraxis (el juliol de 2001, va aconseguir un contracte per modernitzar la gestió tributària de la Generalitat per valor de 13,8 milions d’euros) i determinades privatitzacions promogudes pel Govern català i guanyades per empreses assessorades per Europraxis (el cas de la compra de l’empresa de telecomunicacions Al-Pi per part de Uni-2, de France Telécom) van generar polèmica periodística i parlamentària al llarg de 2002. D’altra banda, PSC, ICV i ERC també van demanar, el març de 2002, que s’esclarís el paper jugat per dos fills del president català en el tancament de la planta instal·lada a Cervera de la multinacional Lear Corporation, especialitzada en fabricació de sistemes de cable per l’automòbil. Es dóna la circumstància que Europraxis va assessorar la companyia nord-americana a l’hora de procedir a aquest tancament, un més dels que Lear havia previst a Europa. A l’altra banda del conflicte, des de la conselleria d’Indústria, competent en l’assumpte, hi havia un altre Pujol Ferrusola, l’Oriol, el fill del president que ocupa el càrrec de secretari general d’aquest departament. Per acabar de complicar el cas, l’oposició va treure a la superfície una altra dada: l’empresa contractada per Lear per conduir l’estratègia de comunicació del conflicte era Tinkle Consultants S.L., firma que havia treballat o treballava per la mateixa conselleria d’Indústria i les conselleries d’Economia i Universitats (amb projectes per un valor total de 278.674 euros), a més de fer-ho regularment per l’Oficina de Comunicació del conseller en cap de la Generalitat, Artur Mas. 

D’altra banda, Europraxis va treballar també per La Seda de Barcelona, empresa que la Generalitat va tutelar després d’una forta crisi. La consultora de Josep Pujol va assessorar, entre 1994 i 1995, la constitució del holding La Seda i la segregació de l’empresa filial Catalana de Polímeros. Aquesta reorganització va comportar la compra d’Hispano Química S.A., empresa de la qual Jordi Pujol Ferrusola va ser nomenat  conseller. La Seda ha estat un lloc privilegiat de trobada i creació de xarxa  d’amistats de la generació que rep el relleu pujolista. Entre 1993 i 1995, Artur Mas (llavors era president del grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona), Jordi Vilajoana (en aquella època al capdavant de l’agència de publicitat TiempoBBDO) i Carles Vilarrubí (dedicat a diversos negocis) van ser membres del consell d’administració de la Seda, a instàncies de Rafael Español, president executiu de l’empresa, que s’hi va incorporar per revifar-la el 1993, provinent d’Aiscondel, firma que va reconduir en els difícils anys 80. La crisi de la Seda havia esclatat amb la sortida del grup de la multinacional Akzo, antic soci majoritari. A més d’homes vinculats al nacionalisme, Español va portar al consell d’administració socialistes com l’ex ministre Joan Majó. Español també és conseller de Repsol i d’Endesa designat per la Generalitat.

El 22 d’abril de 2002, Josep Pujol va firmar una llarga carta oberta a les planes de política de 'La Vanguardia' on va defensar el dret de la seva empresa a prendre part en concursos oficials convocats per la Generalitat. Va ser una intervenció pública inusual en algú de la família Pujol, la primera en què un fill del president s’encarava directament amb els rumors i acusacions. El seu germà Jordi, a qui han assenyalat moltíssim més, des de fa anys, com a poc clar a l’hora de moure’s entre el sector privat, el partit i les institucions, no ha fet mai res semblant. En canvi ell, el Josep, jugava al contraatac. En aquest article, Josep Pujol recordava que la seva empresa havia treballat per a diverses administracions, inclòs l’Ajuntament de Barcelona i afegia que 'en todos estos años que yo he dedicado profesionalmente a Europraxis, y ya son ocho, la facturación acumulada en proyectos relacionados con la Generalitat de Cataluña no ha superado el 0,25 % del total. [...] Parece ser que hay gente que cree que el convento es el único lugar para la mujer, y de paso el resto de la familia, del César. Quizá tengan razón. A lo mejor se tendría que replantear todo y hacer una ley que regulara las relaciones que han de tener los hijos de presidente de la Generalitat con la institución que su padre representa [...] Si lo decidimos, hagamos una ley, pero para todos. Eso sí que sería una ley, pero entonces alguien debería indemnizar, obviamente de forma económica, a todo este colectivo afectado por las actividades políticas de su pariente por el perjuicio que les crea. [...] Por favor, seamos serios. Yo sé que esta batalla no tiene realmente nada que ver conmigo ni con mis hermanos. Nosotros somos sólo un arma cómoda para destrozar a un adversario político, que en este caso es mi padre y las ideas que él defiende. Por suerte, éste no es su estilo y nosotros poco a poco ya nos hemos acostumbrado al ataque fácil y a la zancadilla política de corto recorrido que tantas veces se ha intentado en nuestro país [...] El presidente de la Generalitat gestiona, directa o indirectamente, un presupuesto superior a dos billones de pesetas anuales y lo lleva haciendo desde hace más de veinte años. Desafortunadamente para sus adversarios, lo ha hecho con eficiencia y honradez. Estoy muy orgulloso de mi padre y creo que todos los años que lleva como presidente de los catalanes avalan su honestidad y dedicación a nuestro país'.  

El nom de Pere Pujol Ferrusola (nascut el 1965) també ha estat envoltat d’alguna polèmica política arran del seu treball a l’empresa Entorn SL, dedicada a la consultoria mediambiental. L’agost de 1994, es va saber que Entorn SL havia realitzat dos estudis per encàrrec de la conselleria de Medi Ambient per un import superior a set milions de pessetes i d’altres informes, per valor de setanta milions, destinats a alguns consells comarcals governats per CiU. El quart fill de Pujol constava com apoderat de la firma Entorn SL, presidida per l’empresari Carles Sumarroca, un dels fundadors de CDC amb el carnet número 24. Més endavant, a finals de 1997, alts càrrecs del departament d’Indústria (el seu germà Oriol encara no treballava en aquesta conselleria) van confirmar que Pere Pujol Ferrusola feia tasques de consultoria per al Institut Català d’Energia. A finals de 2002, l’ aleshores nou conseller de Governació i Relacions Institucionals, Josep Mª Pelegrí, d’UDC, no va voler informar directament sobre els imports pagats per la Generalitat o qualsevol dels seus organismes autònoms a l’empresa Entorn SL en els últims cinc anys, a requeriment del grup socialista al Parlament. Pelegrí va al·legar que, si superaven les quantitats establertes per llei, aquests eren encàrrecs que ja figuraven al Diari Oficial de la Generalitat i que, davant del volum d’informació sol·licitada, recomanava consultar 'les dades a la secretaria general del Departament de Medi Ambient, amb concertació de visita prèvia'.   

