Opinió

Albert Lozano

24.01.2014

'Si ara no tenim de mil gigues en amunt som incapaços de fer res'

Men?ame
 

El 1984 jo tenia una empresa de software on fèiem aplicacions per a alguns ordinadors d'aquella època: entre aquests hi havia l'Apple II. Justament, el meu ordinador personal era, des del 1976, un Apple II. Així que a l'empresa estàvem al corrent del que es feia a Apple amb el nou ordinador que havia de presentar. I a més, des d'una mica abans, teníem una cosa molt semblant del que seria el Macintosh, que era l'ordinador Lisa de la mateixa Apple.


El primer Macintosh es va presentar oficialment el 22 de gener de 1984 i poc temps després a l'oficina ja en teníem un d'acabat d'arribar dels Estats Units i que sols funcionava a 110 volts. Era un ordinador que feia el mateix que el Lisa, però fins i tot millor i a una fracció del preu. De fet, fou el primer ordinador popular que funcionava amb un ratolí i una pantalla gràfica.


Per això mateix molts van deduir que la paraula Mac significava Mouse Activated Computer (ordinador activat amb ratolí). Però no era així. La realitat del nom Mac venia del fet que fundador d'Apple, Steve Jobs, volia mantenir d'alguna manera la tradició de l'empresa i adoptar el nom d'un tipus de poma en el seu nou producte. I així va optar pel nom de la varietat Mcintosh. El problema que va tenir Apple en aquella època fou que el nom Mcintosh ja el feia servir una important empresa d'equips musicals d'alta gamma i per això s'hi va haver d'afegir la A per a obtenir el nom Macintosh.


Aquell 'monstre' tenia la impressionant quantitat de 128 KB de memòria RAM (una mica més de la desena part d'un mega) i funcionava a vuit megahertzs (no s'ha de confondre amb els gigahertzs dels aparells actuals). I el seu disc, extraïble, podia emmagatzemar la increïble quantitat de 400 KB (menys de mitja mega). I, a més, amb l'objectiu d'arribar a aquesta capacitat de 400 KB dels seus discs, Apple va dissenyar un sistema de velocitat variable, de manera que quan el capçal era més a prop de la perifèria el disc girava més lentament i així cabien més bits en una pista.


El resultat era que quan el sistema accedia al disc amb les seves variacions de velocitat, aquest generava tons musicals. Tant és així que alguns programadors ens vam entretenir a escriure aplicacions que només servien perquè la unitat de disc 'cantés' cançons conegudes.


En aquell disc de 400 KB, hi cabia tot el sistema operatiu, algun programa i tots els nostres treballs. Més o menys com ara, que si no tenim de mil gigues en amunt som incapaços de fer res.


El Mac venia de fàbrica amb tres programes de regal que feien que tot just desembalat ja es poguessin fer servir. És una conducta que Apple ha seguit fins els nostres dies i que permet que qualsevol producte de la casa de la poma es pugui desembalar, endollar i posar a treballar sense necessitat d'instal·lar-hi cap software addicional.


Les aplicacions incloses amb aquell Mac original eren: el MacPaint, un programa de dibuix en blanc i negre (naturalment); i un interessant tractament de texts, el Macwrite. La part més revolucionària d'aquelles aplicacions i del Mac en general era que eren programes WYSIWYG ('What You See Is What You Get' o el que es veu és el que tens). És a dir, que quan imprimíem un text o un dibuix en el Mac mitjançant la seva impressora d'agulles ImageWriter, el resultat imprès tenia exactament la mateixa mida i el mateix aspecte que el que apareixia a la pantalla, cosa revolucionària en una època en què l'aspecte d'un document no se sabia fins que no s'imprimia.


Amb el Mac s'incloïa també un llenguatge de programació anomenat MacBasic, escrit per l'altre cofundador d'Apple, Steve Wozniak, que era molt ràpid i multitasca, però que sols treballava amb nombres enters i que ben aviat es va retirar arran d'un acord amb Microsoft que va fer una implementació del seu MicroSoft Basic per a Mac, que no era ni gaire ràpid ni multitasca. A més, hi havia un programa de dibuix vectorial anomenat MacDraw.


Els mesos posteriors a l'aparició del primer Mac van anar sortint aplicacions com un banc de dades gràfic anomenat FileVision, un full de càlcul anomenat Visicalc que venia del món Apple II i el primer full de càlcul amb interfície gràfica fet per Microsoft i anomenat Multiplan, que més tard es va convertir en l'Excel i finalment fou portat al món del PC en format gràfic en la seva versió 7.0, deu anys més tard, quan Microsoft va llançar la seva primera interfície semblant al Mac, el Windows 95.


Cal destacar que 'l'enorme' potència d'aquell Mac amb el seu processador Motorola de 16 bits (els PC portaven processadors de 8 bits) no era tanta des del punt de vista actual. Ja hi ha aplicacions per a l'iPhone que emulen un Mac d'aquella època i els sobra potència per a emular-ne molts més. Dit d'una altra manera, en un iPhone actual caben un munt de Macs d'aleshores. I és que no solament en potència de càlcul un iPhone supera milers de vegades aquell Mac, sinó que la seva resolució de pantalla de 512 x 342 píxels en blanc i negre es veu increïblement ridícula comparada amb la resolució de pantalla de 2.048 x 1.536 píxels amb milions de colors d'un iPad actual amb pantalla retina.


Des d'aquell primitiu Mac fins els actuals, Apple ha passat per moltes vicissituds i ha arribat a estar fins i tot a punt de tancar quan, en absència de Steve Jobs, es va desenfocar i va començar a fabricar productes que es desviaven de la seva filosofia original. Tot plegat va empènyer Jobs a tornar-hi per a convertir-la en la poderosíssima multinacional que és ara mateix. Però això ja és història..., una història, a més, ben documentada en vídeos i films.



Albert Lozano és informàtic, pioner d'internet i 'hacker'

Men?ame
 

Editorial