Opinió
-
D’Angela Merkel a Ada Colau
Agustí Pons
28.05.2015
-
País Valencià: any zero
Josep Albinyana
27.05.2015
-
La llengua més discriminada
Grup GELA
27.05.2015
-
'Qui lluita contra el país té les hores comptades en aquesta terra'
Cristòfol Soler
26.05.2015
-
'Açò que ha passat al País Valencià és brutal'
Ferran Torrent
26.05.2015
-
El 25%
Carme Junyent
14.05.2015
-
La primera salutació a Catalunya
Xavier Macia
14.05.2015
-
Benvinguts al 1992. Crònica d'urgència d'una nit electoral dura per als qui no vivim a Escòcia
Pau Obrador
08.05.2015
-
La llengua: infrastructura d’estat
Carme-Laura Gil
07.05.2015
-
Les fal·làcies del 55%
Lluís de Yzaguirre
07.05.2015
-
Qui pagarà el deute de l’estat espanyol?
Albert Pont
06.05.2015
-
L'escàndol de la nova comissió de garantia del dret d'accés a la informació pública
Joan Soler
05.05.2015
-
Els FEM fan el seu paper
Jordi Sebastià
29.04.2015
Antoni Lluís Trobat
13.01.2013
Des de baix, des de l’illa: una aportació confederal al debat identitari illenc
Sens dubte, el procés cap a l’autodeterminació del Principat de Catalunya contribuirà a fer reviscolar, a les Illes Balears i Pitiüses, el debat sobre el propi futur. He dit futur. Perquè les identitats, sortosament, són ben clares. No és descobrir la sopa d’all afirmar que el sentiment majoritari imperant és insularista. Ho reconeixen tots els sectors polítics que reivindiquen la praxi i l’àmbit d’actuació en l’autocentrament al territori. Sigui l’esquerra sobiranista en tota la pluralitat –des de l’EI al PSM i a Entesa–, sigui el regionalisme de centre-dreta –recordem que UM no es va articular amb partits germans de les altres illes fins poc abans de dissoldre’s–, tothom ho ha vist històricament clar. Construir des de la base. Edificar un cos polític i cultural –la catalanitat, per a la majoria, tot i que amb ritmes i horitzons diferents: uns volen ser un estat, uns altres una comunitat 'de primer nivell'– començant des de la pertinença més propera: l’illa –'la nació sentimental' que teoritzava el professor Damià Pons als anys noranta– i el poble, la vila, la ciutat –el municipalisme ha estat, ‘de facto’, una de les característiques essencials del nacionalisme illenc de la transició ençà.
El balearisme sincer no espanyolista ha fracassat i, sospito, que no ha estat sinó una formulació estratègica: una mena de tercera via per a aplegar el criollisme d’aquella massa ciutadana que no es definia catalana des del segle XVII, molt abans de Felip V, però sabia, ni que fos antropològicament, que no era espanyola. Res que no es quedés a les ponències de determinats partits que ben poca gent llegeix i en alguns cenacles universitaris.
En qualsevol cas, avui, dins el món sobiranista illenc no hi ha cap debat sobre si la nació política són els Països Catalans, les Balears o cadascuna de les illes; ni sobre quin ha de ser el subjecte polític que porti a la plenitud nacional. L’únic debat, l’única escletxa, és la que cada vegada més, i s’accentuarà tan bon punt el Principat s’emancipi, hi ha entre els destructors del país i els defensors –es diguin, aquests darrers, Ahmed, Margalida o José. En aquest sentit, segurament les illes hauran d’anar plegades si volen avançar cap a la sobirania i trobar-se amb la resta de territoris. Però no necessàriament.
Tot plegat ens porta a una qüestió, tanmateix, que ens preocupa a molts illencs especialment. No és agosarat de dir que hi ha poques personalitats del món de la cultura, la societat civil i la política principatines amb capacitat de parlar de les nostres quatre illes amb propietat, amb coneixement de causa. Vicenç Villatoro, en el camp del catalanisme de tradició liberal-demòcrata; Josep-Lluís Carod-Rovira, dins l’espai de la socialdemocràcia nacional; o Francesc Ribera, ‘Titot', i Anna Gabriel, a l’esquerra independentista de caràcter rupturista i anticapitalista, sumats a individualitats de l'àmbit acadèmic, cívic o periodístic com ara Miquel Sellarès, Salvador Cardús, Rita Marzoa, Roger Buch, Jordi Muñoz, Vicent Partal o Josep-Maria Terricabras, tenen, segurament, poques coses en comú. Coincideixen, això sí, a ser de les escasses persones amb projecció pública que poden parlar, cadascú amb el seu prisma ideològic, però amb criteri propi i amb fonts segures, des de la futura república de les quatre demarcacions estant, de què succeeix a Mallorca, Menorca, Formentera o Eivissa. No són els únics, és clar. Però és evident que la desconnexió del món polític i la intel·lectualitat principatines –des de l’‘establishment’ a una part significativa de l'independentisme combatiu que ha fet bandera del 'de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar'– envers l’arxipèlag ha estat un escàndol majúscul, aquests darrers decennis. L’excepció, afortunadament i com sempre, ha estat la ciutadania anònima, que ha anat vertebrant una munió de xarxes comunes que, ‘de facto’, han bastit els Països Catalans, d’una manera plural i confederal, natural, malgrat les fronteres d’espanyols i francesos i malgrat les que hem aixecat nosaltres mateixos.
El diputat de la CUP-AE David Fernàndez emprava precisament fa poc, en entrevistes i declaracions publiques diverses, el concepte de confederalitat. El feia servir per explicar la necessitat de construcció nacional dels Països Catalans des la realitat de cada un dels territoris. És curiós, i no és pas cap 'boutade', que sigui un periodista i activista dels moviments socials metropolitans –segurament amb l’anàlisi teòrica sobre la territorialitat de la nació catalana no precisament al capdamunt de les seves prioritats– qui hagi anat més enllà d’on han anat mai, amb ben escasses excepcions, Endavant, l’MDT, el PSAN, ERC, el PSUC-ICV o CiU, sense oblidar una part important del PSM o el BNV-Compromís –aquests últims segurament amb l’excusa que, des de la trinxera, sovint fa mal tenir el cap clar. Té mèrit. Senzillament, en el cas de Fernàndez, pouant en les seves fonts teòriques i en una cultura política molt arrelada a una part de l’esquerra catalana, de matriu llibertària, cerca la solució més factible, més normal.
Tot plegat ve de lluny. L’oposició a l’unitarisme jacobí filofrancès ja és el comú denominador que, al segle XVIII, uneix les classes populars i les elits dels Països Catalans que fan causa comuna amb l’austriacisme contra la dinastia borbònica. Al final es tracta d’això. Confederalisme, heterodòxia i transversalitat són idees ben catalanes. Menorca, Eivissa, Formentera i Mallorca construirem d’aquesta manera la nostra sobirania i la nostra relació amb la resta dels Països Catalans. Des de baix, des de l’illa.
Antoni Lluís Trobat, activista cultural i historiador
(@antonitrobat)
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015