La filla segona del president, Marta Pujol Ferrusola (nascuda el 1959), arquitecte de professió, no s’ha salvat dels rumors i de l’ombra de la sospita sobre les seves relacions professionals amb l’administració de la Generalitat i alguns projectes d’obra pública en què pren part el seu estudi.     

Jordi Pujol Ferrusola (nascut el 1958) és el fill gran i el que més ha exercit i exerceix de fill del patriarca. En determinats ambients se’l coneix com 'el Júnior' o 'el Nen', i en els cercles dels joves nacionalistes de la seva quinta l’anomenen 'JPF'. De la taula familiar dels Pujol-Ferrusola és qui ha generat una llegenda més variada i qui té un perfil més polèmic i controvertit. El seu nom va saltar amb força als diaris quan es va produir la crisi entre Pujol i Roca els anys 92-93, com un dels caps principals dels escamots antiroquistes, però la seva peripècia arrenca de molt abans. És casat amb Mercè Gironès, filla de Ramon Gironès, militant que ha estat gerent i un dels puntals de l’agrupació Sarrià-Sant Gervasi de CDC, i va participar en les pugnes contra Roca l’any 1992.

Un militant respectat de CDC, que coneix des de molt jove el fill gran de Pujol, explica que 'JPF ha estat sempre algú molt pendent de l’acceptació i de la benedicció del pare que, d’altra banda, no parava gaire per casa. A diferència dels germans que van venir després, ell ha estat marcat molt negativament per l’ombra de la gran figura paterna, no se n’ha pogut o no ha sabut escapar-ne. Una manera que ha tingut d’existir ha estat agafar les idees i les actituds del pare i radicalitzar-les, per fer-se notar-se sota l’ombra de Pujol. Els altres germans no estan tan lligats a aquesta síndrome. Durant anys, el Júnior és el més radical de tots, i es llança a fer coses sense pensar-s’ho gaire. En l’època de l’activisme juvenil era qui més es donava, sempre en primera fila. Obstinat fins a ser intransigent, el seu caràcter fort, a vegades molt agressiu, també li ha generat molt problemes i molts enemics. No és gaire fi en els plantejament, tot ho redueix a blanc o negre, ell no matisa. Ara, quan vol, també sap ser simpàtic, engrescador, sap moure la gent. Però el domina el to més xulesc i altiu'. Essent petits, el Josep, l’Oriol i el Pere s’aliaven contra el Jordi, per barallar-se units contra el germà gran. Un d’ells recorda que, ni tots plegats, podien contra el Jordi, que pegava de valent els seus germans sense contemplacions. 

El pes feixuc i omnipresent de la personalitat del pare i líder va complicar, ben aviat, la vocació pública (qualsevol vocació, de fet) de Jordi Pujol Ferrusola. Tenir aquell exemple enorme a casa no va ajudar-lo precisament. Era massa inabastable i mític, no suportava fàcilment cap intent d’emulació. La reacció d’un altre hagués estat no assemblar-se gens a Pujol, per afirmar-se des de la distància. Però el Júnior es va quedar a mig camí, entre la frustració de no ser com el pare i l’admiració que el portava a voler cridar la seva atenció. Això l’abocava a fer  algunes coses que ell creia que podrien ser semblants a les del progenitor. El nen que havia anat a visitar el pare a la presó saragossana de Torrero no sabia com havia de conviure amb la Història i la Pàtria feta figura. Podia ser polític? Qui se’l prendria seriosament? Què podia fer? Va provar de fer política convencional, ben jove, dins del partit del pare.

Jordi Pujol Ferrusola forma part de la colla que, a partir de 1976, crea les JCDC, antecedent de la JNC, la branca juvenil de CDC. En aquells temps efervescents políticament i una mica abans, el primogènit sortia a fer pintades per la nit, en companyia d’alguns amics, com Joan Oliveras Bagués (que era qui posava el cotxe vell de l’avi per aquelles aventures), Xavier Capell – fill d’una matrimoni de militants amic dels Pujol –Ramon Forn, Pere Miró i Felip Puig, que l’any 2002 era conseller del Govern. Aquest havia coincidit amb el fill de Pujol al Col.legi Costa i Llobera. Tots dos més Ramon Forn van fer un típic viatge juvenil en tren per Europa l’any 1975, el de la mort de Franco. A finals de 1976, JPF pretenia ser coordinador de la recent creada JCDC. Hi va haver algunes picabaralles i, finalment, no se’n va sortir. L’escollit per al càrrec, al gener de 1977, va ser Joan Oliveras, que anys després es va significar com a roquista combatiu i més tard va sortir de la política activa, tot i exercir com un dels impulsors de la Fundació Barcelona i de la plataforma Catalanisme i Progrés. Després d’aquell assalt fracassat al comandament d’unes sigles, el fill gran de Pujol es va distanciar dels joves del partit i va cercar d’altres àmbits des dels quals moure’s, influir i crear una xarxa de complicitats. Ja tenia clar que, tot i ser fill del líder, no estava disposat a renunciar al protagonisme, encara que fos entre la tramoia de la política. Si calien tramoies, ell seria el millor. El lloc fet a mida per a ell era el GEN.

Nascut el 1982, el GEN va tenir, des del primer moment, una vocació elitista i allunyada dels partits polítics, inclosa CDC. L’empremta deixada pel GEN en una part – petita però socialment ben situada - de dirigents de les últimes generacions del pujolisme, amb responsabilitats en aquesta etapa final del líder, és perceptible. Resulta revelador d’una mentalitat anacrònica de part del catalanisme cultural resistent el fet que, coincidint precisament amb l’arribada de Pujol a la presidència de la Generalitat (èxit màxim dels qui, al seu dia, havien passat del 'fer país' al 'fer política'), s’optés per un replegament nostàlgic de tons místics que volia entroncar explícitament amb el pujolisme original, primitiu i pur que va tenir en el CC dels anys seixanta el seu exponent més exemplar. 

