Opinió
-
This bond of pride and prejudice
Dominique Searle
11.04.2013
-
Núria Cadenes: Passats vint anys, els assassins de Guillem Agulló no han aconseguit d'assassinar les seves idees
Núria Cadenes
10.04.2013
-
Bernat Joan: Tuf de colònia balear
Bernat Joan
10.04.2013
-
Carles Solà: I beg your pardon? Mani?
Carles Solà
09.04.2013
-
Quim Torra: El 'Visca Catalunya lliure!' de Carrasco i Formiguera, a Burgos, fa setanta-cinc anys
Quim Torra
09.04.2013
-
Sofia Cabanes, carta oberta a Brauli Duart: 'Ja us anava bé la nostra precarietat'
Sofia Cabanes
08.04.2013
-
Facebook ataca el cor d'Android
Carles Rabadà
08.04.2013
-
Salvador Garcia-Ruiz: 'Catalunya, economia internacional i la pedagogia pendent'
Salvador Garcia-Ruiz
06.04.2013
-
Isona Passola: 'Bigas Luna no va perdre mai les arrels del seu poble'
Isona Passola
06.04.2013
-
Salvador Garcia-Ruiz: 'Independència 2014: obstacles vs (in)competència'
Salvador Garcia-Ruiz
02.04.2013
-
Pau Rumbo: 'Paco Elvira, un home de fotografia'
Pau Rumbo
01.04.2013
-
Jaume Fullana: La campanya del PP ens fa reviure l'època de Franco
Jaume Fullana
26.03.2013
-
Carles Rabadà: I si Google fos el dolent de la pel·lícula...
Carles Rabadà
26.03.2013
Antonio Franco
20.02.2013
Antonio Franco: Egunkaria no és una qüestió de periodistes
No, no és una qüestió de periodistes. Per a l'opinió pública en general seria molt injust d'oblidar les vicissituds del diari Egunkaria, un mitjà de comunicació condemnat a mort i fredament executat en els nostres dies, quan teòricament regien ja les garanties jurídiques democràtiques.
Els dos delictes reals d'Egunkaria no eren presumptes, sinó efectius i demostrats: s'havia convertit en una referència sòcio-cultural transcendent per al País Basc (entre el 1990 i el 2003 va ser l'únic diari escrit íntegrament en èuscar), i no va voler ser en absolut complaent amb els poders polítics i judicials. I tot plegat en el context dels atemptats terroristes d'ETA, un moment en què tots els poders fàctics exigien als mitjans de comunicació d'Euskadi una militància activa en defensa del projecte polític espanyol i una actitud totalment acrítica respecte de la lluita contra la banda armada (i, particularment, dels procediments policials, jurídics i carceraris que s'empraven).
Egunkaria va ser primer un projecte incòmode, i després una pedra molesta a la sabata dels sectors més autoritaris i uniformadors de la vida espanyola. Va néixer com un diari que recollia l'aspiració de molts bascos a tenir un mitjà en la seva llengua que fos basquista i independent. Per aconseguir-ho, els impulsors van dibuixar l'estructura econòmica tradicional dels periòdics que es volen crear des de baix, amb els lectors i simpatitzants potencials: una campanya de subscripció i suport popular, sumant des d'aportacions personals modestes de 30 euros fins a capital d'accionistes més compromesos (3.000 euros), encara que tenien limitat el nombre de títols. Perquè l'objectiu nuclear de l'operació era precisament que el diari fos de tots, sense cap amo que, en cas d'èxit comercial, tingués la possibilitat d'imposar a la redacció canvis de línia editorial o censures internes. Cap a 90.000 persones van fer seva la iniciativa.
El pacte col·lectiu fundacional d'Egunkaria era que informés amb claredat i credibilitat, que recollís opinions de l'ampli espectre ideològic basquista, i que defensés editorialment --de manera general i no partidista, a la seva manera-- amb independència els plantejaments de l'esquerra nacionalista basca.
El diari va fer allò que s'havia proposat, i això va ser massa per als adversaris ideològics. Nascut el 1990, el 2003, quan anava consolidant l'èxit comercial, va ser acusat de pertànyer a l'entramat econòmic d'ETA (en alguns moments deien que l'ajudava financerament; en uns altres, que en rebia diners) i de donar suport editorialment al terrorisme. La jugada era aplicar un tancament temporal preventiu sense que hi hagués cap sentència condemnatòria ferma. Va ser la mort fulminant de la capçalera. També van acusar els principals administradors i periodistes, amb el director Martxelo Otamendi al capdavant, de pertinença formal al grup terrorista.
Els qui van liquidar Egunkaria van atendre la seva pròpia lògica. Des del pensament autoritari i uniformador espanyol, hom creu que tots els periòdics han de seguir les consignes i les ordres polítiques que els són donades (tal com ho fan els mitjans que ells controlen, administren o tenen financerament presoners). I que tots els periodistes s'han de doblegar com fa la majoria dels seus. I hi ha casos que sí i casos que no.
Cap de les acusacions no era veritat. Ni la policia ni els tribunals no van poder demostrar-les i tot va acabar en sobreseïments i absolucions, però amb el diari prèviament enterrat, que d'això es tractava. Malgrat els rastreigs amb lupa, els inquisidors no van poder trobar a l'hemeroteca d'Egunkaria cap indici de suport al terrorisme ni a la via armada, ni cap defensa dels postulats d'ETA.
Per al món del periodisme Egunkaria ha passat a la història com un atropellament i com una lliçó: és profundament antidemocràtic suspendre una publicació abans d’una condemna justificativa ferma dels possibles delictes. Les indemnitzacions que acaben rebent les víctimes no compensen el dany als lectors, privats injustament del mitjà de comunicació que lliurement havien escollit. Per al conjunt dels ciutadans Egunkaria és un recordatori de fins on poden arribar els abusos de poder en un context democràtic. La justícia, sempre lentíssima, va saber córrer quan li va interessar d'aturar la sortida del diari, de la mateixa manera que després va alentir astutament l'esclariment de les tortures que havien rebut uns quants directius, i les acabà reconeixent quan ja eren fora del focus de l'atenció pública. Compte amb la justícia; sí, compte amb aquest aparell que la transició democràtica es va descuidar de posar a lloc --cosa que sí que va fer amb el militarisme feixistoide-- i que ara, en aquest temps de corrupcions tan generalitzades, demostra ser tan aleatòria, fluixa i… injusta.
Antonio Franco, periodista
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015