Opinió

Aleix Sarri

26.01.2015

La inapel·lable victòria de Syriza: fortalesa o taló d'Aquil·les?

Men?ame
 

Tal com pronosticaven totes les enquestes, Syriza ha guanyat les eleccions gregues. I quasi per majoria absoluta! El resultat ha estat més ampli que no es preveia, fins i tot. Syriza no necessitarà cap acompanyant per a governar Grècia, i la derrota dels partits de l'establishment (Nova Democràcia i PASOK) ha estat total. Però la (quasi) majoria absoluta de Syriza serà una mesura de la seva fortalesa o el seu taló d'Aquil·les?


Els desafiaments que haurà d'afrontar Tsipras des del govern són gegantins. La seva retòrica anti-'troica' contrasta amb un cert acostament cap al consens europeu i, si més no davant la premsa internacional, ha defensat ara i adés uns pressuposts equilibrats. Aquesta Syriza ja no és exactament la mateixa de fa dos anys, quan no tenia cap problema a dir que si calia Grècia sortiria de l'euro.


Equilibris per a pactar un tercer rescat


Tsipras fa equilibris, perquè, com explica Miquel Roig, corresponsal del diari Expansión a Brussel·les, el 30% dels nous diputats de Syriza està més que disposat a sortir de l'euro. Aquesta dada és important. Les setmanes vinents Grècia haurà d'arribar a un acord amb la 'troica' per a allargar sis mesos la supervisió europea en canvi d'uns 15.000 milions d'euros que necessita per a pagar venciments amb l'FMI, el BCE i alguns creditors privats. És a dir, que hi ha un tercer rescat a l'agenda.


Però, tant en el darrer discurs de campanya com en el discurs acceptant la victòria, Tsipras ha dit literalment: 'L'era de la "troica" s'ha acabat.' Així doncs, com explicarà als seus votants, militants i diputats que per a sobreviure els sis mesos vinents i no fer fallida caldrà pactar amb els odiats enemics de Brussel·les? El lideratge de Tsipras pot passar una dura prova.


Perquè Grècia és incapaç de finançar-se als mercats a una taxa raonable (qui faria cap préstec a un govern de Syriza sabent que té intenció de reestructurar el deute?). Només queden els préstecs dels socis europeus com a font de finançament (i gràcies a això Grècia paga avui menys interessos que Espanya o Itàlia).


El rescat actual s'acaba el 18 de febrer, i els primers venciments que haurà de satisfer Grècia seran a principi de març. Poc temps per a pactar, però imprescindible fer-ho per evitar un desastre.


Sobre les possibles coalicions


Estar forçat per l'aritmètica a pactar amb partits com To Potami (centristes anticasta) o el PASOK hauria donat a Tsipras l'excusa perfecta per a moderar el discurs i fer un tomb al centre que a la vegada pogués acontentar les seves bases i la 'troica'. Ara potser no podrà ser.


Lafazanis, líder de la branca més radical de Syriza, ja ha dit que vol 'cancel·lar la major part del deute' i Tsipras rebrà molta pressió per a mantenir una posició de màxims.


És una pena que To Potami no hagi fet un resultat més bo. Nets de qualsevol cas de corrupció, han sabut mantenir públicament alhora una posició de responsabilitat respecte de l'euro, però de lluita contra les oligarquies gregues. Al final l'onada Tsipras ha estat més forta i han quedat quarts, amb quasi un 6% dels vots. Era més previsible la derrota aclaparadora del PASOK, coresponsable directe, juntament amb Nova Democràcia, que l'estat grec arribés al punt de la fallida amb una estructura política corrupta i clientelar i una estructura econòmica molt poc desenvolupada.


Sobre un possible perdó del deute


Avui el 85% del deute, Grècia el té bàsicament amb la resta de països de l'eurozona, i en menor mesura amb el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu. Els creditors no són pas uns malvats 'hedge funds' de Wall Street o de la City de Londres, sinó els contribuents europeus. Cada euro que es deixi de pagar repercutirà en les finances públiques dels estats.


És per això que, especialment en una època de crisi, els socis europeus de Grècia no es poden permetre que hi hagi pèrdues nominals amb els rescats. No ha d'estranyar gaire.


Ahir mateix el Financial Times explicava que el 68% dels alemanys s'oposen a perdonar el deute grec, per exemple. És probable que les poblacions dels altres països pensessin semblantment si fossin conscients de les conseqüències.


Perdonar explícitament una part del deute sembla, doncs, descartat, com Tsipras també havia insinuat darrerament (encara que ja veurem si es fa enrere ara que té gairebé majoria absoluta).