Aquest procés de regressió està ben detallat en un dels volums de memòries de Josep Espar i Ticó, 'Catalunya sense límits' (Barcelona: Edicions 62, 2001). L’activista i empresari pelleter ho evoca de la següent forma: 'L’estroncament del CC, d’aquella manera tan punxeguda, als inicis dels anys seixanta va representar per a mi i per a molts un trauma. [...] A mi em semblava claríssim que la sotragada de consciències que havien representat els sis anys intensos de CC, el capgirament de les actituds, la represa d’una moral col·lectiva, la voluntat de ferro d’esmenar els gravíssims errors comesos aquell primer terç de segle, tot aquell moviment no podia quedar definitivament cancel·lat. [...] Nosaltres estàvem abocats a omplir dèficits, però ens quedava subjacent, com he dit, el buit d’una escola de 'geologia', ens empenyia el desig de fer alguna cosa amb vista a la gent jove que s’assemblés d’alguna manera a l’antic CC'. Un dels altres motius que Espar dóna per engegar aquesta iniciativa és el gran impacte que va causar sobre les seves consciències polítiques el fallit cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. 

Espar es va posar en contacte amb mossèn Josep Mª Ballarín (vell conegut tant de la família Pujol com de la família Maragall) i va comptar també amb el concurs del jesuïta i aleshores director general de Joventut de la Generalitat Enric Puig - el mateix que té amistat amb la família Pujol - i Jordi Sales, professor de filosofia i nebot de Joan Sales, l’editor i autor de la important novel·la sobre la guerra civil 'Incerta glòria'. Puig i Sales eren de generacions posteriors a la d’Espar, perfectes, doncs, per fer de pont entre els veterans i els nois i noies que volien atreure. Espar li va dir a Puig que allò que feia falta era 'com una nova versió de la Federació de Joves Cristians, com la d’abans de la guerra, o com una mena de CC, traslladat al moment actual'. Espar – que comptava també amb Raimon Galí, el gran mestre primerenc de Pujol - anava pastant un grup que reunís tres generacions: la de la guerra, que s’allargava amb la seva i que ell anomenava de la resistència; la dels nascuts després del 36, que coneixien la guerra només per relats dels grans; i la dels joves 'que teníem al voltant perquè eren els fills de la gent d’estil CC'. Per aquella mateixa època, Josep Ferrusola i el seu nebot, Jordi Pujol Ferrusola (que ja feia temps que estava desenganyat de les joventuts del partit del seu pare), havien anat a veure Espar 'proposant-me de fer diverses accions testimonials'. Aquella visita va acabar d’inspirar el veterà activista. 

El 20 de juny de 1981, al santuari de Queralt, sota l’acollida de mossèn  Ballarín, van néixer 'Els amics de Queralt', embrió del GEN. El febrer de 1982 és la data del manifest fundacional del GEN, una entitat on constava, com un dels primers impulsors, Jordi Pujol Ferrusola, que en seria també un dels seus secretaris. Un dels primers que hi assistiren també va ser Joaquim Triadú, fill del crític i pedagog Joan Triadú, que va arribar a conseller de Presidència de Pujol. Triadú, que va militar al FNC i a ERC abans de fer-ho a CDC, va topar ben aviat amb el primogènit del president. Es va produir una manca de sintonia personal entre tots dos que ha arribat fins avui i que, a dir d’alguns, va influir també en el sobtat final de Triadú en el Govern de la Generalitat, tot i l’alta valoració que Pujol tenia de la seva feina.

La intervenció que Jordi Sales va fer a la reunió del 20 de juny de 1981 a Queralt donava moltes pistes sobre la mena de programa que aquell grup del catalanisme resistencial que no volia plegar portava al cap. Un programa que volien veure realitzat mitjançant un relleu generacional, fet endogàmicament entre els fills de les elits fidels a la causa, en una exclusiva escola de líders que mantindria la flama sagrada contra tot. Sales feia una contundent llista d’assumptes que calia estudiar, on es feien afirmacions generals que, com a mínim, es prestaven a la polèmica, si més no pel tipus de llenguatge emprat: 'Catalunya no té un moviment obrer autòcton; Catalunya no té cap moviment estudiantil seriós; el món de la cultura globalment està malalt; el món de l’Església globalment està malalt; Les 'elits intel·lectuals' barcelonines tenen mala consciència i són nihilistes; la joventut no és sanament convocada a gairebé res; la inserció de la vida catalana en la crisi de la nostra civilització no és suficientment valorada'. Teòricament, el GEN – que a partir de 1996 es va integrar en la Fundació Relleu – es movia i es mou en el terreny de la pre-política. Durant els anys vuitanta i fins que els seguidors de Miquel Roca van ser liquidats de la direcció de CDC, els membres del GEN no s’estaven de mantenir i difondre un discurs obertament antipolític i anti-partits, que anava especialment en contra de l’ex número dos de Pujol, dels seus homes de confiança, com Josep Caminal, de l’aparell convergent i de les joventuts del partit, els responsables de les quals eren considerats com a 'venuts i "politiqueros"', allunyats de 'l’essència' de l’ideal, pervertits pels càrrecs i les batalles diàries. La reflexió fundacional de Sales marcava la diana sobre la qual, després, els joves – entre els quals Jordi Pujol Ferrusola – havien de disparar. 'El perill espiritual sobre això [el nou treball a l’Administració de la Generalitat] és doble: a) Que en aquesta tasca hi amunteguem massa gent i que els que realment hi treballen estiguin voltats per un nombre de curiosos que destorben, i b) que el lideratge espiritual del país quedi exclusivament en mans de la classe política, cosa que faria de Catalunya un país mal estructurat'. Per acabar de reblar el clau, el manifest de Sales insistia en el caràcter superior, redemptor, del treball del GEN i es marcava, en aquell moment, un horitzó de futur de quinze anys que, casualment, coincidirà després amb l’any 1996, quan se celebra el X Congrés de CDC, en el qual Pujol renova les estructures i posa Pere Esteve i Felip Puig al capdavant de l’equip, tot donant entrada a molts nous quadres joves, que també aterraran a l’administració autonòmica: 'Davant d’aquesta situació cal obrir un segon front de lluita nacionalista. Un front independent de la política diària que podríem anomenar, sense complexos, espiritual. La seva consigna seria 'Catalunya endins' i les seves tasques foren enfortir les nostres conviccions humanistes i 'tornar a sembrar'. El seu ritme no serà el curt termini de l’actualitat politicoperiodística, sinó un treball a quinze anys vista, és a dir, en termes generacionals'.           

