Opinió

Joan Lladó

26.04.2013

Joan Lladó: Els Països Catalans, llast o oportunitat?


La decisió de l'ANC de no respectar la voluntat de l’ANC de Mallorca de pertànyer a la mateixa organització ha fet ressorgir una gran quantitat de tòpics. M’agradaria donar respostes als motius de fons que fonamenten una decisió tan desencertada.


Les Illes Balears, Catalunya Nord i el País Valencià són un llast per al Principat?


Des de la perifèria nacional, l'independentisme veu molt clar que no ens independitzarem tots de cop ni hi haurà un únic referèndum. El Principat com a comunitat política –i en dret internacional és recollit així– té tot el dret d'esser estat. No cal que ho faci tota la nació de cop. Des d'aquesta òptica, podem dir que el procés de Catalunya no s'alenteix gens ni mica. Tornant al llast, cal dir que sense la realitat cultural, social i econòmica que representen aquestes terres és impossible d'explicar què fou i què és la nació catalana. Es pot prescindir de Ramon Llull, d'Anselm Turmeda o dels papes Borja? Econòmicament, són un llast unes terres que aporten més del 40% del PIB espanyol i vehiculen el 50% de les mercaderies de l'estat? El País Valencià és el principal venedor i comprador de mercaderies del Principat dins l'estat espanyol. Pensant en clau purament pragmàtica d'un futur estat català, per ventura el Principat es pot permetre que l'espanyolisme blindi la frontera pel sud, l'est i l'oest? No és més intel·ligent d'ajudar el catalanisme a les terres de frontera que no pas deixar que ho faci l'estat espanyol? A tall d'exemple, el 1936 la pèrdua de Mallorca féu que Barcelona fos bombardejada fins a la derrota. El País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord no són cap llast, sinó que són imprescindibles per a explicar qui som i per a desenvolupar al màxim allò que volem ser. A més, per a poder fer entendre el procés al món és necessari tenir present la nació completa i explicar que Catalunya no és una comunitat autònoma 'escalfada' per la crisi. L'únic argument que em passa pel cap per pensar que la reivindicació és un llast és que a Espanya no li fa gràcia que ho fem i que s'enfadaran molt... Dir que som un llast sense donar-ne arguments respon a un prejudici.


Com que volem una organització federal dels Països Catalans, les organitzacions han de ser diferents a cada territori i s'han de federar?


Tot l'independentisme illenc i del País Valencià pensa i defensa, com a objectiu final, una estructura federal o confederal amb la resta de Països Catalans. Però què hi té a veure, això, amb l'estructura de les organitzacions? Si hom pensa en Alemanya o els EUA com a model d'estat federal, podrà comprovar que els partits polítics, organitzacions sindicals o socials importants hi són les mateixes. A les nacions sense estat fragmentades, els connacionals malden per tenir organitzacions comunes. O és que els sindicats bascs ELA i LAB no tenen presència a Navarra? Fins i tot al Kurdistan, que roman fragmentat dins set estats, els independentistes miren d'unificar organitzacions, i se'n surten! Els Països Catalans han d'esser una excepció mundial? Algú pot pensar que caminant en paral·lel qualque dia ens trobarem? En geometria és sabut que les línies paral·leles es troben a l'infinit. Si volem confluir calen dinàmiques comunes i tants de punts de trobada com puguem imaginar entre terres d'una mateixa nació que han estat esquarterades precisament per reduir-ne la potencialitat que tendrien si es trobassin unides. La constitució espanyola vol que caminem en paral·lel. Prohibeix explícitament la nostra federació. Hem de fer allò que ens dicta l'estat?


Catalunya fa imperialisme i no té sentit que hi hagi organitzacions que hi desembarquin?


Catalunya és un imperi? Té jutges, aparell repressor, serveis d'intel·ligència? Catalunya no és cap imperi. És evident. La construcció dels Països Catalans és la construcció de l'espai comú amb unes terres que, des de la naturalesa originària, es volen recobrar. Seria diferent que aquestes terres volguessin annexionar Múrcia o els Monegres. Enguany farà 784 anys que el rei en Jaume desembarcà a Mallorca i en fa 776 que arriba a València. L'ANC, Esquerra Republicana, el SEPC, la CUP, SI, etc. sorgeixen a les illes, amb el suport de milers d'illencs. No desembarquen d'enlloc més que de les entranyes dels illencs. Són projectes naturals d'aquests territoris perquè llur naturalesa és catalana. Quan el diari Ara decideix, amb empresaris illencs que hi aposten, d'esser present a Mallorca, o quan Catalunya Ràdio és la tercera ràdio més escoltada, amb 37.000 oients (20.000 més que no la ràdio autonòmica, IB3 Ràdio), hom pensa que no és per la voluntat dels illencs?


A les Balears i al País Valencià no hi ha res a fer perquè hi guanya el PP


La traducció política del sentiment de país no es trasllada fins que no s'arriba a un estadi avançat de clarificació. Si a l'estiu del 2012 el CEO situava l'independentisme més amunt del 40%, l'independentisme representat al Parlament de Catalunya superava de molt poquet un 10% dels vots. Si al Principat fins ara no es comença a traduir l'independentisme latent, a la perifèria passa així mateix. Per què? Hi manca una dreta autòctona sòlida (de moment) i, a més, la concentració del vot anti-PP cap al PSIB-PSOE o cap el PSPV-PSOE deixa ocult un electorat amb un fort sentit d'identitat pròpia. I si no, què explica que el 93% dels pares escullin el català com a llengua d'ensenyament a les escoles de les Illes Balears o que 125.000 famílies valencianes hi vulguin escolaritzar els fills contra un sistema que ja no vol incorporar més gent a la línia en català? Que passarà ara que el bipartidisme trontolla a tot l'estat i, a més, aquestes terres tendran un exemple a seguir, el del Principat, com a solució dels problemes més quotidians? A la perifèria, us puc assegurar que de partidaris n'hi ha més que no independentistes hi havia al Principat ara fa vint anys. De fet, segons el CEO, el 2005 només hi havia un 13% d'independentistes al Principat. I oi que ningú no defallí?


 


Joan Lladó, secretari nacional de vertebració de Països Catalans d'Esquerra Republicana


Editorial