A més, Europa quan analitzi Grècia ha de considerar que qualsevol concessió s'haurà d'aplicar als altres països rescatats (Irlanda, Portugal, Xipre) sense causar un col·lapse financer, i que la victòria de Syriza pot donar ales a Podem a Espanya per reclamar una reestructuració del deute públic de conseqüències imprevisibles.


Què queda? Doncs allargar fins a cinquanta anys els terminis de pagament i reduir els interessos quasi a zero. Això no resoldrà la situació a curt termini (igualment, el primer pagament dels préstecs europeus no cal tornar-los fins el 2023), però podria ser una victòria política de Tsipras. Potser unit a una fórmula en què el pagament d'interessos (per pocs que siguin) vagi lligat al creixement del PIB grec.


No serviran maximalismes si es vol evitar una confrontació que podria dur Grècia fora de l'euro, ni reclamar que Alemanya s'empassi amb alegria les pèrdues amb l'excusa que el 1953 els van perdonar part del deute. Cal recordar que el 50% del 'perdó' va ser un acord en canvi de renunciar a les injustes reparacions de guerra imposades al Tractat de Versalles, sobre les quals Keynes va escriure 'Les conseqüències econòmiques de la pau'.


'Troica'-Syriza: un pacte impossible?


Syriza no haurà d'aplicar mesures d'austeritat, probablement, però que no s'enganyi ningú. No ho haurà de fer perquè ja ho han hagut de fer els governs anteriors, que li deixen un pressupost equilibrat abans de pagar interessos que només haurà de mantenir i una economia que creix per primera vegada en sis anys. També s'estalviarà desagradables reformes ja fetes, però en venen de més importants.


No parlo únicament de liberalitzar serveis o consolidar la reforma de les pensions que fa que l'edat de jubilació sigui a 67 anys (un xoc per als grecs, que abans ben sovint es podien jubilar als 55), sinó també de la lluita contra l'evasió fiscal. Grècia és aquell país on dos terços dels doctors no pagaven cap impost per la seva feina. En què els inspectors d'hisenda desapareixen en un any electoral per fer guanyar vots al partit de govern. En què cada any més de 50.000 milions d'euros d'activitat queden fora del radar del govern, i els grans oligarques i els professionals liberals en són responsables a parts iguals. La recaptació d'imposts perduda facilitaria molt que Grècia pogués prestar més bons serveis públics als seus habitants i a la vegada fes més sostenible el deute públic.


I és ací on Syriza té molt camp per córrer i on pot comptarà amb el suport tàcit de la 'troica' (que ja ho demanava als memoràndums) i els capitals europeus. Ja al 2010, Lagarde va donar una llista d'evasors fiscals a les autoritats gregues que tant PASOK com Nova Democràcia van llençar a la paperera. De segur que Syriza no farà igual, però aquesta batalla tindrà costs polítics molt grans i cal veure què fa Tsipras.


En definitiva, que l'única sortida per a totes dues parts, si no es vol caure en un enfrontament que podria dur Grècia fora de l'euro, és posar l'èmfasi del nou rescat en la lluita contra l'evasió fiscal, a mantenir pressuposts amb superàvit primari (abans de pagar interessos) i allargar els terminis de pagament del deute amb l'eurozona fins a cinquanta anys, reduint els interessos a prop del 0%.


A més, si no hi ha pacte Syriza-Europa per a un tercer rescat (o allargar el segon sis mesos), el govern grec no es podrà beneficiar de les compres de deute en massa del BCE. Draghi va ser molt clar en aquest sentit.


Tot això pot agradar més o menys, però la situació és massa complexa per a les solucions màgiques. Ni seria bo que Grècia sortís de l'euro, ni tampoc que Syriza se sortís amb la seva i tots els contribuents europeus tinguéssim pèrdues per valor de més de 120.000 milions d'euros. Tant de bo que no ho espatlli una (gairebé) majoria absoluta mal entesa pels sectors més radicals de Syriza. Ells són el taló d'Aquil·les de Tsipras.


PD. Informacions d'última hora apunten que avui a les 10.30 Tsipras farà una reunió amb el cap dels Grecs Independents (una escissió euroescèptica i dretana de la Nova Democràcia de Samaras) i sembla que hi pot haver acord. Si fos així, indicaria que Tsipras vol jugar dur en la negociació amb la UE, no precisament una bona notícia.


 


Aleix Sarri és assessor al Parlament Europeu i ha publicat recentment el llibre 'La Unió Europea en perill' que tracta sobre els motius que han portat a la crisi de l'euro i les seves conseqüències (Editorials Dèria i Pòrtic).

Men?ame
 

Editorial