Molts d’aquells joves triats per fornir el poder del futur sense embrutar-se en el fang del tortuós camí de la política com a ofici prosaic, fills tots de la burgesia catalanista resistencial que s’atribuïa el nucli místic de la nació, van acabar casant-se entre ells, mantenint l’endogàmia no tan sols ideològica sinó també biològica. Els matrimonis dins el GEN van visualitzar l’especial concepte de continuïtat i tradició que tenien els seus promotors, els seus pares. Un dels nois fundadors del GEN, avui adult, explica que 'jo tenia la sensació que es feia un intent de control mental, a l’estil del que feia l’Opus Dei, havíem de dir el que llegíem. Tots érem fills d’algú. Era una sensació de ser els escollits, de catacumba, de gran missió. Tothom estava contra nosaltres i els dolents eren tots aquells que estaven fora del cercle [l’octubre de 1982, Felipe González havia guanyat les eleccions legislatives per majoria absoluta]. Aquí conec el Jordi Pujol Ferrusola, que té tics autoritaris, vol manar molt i sap com s’ha de salvar la pàtria. El Nen era summament primari en els judicis que emetia. A la vegada, es movia pel GEN com un capatàs, fent el que volia. Quan, més tard, va començar a venir al GEN l’Oriol, el seu germà, jo els havia vist discutir davant de tercers. L’Oriol, tot i ser més petit, retreia al Jordi que aquest fes determinades coses'. Les reunions ordinàries del GEN es feien al pis que tenia Espar Ticó a la Rambla Catalunya, sobre la seva botiga de pells 'La Sibèria'. També es feien excursions i cursos d’estiu. El mateix Pujol va cloure les jornades estivals del GEN, a Valls, l’estiu de 1982. 

Tot i el revestiment místic, el GEN va servir com a banc de proves polítiques a Jordi Pujol Ferrusola, que a començament dels noranta va mostrar-se molt actiu dins del partit. A dir d’un antic alt càrrec de l’aparell, el Júnior 'exerceix una influència extraordinària sent un militant de base, sense tenir mai cap responsabilitat a l’estructura de CDC o de la Generalitat, la qual cosa no deixa de ser una anomalia. En toc cas, ha estat i és útil al seu pare, en determinades èpoques més que en d’altres. Perquè és resolutiu i eficaç, i es mou entre molta gent'. Un altre militant destacat apunta que 'els fills del Pujol, amb el fill gran al capdavant, estan en el millor lloc de l’únic paraigües que queda i no deixen que ningú es posi a sota'. Determinats consellers del Govern o dirigents de CDC que, en alguns moments, han volgut frenar la capacitat de maniobra de Jordi Pujol Ferrusola – a vegades interpretant ordres tàcites del mateix patriarca - s’han trobat amb una complexa cadena de resistències molt ben travada i amb ramificacions que no sempre es podien controlar. 'La seva circumstància – diu un vell conegut de JPF – és que ha volgut manar sense donar la cara, perquè si la donava cremava el pare; això l’ha convertit en un fantasma generador de llegendes, caricatura que ja li ha anat bé per confondre el terreny del rumor amb el de les seves operacions reals'. 

D’històries impossibles de comprovar documentalment n’hi ha moltes. Com aquella que s’explica d’algú que tindria una gran semblança física amb Jordi Pujol Ferrusola i que hauria aparegut oportunament un dia de 1994 en el precís moment de la visita d’uns alts càrrecs de la Generalitat a un edifici ubicat a la Via Augusta, de Barcelona, propietat en aquell moment d’una gran companyia multinacional que venia aquell immoble a un departament del Govern, interessat a unificar en un sol lloc tots els seus serveis que estaven separats en diversos pisos. Aquest algú, que – repetim-ho - tindria una gran semblança física amb el primogènit del president, s’hauria presentat com un intermediari als directius de la companyia multinacional que volia fer la venda, òbviament amb un nom que no era precisament el de Jordi Pujol Ferrusola. Mentre, alguns dels càrrecs de la Generalitat que assistien a la trobada estaven realment sorpresos per la gran semblança física d’aquest individu amb un dels fills de Pujol; un individu que havia fet aparició just abans de tancar el tracte entre les parts, sense que ningú sabés qui i com l’havia avisat d’aquella reunió oficial entre una institució i una empresa privada. 

D’alguna manera, Jordi Pujol Ferrusola ha assumit, si us plau per força, el paper de personatge tèrbol oficial de la família i, un cop s’hi ha trobat, ha tendit a engrandir la seva real presència subterrània, en un joc on la mateixa influència s’obté de fer creure que se’n té molta més. Tot un teatre audaç – a vegades certament temerari fins a extrems insospitats - d’implícits que han convertit aquest fill de Pujol 'en un especialista – assegura un veterà convergent – en circular per terrenys perillosos sense que es pugui determinar si trepitja la línia continua o no, perquè moltes vegades els seus contactes no són ni legals ni il·legals, senzillament formen part de la vasta i imprevisible franja d’allò que no està regulat en cap sentit, al marge d’eventuals judicis ètics que no tindrien cap repercussió jurídica'. El que ha sí passat en determinats cercles d’empresaris i industrials, a mesura que s’anava consolidant l’anunci de la jubilació de Pujol, és un allunyament personal respecte del Nen, en paral·lel a una demanda repetida de poder comptar amb d’altres interlocutors oficiosos del món convergent, que oferissin un altre estil, diguem-ne més fiable dins la discreció habitual, que permetés saber qui rebia què, i en quina real proporció arribava a destí, sense que durant el camí hi haguessin estranyes pèrdues injustificades. 

