Opinió

Albert Branchadell

28.02.2014

Aclariments d'un veterà confés

Com faig sempre amb tots els comentaris de què són objecte les meves modestes contribucions a la premsa, vaig llegir amb molt d'interès l'article anònim (fins ara no he pogut identificar-ne els autors) que va aparèixer recentment a VilaWeb amb el títol 'El "papu" del referèndum il·legal segons un veterà militant antiindependentista, Albert Branchadell' (26/2/12014), i avui m'agradaria fer alguns aclariments al respecte.


El primer (i el menys important) és d'ordre estrictament personal. Certament, accepto l'acusació de veterà (no puc negar que enguany faré el meu primer mig segle de vida), però no em sento al·ludit quan em titllen d'antiindependentista. Per no consumir espai amb detalls autobiogràfics, només voldria dir que el llibre 'La hipòtesi de la independència', del qual sóc autor, no era un llibre 'contra la independència', sinó contra una hipòtesi que vinculava la supervivència del català a la plena sobirania, com si 'cap' llengua no pogués existir en 'cap' altre context que no fos aquest. Si els amics de Contrastant en conserven algun exemplar (no els han llençats tots a la foguera, vaja), podrien rellegir un passatge de la introducció, on aviso els navegants que l'argumentació del llibre no parteix de l'antisecessionisme de l'autor. D'altra banda, també haig de dir que si ara em confessés antiindependentista tampoc no passaria res. Com a pluralista convençut que sóc, prefereixo un món on hi hagi independentistes, antiindependentistes, federalistes i confederalistes que un món en què tothom pensi el mateix sobre el futur de Catalunya, de la mateixa manera que prefereixo un món on hi hagi catòlics, evangelistes, musulmans, ateus i agnòstics que un món on tothom freqüenti el mateix temple.


El segon aclariment és sobre la bondat de la meva argumentació, segons la qual els referèndums il·legals que hi ha hagut a Europa des de la caiguda del Mur no han desembocat en la plena independència i el reconeixement internacional dels territoris on s'han celebrat. Els meus antagonistes em retreuen haver deixat de banda referèndums presumptament il·legals que sí que van tenir aquest resultat, a les repúbliques de l'antiga URSS i l'antiga Iugoslàvia. Aquí voldria confessar que aquesta omissió va ser deliberada, perquè hi ha una diferència substancial entre els referèndums de Lituània o de Croàcia i els de Transnístria o d'Ossètia del Sud, posem per cas. En el primer cas, els referèndums es van celebrar en estats federals multinacionals on les constitucions respectives reconeixien el dret de secessió de les unitats federades, cosa que no es pot dir del segon cas. I em sembla que no cal ser especialment veterà ni antiindependentista per a constatar (no pas celebrar!) que el referèndum català s'ha projectat dins d'un estat la constitució del qual no reconeix aquest dret.


El tercer aclariment és teològic. Els meus antagonistes em retreuen que utilitzi la metàfora dels llimbs per a referir-me a la situació en què es trobaria Catalunya en el cas d'ingressar en una situació d'independència de facto, sense cap reconeixement internacional (un conflicte congelat, segons la terminologia del ram). Els llimbs, com tots els catòlics o ex-catòlics hauríem de saber, no són l'infern (el 'papu', que dirien els estilistes de Contrastant), sinó un estadi reservat per a les ànimes dels justos on existeix la possibilitat de redempció. Si Catalunya es converteix en un conflicte congelat, algú l'haurà de descongelar, i en aquest cas els únics actors possibles són la UE o la comunitat internacional en general. Ara que celebrem el Tricentenari no podem perdre de vista el paper de les potències: si el 1705 vam entrar a la guerra va ser per les promeses de les potències, i si l'any 1714 vam acabar com vam acabar va ser per la traïció de les potències (sense oblidar la temeritat de la nostra Junta de Braços, és clar). Pensar que el 10 de novembre serem independents sense que Angela Merkel no hagi mogut ni un dit per nosaltres i sense que la Unió Europea hagi creat res vagament semblant a la Comissió Badinter del cas iugoslau és d'un voluntarisme tan encomiable com poc realista. I ja que hi som posats, una última acotació: un lector de l'Ara, que és l'honorable mitjà en què es va publicar l'article sobre referèndums il·legals que ha causat aquest petit enrenou, em deia que a la Unió Europea no hi ha conflictes congelats, que això és propi de l'espai ex-soviètic. Home, no sé si després de tres-cents anys Gibraltar compta com a conflicte congelat (espero que els amics de Contrastant no siguin d'aquest sector que defensa el dret d'autodeterminació dels gibraltarencs al mateix temps que el nega als melillencs), però si la República Turca del Nord de Xipre, un estat independent de facto només reconegut per Turquia, no és un conflicte congelat, ja em direu què és un conflicte congelat.


I acabo amb un humil consell: en compte de dictar fàtues contra falsos enemics del poble, seria bo que els amics de Contrastant apliquessin la seva intel·ligència a estudiar més a fons com podem fer que el procés no naufragui. Si no vigilem, existeix un gran perill que aquest 2014 la història faci el que no ha de fer, que és repetir-se. En altres paraules, que tornem a no mesurar bé les nostres possibilitats i que, tot confiant en una intervenció internacional que potser no es produirà, ens tornem a estavellar contra les forces que ens assetgen.

Editorial