Opinió
-
Alfred Bosch: 'Gibraltar, per a Espanya, és com Catalunya'
Alfred Bosch
13.08.2013
-
Manel Alves: 'Necessitem 70.000 persones per omplir les Terres de l'Ebre'
Manel Alves
09.08.2013
-
Què implica prorrogar els pressuposts?
Elisenda Paluzie
07.08.2013
-
Maria Antònia Font: 'Bauzá vol infondre la por entre el professorat'
Maria Antònia Font
01.08.2013
-
Joan Joan: 'Veig cendra, silenci i pedres'
Joan Joan
30.07.2013
-
Jordi Bilbeny: 'Universitat Nova Història: un espai per a recuperar la història i la dignitat'
Jordi Bilbeny
29.07.2013
-
Lengua Viua: 'Cau contunhar persutant tà qu’er usatge der aranés sigue present ena vida vidanta dera gent'
Lengua Viua
28.07.2013
-
Tretze federacions de països no independents al Mundial de Natació. I Catalunya?
Albert Bertrana
22.07.2013
-
Eugeni Casanova: Que enviïn algun tanc, per favor
Eugeni Casanova
18.07.2013
-
RTVV: la penúltima desfeta del País Valencià
Amàlia Garrigós
16.07.2013
-
Salvador Cardús: Una candidatura excepcional per a una oportunitat única
Salvador Cardús
11.07.2013
-
Dels nervis i les tupades del 1992 a l'emoció i la comunió del 2013
Tomeu Martí
04.07.2013
-
Odei A.-Etxearte: Sóc de 'Santako', no imbècil
Odei A.-Etxearte
03.07.2013
Albert Pont
02.12.2014
'Ego te absolvo'
Des del món de l’empresa sempre ens ha preocupat el comportament emocional dels nostres equips de treball, qüestió de la qual el món de la política no n’hauria de defugir. Precisament, un dels grans riscos del procés sobiranista català és la gestió dels egos, més encara en un moment d’inflexió històrica en el que les emocions són tan a flor de pell com aquest que ens ha tocat viure.
L’ego, aliment de supèrbia i malvolença allunya al príncep de la virtut i el fa vulnerable als seus propis temors. L’ego, explora les debilitats de l’esser humà fins que pren el control de la seva voluntat. L’ego, perverteix l’ànima fins a intoxicar la comunió de béns, de projectes i d’afectes que fonamenten la nació.
Ningú neix preparat per assumir la responsabilitat de portar tot un país a la independència, ni d’acceptar com a propi el lloc que la providència li hagi reservat. Els manuals parlen massa alegrement de qüestions tècniques: de lleis, de tractats, de majories parlamentàries, de repartiment de deutes, de reconeixement internacional i de poder. Però no parlen ni de responsabilitat política, ni de generositat, ni de fidelitat, ni d’humilitat. No parlen de l’esser humà que s’amaga sota la calculada i afable imatge del líder polític.
La majoria dels que hem accedit a prendre part activa del procés ho hem fet apassionadament, per pura convicció, guiats pel destí i empesos per un amor imprudent vers la nostra pàtria. Ocupem un lloc insignificant, prescindible. I tanmateix, alguns no poden deixar de dedicar un furtiu pensament a futurs reconeixements i preteses compensacions, mentre adopten actituds deïficades que els allunyen de la realitat. No puc jutjar un comportament semblant. Forma part de la condició humana i com a tal l’hem d’acceptar. Al cap i a la fí la política es serveix de les passions més baixes de l’esser humà.
En canvi, ser cridat per la història a ser el núm. 2 d’un procés vital tan complex com aquest no és qualsevol cosa. És un lloc reservat una sola persona i, per tant, ocupar-lo hauria de ser motiu de joia i orgull. I tanmateix s’ha de reconèixer que saber quedar darrera l’ombra d’algú altre és un paper summament ingrat i molt dur d’acceptar... més encara si el seu titular es considera mereixedor d’un honor més alt. I potser ho sigui...
Però, la veritable condició d’estadista, allò que diferencia el líder de qualsevol altre mortal, no és el lloc que ocupa en la jerarquia del poder, si no la virtut de saber assumir amb responsabilitat la condició que l’atzarós i injust destí li atribueixi.
Desconec qui és el responsable del trencament de la unitat entre els partits polítics i quines en són les seves motivacions. Però, sí sé que ara més que mai urgeix refer-la. D’això en depèn la nostra fortalesa davant d’un Estat cada vegada més afeblit i perillós, així com la nostra legitimitat davant una comunitat internacional massa acostumada a abandonar Catalunya a la seva sort.
Albert Pont és president del Cercle Català de Negocis
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015