El Júnior ha estat i és home polifacètic que ha tastat assumptes diversos. Per exemple, a mitjans dels vuitanta, el primogènit de Pujol es va associar amb Pere Esteve – que llavors encara no tenia pes a la direcció de CDC ni somiava a ser-ne secretari general - per impulsar una empresa de robòtica i informàtica, anomenada FARC, amb un tercer soci que tenia contactes amb el Japó. Aquesta col·laboració no va durar gaire més d’un any. D’altra banda, i com ja hem esmentat abans, des de jove, Jordi Pujol Ferrusola ha mantingut bona amistat amb el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Felip Puig, i amb un dels germans d’aquest, Jordi Puig, amb qui té vincles professionals. 

L’hereu del patriarca també és matèria coneguda per JPF. El primogènit va conèixer Artur Mas quan aquest treballava de gerent a l’empresa Vilassar Internacional, del Grup Tipel, presidit per Isidor Prenafeta, cosí de Lluís Prenafeta, secretari general de la Presidència entre 1980 i 1990. El Júnior havia entrat a Tipel després d’acabar els estudis universitaris i estava encarregat de les vendes a l’exterior. Mas va estar, des de juliol de 1988, quatre anys a Vilassar Internacional, on va dedicar-se a la diversificació del grup pelleter cap a noves aventures en els sectors immobiliari, turístic i alimentari. Alguns comportaments i els gustos, a voltes extravagants, del Júnior (com anar a Perpinyà, tot provant un cotxe esportiu a 250 km per hora, per veure jugar el potent equip local de rugbi de l’USAP) no sempre han estat compresos per Mas, qui ha tendit a marcar una zona de seguretat respecte del fill gran de Pujol, tot i les coincidències estratègiques. Amb el temps, JPF s’ha queixat a alguns amics comuns de sentir-se poc considerat personalment pel successor.  

La família Pujol Ferrusola té per costum trobar-se un cop al mes en sessió plenària. No sempre hi poden ser tots, però ho intenten. En aquestes reunions familiars es parla de tot, molt d’esports, també de política. Podrien no parlar de política? Segur que no. En una d’aquestes xerrades, a principis de 1993, va sortir un assumpte que el patriarca i el fill cinquè havien mig parlat abans, sols, alguna vegada: la possible dedicació professional a la política d’algú amb els cognoms Pujol Ferrusola. 

El pare advertia sempre que qualsevol que volgués fer el pas a l’arena pública seria jutjat amb extrema duresa per tothom i que ho tindria molt difícil. Però al líder li feia ràbia que, per allò del cognom i del que diran, cap dels seus fills pogués entrar en el món que a ell li apassionava i pel qual ell ho era tot. Era un debat en què, novament, es posava en evidència que els Pujol Ferrusola se sentien observats i, a dir d’ells, injustament penalitzats per la societat d’un país per al qual ho donaven tot. 'És que un fill del Pujol no pot, com qualsevol, dedicar-se a la política, si és que té voluntat de servei i, a més, té aptituds per fer-ho bé?', es preguntava Pujol de manera retòrica. I com més s’ho preguntava menys es resignava a tirar la tovallola.     

Pujol se sentia fort a primers de 1993 perquè havia guanyat el pols que li havia plantejat Miquel Roca i volia reforçar el seu control no només al partit, on havia aterrat després de la purga roquista. En l’esfera del Govern, Pujol també volia anar blindant el seu nucli de confiança, i més quan ja feia dos anys i mig que havia plegat Lluís Prenafeta, la seva mà dreta totpoderosa per damunt de qualsevol conselleria. En aquest context, Pujol va explicar al seu fill Oriol un projecte nou de coordinació que tenia previst a Palau i li va dir: 'Per què no ho proves de fer tu?'. El pare estava convençut que l’Oriol hi podia encaixar. 

Fins aquell moment, l’Oriol Pujol, després d’haver-se llicenciat en Veterinària i haver fet un màster en direcció i administració d’empresa a l’IESE, havia treballat com a consultor en el món privat, per a la firma de pinsos Barceló i al bufet d’advocats Morera. Oriol - casat amb Anna Vidal Maragall, neboda segona del candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Pasqual Maragall, - destaca entre els altres germans per alguns detalls. Per exemple, és l’únic que va marxar de casa sense fer-ho per casar-se o per anar a viure a fora, només perquè volia emancipar-se i, amb un amic, va compartir pis a la mateixa ciutat de Barcelona. En aquell moment, Oriol Pujol no era militant de CDC ni de la JNC. Havia format part del GEN, com el seu germà gran, i, durant la seva etapa universitària, va participar a la reconstituïda FNEC, el sindicat estudiantil nacionalista que va presidir un temps Joaquim Forn, que militava a la JNC i també s’havia mogut pel GEN, tot i que ambdues organitzacions mantenien una pugna gens dissimulada. El primer president de la FNEC recuperada a partir de les sigles de l’etapa republicana havia estat, el 1985, l’advocat i farmacèutic Antoni Gelonch (membre de la Fundació Barcelona que va presidir fins a desembre de 2002 i ex alt càrrec dels departaments d’Ensenyament i Sanitat), amb dos vice-presidents que simbolitzaven la voluntat d’acció conjunta dins l’esfera nacionalista: Jaume Padrós, per CDC, i Joaquim Triadú, per ERC, partit on llavors militava qui més endavant seria conseller de Presidència. 

Oriol Pujol va fer costat a Joaquim Forn i a Enric Renau (que era el candidat a succeir Forn a la direcció) en les disputes internes d’aquesta organització amb motiu del seu tercer congrés, l’any 1988. Joan Vives (militant d’UDC) i Daniel Panyella (militant més tard de CDC) lideraven una coalició contrària – que va imposar-se - on hi havia des de militants de les JERC i la UJDC passant per socis del GEN. Oriol Pujol va estar al bàndol de la JNC, tot i que no en formava part i ser, en canvi, dels vinculats a les activitats del GEN.

La crisi quasi permanent dins FNEC va tenir nous moments de xoc, però Oriol Pujol, Forn i Renau ho van anar deixant. Entre 1989 i 1990 van ser Damià Calvet i Josep Rull, sota el guiatge de Carles Campuzano, els membres de la JNC que van enfrontar-se de nou amb Vives i els seus partidaris. El 1991, la JNC, perdedora en aquestes batalles intestines a la FNEC, va crear Estudiants Nacionalistes. Per la seva part, les JERC van acabar impulsant el BEI. La FNEC es va anar esllanguint i la resta de plataformes, amb el temps, també. Les discrepàncies malaltisses en el si del moviment estudiantil nacionalista preocupaven Pujol, que hi veia una feblesa social i, sobretot, un intent controlador de Roca mitjançant la JNC, sempre fidel al secretari general. L’anòmala presència d’Oriol Pujol en el bàndol de la JNC en la primera crisi de la FNEC despistava aquesta divisió en miniatura que, poc després, es veuria a tamany real en la pugna entre Pujol i Roca, dins de CDC, l’any 1992. 

Per entendre com el món dels cadells reproduïa a escala les conspiracions dels adults només ens caldrà explicar una anècdota. Estudiants Nacionalistes, grup pantalla de la JNC, va organitzar a la Universitat Autònoma de Barcelona un gran acte lúdic amb la gent del programa futbolístic 'La Barberia', del circuit català de TVE. Això passava el mateix dia que Josep Antoni Duran Lleida anava al campus a fer una conferència. La sessió amb els engrescats tertulians de 'La Barberia' es va omplir de gom a gom mentre la xerrada del dirigent d’UDC es feia sense gairebé públic. Roca, en saber com havia anat aquella maniobra, va trucar els caps de la JNC per felicitar-los per aquella jugada contra el seu etern rival democristià.

Serà més endavant, entrats els anys noranta, que apareixen al voltant d’una FNEC afeblida noms com els de David Madí i Quico Homs, joves que llavors no tenien militància en cap partit i que, dins de l’onada d’activisme catalanista dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, van anar coincidint per etapes i conformant, progressivament, un cercle d’amics i coneguts de l’Oriol Pujol. Amb el temps, tots ells tindrien carnet de CDC, però sense passar per la JNC.

Després de la carrera, quan estava a l’IESE, el cinquè fill de Pujol es va apartar una mica del brogit polític i es va dedicar a organitzar activitats per explicar Catalunya a estudiants estrangers. En aquesta tasca va col.laborar amb Vicenç Pedret, membre de la Fundació Relleu i militant destacat d’UDC, qui havia estat al bàndol contrari de l’Oriol durant aquella primera crisi de la FNEC.

Oriol Pujol no es pensa gaire temps l’oferta del pare i accepta. El juny de 1993 comença a treballar com a cap del Gabinet Tècnic del departament de Presidència, tot i no tenir coneixements ni experiència en el món de l’administració. La seva figura es fa habitual al Palau de la Generalitat i la seva fama com a confident habitual del patriarca va filtrant-se en tots els àmbits de la vida convergent. Al cap d’uns mesos, a finals del 93, també es dóna d’alta com a militat de CDC. En el seu progressiu engrescament polític influeix molt Joaquim Forn, que s’havia proposat reactivar l’agrupació convergent de la Dreta de l’Eixample, després de la batalla contra el roquisme. Forn fa de mentor de l’Oriol Pujol a l’interior del partit i és qui el posa amb contacte amb Ramon Juncosa, quadre destacat de CDC i figura que serà determinant per acabar de quallar el grup de joves amics de l’Oriol que, més endavant, van agafar posicions. Un altre home del partit que l’anima és Josep Maldonado, delegat del Govern a Tarragona en aquell temps i secretari general de l’Esport a finals de 2002. Amb Maldonado, que també havia estat molt amic i soci de Jordi Pujol Ferrusola, Oriol va fer un llarg viatge a l’Àfrica, a Gabon. 

En aterrar des de Sanitat a Palau, Xavier Trias, com a nou conseller de Presidència, una de les primeres coses que fa és ascendir Oriol Pujol a director general d’Afers Interdepartamentals de Presidència, càrrec que ocuparà entre maig de 1996 i maig de 1999. El doctor Trias va demostrar un cert nas clínic per detectar el poder. Oriol Pujol supleix la manca de coneixements jurídics i experiència amb molt de treball i parlant sense aturador amb molts responsables de diversos departaments. A vegades, aixeca més d’un recel entre càrrecs de les conselleries que tenen la sensació que el fill del president es fica com i quan vol enmig de tots els assumptes, més enllà del que el seu càrrec li permet. El pes del seu cognom i la línia directa diària que té amb Pujol fa que el seu ascendent, fins i tot davant de consellers amb molt de pes, sigui inusual. Actua amb seguretat, a vegades amb un punt d’arrogància natural, trepitjant potser sense adonar-se, creuant actituds pròpies de l’activista que porta dins i del 'lampista' de Govern a cavall de la burocràcia i l’encaix. Per corregir-ho, en alguns casos assumeix un perfil més humil, per no crear reaccions defensives en l’interlocutor. Per alguns dels seus propers col.laboradors, el príncep és més batallador que reflexiu, a voltes compulsiu. Un baró convergent és gràfic: 'tendeix a tenir tots els defectes del pare sense cap de les seves virtuts'. 

Sigui com sigui, després dels anys de Prenafeta, sembla que el president ha trobat aquell alfil de confiança que el té al dia de tot allò que li cal, en tot moment. Fins i tot aprèn a navegar una mica per Internet gràcies a l’Oriol, qui aprofita l’estiu de 1998 per introduir-lo en el món virtual de la xarxa. Qualsevol que llavors es mogués per Palau podia rebre un discret comentari sobre el fill de l’amo: 'Alerta, aquest no es pot tocar'. Es van succeir unes certes competicions entre barons de CiU i alts funcionaris, a veure qui feia més i millor la pilota al personatge. Un ex conseller considera que Oriol Pujol va contribuir decisivament a blindar Pujol en un món de certeses cada cop més circular i tancat, no sense l’aquiescència d’ell mateix. Això anirà augmentant la seva influència i la seva llegenda de 'missatger', si algú volia arribar a dalt de tot. Ho explicava ell mateix a 'El Mundo' del 2 de novembre de 1997: 'Un superior [Jordi Pujol], sea en el ámbito que sea, tiende a rodearse de gente con la que se sienta a gusto, con la que pueda trabajar, con la que hay lealtad y con la que crea que puede sacar adelante sus objetivos. Yo debo reunir algunos de estos requisitos como para que, en un momento determinado, el president y después el conseller Trias me hayan asignado una serie de trabajos [...] Mi grado de influencia es el mismo que el de mis antecesores. El president en eso es muy ecuánime'. Aviat va saber-se que Oriol Pujol és dels pocs que contradiu obertament el president, fins allí on altres no gosarien fer-ho. Privilegis de portar la mateixa sang.

Un observador privilegiat i proper de la família Pujol-Ferrusola destaca que, amb el temps, s’ha anat consolidant un interessant repartiment de papers entre els dos germans més actius políticament, Jordi i Oriol. 'El gran – indica aquesta font – ha desenvolupat una funció recol·lectora, molt important, amb una mal resolta relació, ben contradictòria, entre allò que ell representa i allò que ell fa, sempre amb la sensació que mai podrà estar tranquil sota els focus perquè llavors ja no faria servei, ans al contrari. L’Oriol, en canvi, arriba sense cap taca a l’escenari, és el personatge que té la funció seriosa de vetllar pels interessos formals i legítims que són a la superfície, això és el procés de relleu del pare. L’Oriol és la imatge noble de la família, la vocació de servei al país, la política que es pot dir i fer, mentre el Jordi es la mà que s’amaga, aquella política de la qual no es parla, la drecera ombrívola i relliscosa del poder, la conversa incòmoda que el president sempre talla en sec i no permet mai que tingui lloc en la seva presència'. Pujol té dos fills que, d’alguna manera, són complementaris i que representen les dues ànimes del poder, les dues cares de la política. 

Tal vegada la tolerància paterna vers les derives del fill gran neixen d’una concepció sacrifical: una part de l’organisme ha de mudar en el seu contrari perquè la resta es mantingui i se salvi. Una sort de vacuna que, elaborada a partir del virus de la malaltia, assegura la supervivència o, dit més clarament, el clàssic imperatiu maquiavèlic de la necessitat, totalment gestionat per una figura d’aquest paisatge a qui s’hauria desproveït dels atributs de la coherència amb el missatge ideal i idealitzat per, d’aquesta manera, intentar mantenir impol·lut el mite fundacional i primitiu del projecte polític. Oriol Pujol vindria a representar, per contra, l’intent del líder per connectar una part de la seva descendència directa amb el millor de la seva herència política, deixant totes les ombres per al fill gran i d’altres col.laboradors.  

Un alt càrrec de Palau defineix Oriol Pujol com 'un admirador patològic' del seu pare. En tot cas, és una admiració que no ha amagat mai. Per exemple, en una entrevista del número de gener de 1999 de la revista estudiantil 'Nova Ciutat Vella', de la Universitat Ramon Llull, afirmava el següent sobre Pujol: 'És un 10, una bèstia, una màquina acollonant. El privilegi de treballar al seu costat ja m’omple i no em plantejo res més'.

Progressivament, tothom li anirà consultant més coses i ell farà funcions i papers ben excepcionals. Amb només rang de cap de servei va assistir a algunes reunions amb membres del Govern, per desig exprés del president. En el debat d’investidura posterior a les eleccions de 1995, Oriol Pujol va tenir una actuació destacada en la cuina i coordinació de les contrarèpliques presidencials així com en la provisió de dades per desmentir les afirmacions de l’oposició, allò que el nord-americans anomenen munició de 'l’equip de la veritat'. Al voltant del príncep anirà relligant-se un grup de joves polítics que, formats en la mateixa administració de manera molt ràpida i sense experiència en el món professional exterior, tindran una presència forta en el moment de la designació de Mas. Oriol Pujol influeix proposant persones que li són properes com a caps de gabinet en conselleries importants. El lligam entre el Govern i el partit també passa cada vegada més pel fill de l’amo. La seva elecció, el 19 de desembre de 1995, com a president de l’agrupació de la Dreta de l’Eixample (càrrec que deixava vacant el seu amic Joaquim Forn en ser nomenat vice-president de la federació de Barcelona ciutat) dóna un tomb més de cargol a aquest paper de pont. Amb el rerafons d’haver-se fet efectiva, dos dies abans, la dimissió definitiva de Roca com a secretari general, Oriol Pujol va insistir, durant l’acte en què els militants van votar-lo, que aquell era un moment important per CDC, perquè tocava 'redefinir el partit' per tal que CDC sobrevisqués 'a Pujol com un referent ideològic clar'.

El personatge se li feia petit. El príncep va provar sort en el desè lloc de la llista de Joaquim Molins a l’Ajuntament de Barcelona, en les eleccions del 13 de juny de 1999, que van ser les pitjors de CiU a la capital catalana. Volia escapar de l’ombra del pare per afermar-se políticament sense que la proximitat patriarcal es convertís en un llast, com li havien recomanat alguns dels seus amics. El president li va dir que s’equivocava anant  a l’Ajuntament, l’hagués preferit a les llistes del Parlament. El món local de la capital catalana podia servir, però Oriol Pujol no tenia ganes ni paciència de passar-se quatre anys a l’oposició, i menys sense entendre’s gaire amb el seu cap de files. Va plegar un any després de ser escollit regidor. El maig del 2000, a la vegada que s’integrava a l’executiva de CDC, tornava a la Generalitat, però aquesta vegada l’esperava la cadira de secretari general del departament d’Indústria, Comerç i Turisme, al costat del sempitern conseller Antoni Subirà, casat amb una cosina germana del president. Com va dir un fundador de CDC davant del retorn del fill del líder a l’administració autonòmica, 'a fora fa molt de fred i cal buscar recer; veurem què passarà amb tots aquests el dia que no hi hagi refugi on anar'. L’arribada del nou conseller Antoni Fernández Teixidó, dins la remodelació governamental de finals de 2002, va confirmar Oriol Pujol com a número dos d’un macrodepartament, que refonia Indústria i Treball, ben connectat amb agents econòmics i socials. 

Encara que, òbviament, Oriol Pujol sempre ha desvinculat la seva activitat política de qualsevol valor hereditari dins del pujolisme, algunes vegades invoca la dedicació del pare per explicar la seva vocació. Així, per exemple, en una entrevista que li va fer Enric Vila a l’'Avui' del 16 de maig de 1999: 'Escolti, als encants de Bellcaire, que tenen set-cents anys, li asseguro que en aquest cas l’ofici passa de pares a fills; la professió de venedor d’encants es porta al gens'.  

Preguntat per les seves filiacions ideològiques, s’ha reclamat pragmàtic, dins del liberalisme social i partidari de la màxima sobirania de Catalunya. En resposta a una àmplia enquesta que la primavera de 1997 feia la revista 'Debat nacionalista' (número 29-30) a diversos dirigents joves del món associatiu i polític català, Oriol Pujol detallava el seu compromís amb CDC a partir de quatre motius: '1- Per aprofundir en l’autogovern i l’assoliment de màxima sobirania nacional de Catalunya. 2- Per incrementar la identitat nacional i el sentiment de pertinença de tots els catalans. 3- Per intervenir activament, i si és possible positivament, en la política europea i espanyola. 4- I (no necessàriament en últim lloc) per defensar  per sobre de tot, els valors de l’humanisme, del creure en les persones'. El ressò del pare, indefugible.

Jordi Pujol, a vegades, pensa sobre la política jugant a posar-se en el batent de la porta. Com si pogués desenganxar-se de la seva condició de líder. Assaja de parlar de la política alhora des de l’autoritat de patriarca experimentat i des de l’aparent llunyania del mestre de moral. Una acrobàcia que resulta tan atractiva com equívoca i ben discutible. L’últim gran exercici d’aquesta mena que Pujol va fer en el seu últim mandat va ser la conferència 'Defensa i elogi de la política. Grandesa i misèria de la política', pronunciada al auditori de la Pedrera la tarda del 4 de juny de 2002. Allí no va eludir l’assumpte més candent que sempre travessa la mirada exterior sobre la seva família, l’equip de la seva vida, recordem-ho: 'Hi ha qui ho atribueix [la poca consideració que té la gent pels polítics] a la corrupció. Però de corrupció n’hi ha hagut sempre. Sempre s’ha dit 'el poder corromp'. Més, o menys que ara? Jo crec que menys, perquè ara hi ha molt més control. De l’oposició, dels mitjans de comunicació, de la societat en general. La corrupció era menys esventada als quatre vents. I era més assumida per la gent. [...] I les acusacions de corrupció, de vegades amb base i sovint sense, són una de les municions preferides en la competència política. [...] [Els mitjans] tenen l’obligació, per exemple, d’analitzar com és que tan i tan sovint, de fet la gran majoria de les vegades, les acusacions que uns polítics escampen contra un altre polític valent-se de la difusió mediàtica – allò que abans deia del pim-pam-pum – finalment quan arriben al jutge, o abans i tot, queden en no-res'. De què parla Pujol? De la família? Del partit? 

L’estiu de 1997, el jutge encarregat de l’anomenat Cas Casinos, de finançament il·legal de CDC, va afirmar que no hi havia hagut delicte ni d’apropiació indeguda ni de falsedat en document mercantil i va arxivar el cas. Segons el magistrat Ramon Gomis, hi va haver finançament del partit de Pujol amb fons desviats de Casinos de Catalunya, però aquest fet no constitueix delicte. El jutge va esgrimir un auto del Tribunal Suprem, de 1995, sobre el cas Filesa, de finançament il·legal del PSOE: 'En el dret penal vigent no existeix el delicte de finançament il·legal o encobert de partits polítics'. El magistrat va notar que les consideracions morals i polítiques que es deriven del finançament irregular queden fora de la competència judicial.           

El 18 d’abril de 2002, en una entrevista al programa 'Bon dia, Catalunya', de TV3, Pujol va sortir al pas dels atacs de Maragall sobre irregularitats i corruptel.les en les quals podria haver implicats familiars de president. 'Tinc la consciència tranquil·la – va afirmar el patriarca -, ningú ha estat tan burxat com jo i sempre se n’han sortit sense res'. El líder de CiU va insistir en què mai s’havia pogut demostrar res i va preguntar-se: 'És que els meus fills no poden treballar en qualsevol empresa?'. Per la seva banda, Mas va afegir que quan Maragall era alcalde de Barcelona 'van passar coses' i va acusar el president del PSC d’haver 'promocionat' familiars seus. L’endemà, el líder socialista contratacava i assegurava que determinades situacions havien creat 'alarma social'. Segons Maragall, 'a Catalunya tothom suposa que hi ha corrupció. Hi ha dibuixos, hi ha acudits, informacions tretes de fonts judicials, però és molt difícil dir-ho en veu alta perquè han de ser els jutges o les comissions d’investigació els que ho facin'. En una entrevista a la cadena Ser, el 30 d’abril de 2002, amb el periodista Iñaki Gabilondo, Pujol va voler tancar la polèmica i va denunciar que ell i la seva família eren objecte d’una persecució sistemàtica: 'Hace veintidós años que algunos sectores políticos y mediáticos no hacen más que ver si nos pueden cazar, a mi y a toda mi familia, en cuestiones de este tipo. Veintidós años que gente muy competente, gente muy bien documentada, gente con todos los recursos está intentando ver si me destroza a mi y a mi familia desde este punto de vista. Veintidos años y todavía no lo han conseguido. [...] Esto es una vergüenza de la cual algun sector político y mediático es responsable'. 

Quasi deu mil persones van assistir, el 6 de maig de 1990, al míting que Pujol va protagonitzar a l’antic mercat del Born, per celebrar els seus primers deu anys al capdavant de la Generalitat. Allí va proclamar: 'el nacionalisme català serà ètic o no serà'. El patriarca va afegir que 'hem procurat actuar des de l’honestedat. I Déu sap que m’agradaria que ho haguéssim aconseguit'.

Potser tot plegat pren una nova, inusitada, claror, si es llegeix atentament la dedicatòria que Jordi Pujol va posar al seu primer llibre, que va circular molts anys clandestinament, 'Des dels turons a l’altra banda del riu (escrits de presó)' (Barcelona: Pòrtic, 1978):

'A la Marta. 

A en Jordi i a l’altra Marta. 

A en Josep, a en Pere i a l’Oriol. 

A la Mireia i a l’Oleguer. 

Que no voldria que fossin víctimes de la meva dèria, que també és la seva, i als quals en el grau que ja n’hagin estat, els en demano perdó'.»

 

Article de Francesc-Marc Álvaro publicat originàriament en el seu bloc 'Diari de la desconnexió'.