Opinió

El Gran Wyoming

17.12.2013

El Gran Wyoming: 'PP: un partit secessionista'

La reactivació dels moviments secessionistes neix o es fa? Aquesta és la qüestió de fons, perquè de partits, moviments i ciutadans independentistes sempre n'hi haurà mentre es mantingui la figura de l'estat, en la qual, per més que s'hi entestin, no pot haver-hi cap figura jurídica ni retòrica que obligui tothom a sentir-s'hi còmode com a comunitat autònoma o nació, ni tan sols com a individu. Sí, ja he llegit que l'article 8 de la constitució diu que l'exèrcit garanteix la unitat territorial, però jo parlo de democràcia, i no d'imposició per les armes.

Doncs això, m'agradaria reflexionar sobre l'auge o exacerbació dels moviments independentistes que tenen en aquest govern i en el seu partit una ganga. Quan Aznar va arribar al poder, els partits independentistes eren gairebé marginals; quan se'n va anar després de vuit anys, governaven en coalició a les comunitats de Galícia i Catalunya, i al País Basc tenien una presència espectacular en institucions i municipis.

Per mi, Espanya, com a mapa, ha quedat molt escaient, té de tot; com a selecció de futbol, molt bé; en ganes de conya, els millors; però com a portadors de valors eterns, segons que ens definia José Antonio Primo de Rivera, som una espècie a abolir. Tots els valors que ens distingeixen de la resta tenen a veure amb el lladronici, la corrupció i el pillatge. És en això, sobretot, que som la reserva espiritual d'Occident i destaquem.

No ocupem un lloc preferent entre les nacions de prohoms que han fet avançar la civilització i la ciència, i els pocs que han transcendit van acabar els dies a la foguera o en la indigència després de passar per la garjola. Recomano al lector que miri l'índex onomàstic de qualsevol enciclopèdia de la ciència d'aquestes que hi ha a les grans superfícies i busqui un cognom espanyol entre els centenars i centenars que han dedicat la vida a fer el món més habitable, més segur i menys dolorós.

No, nosaltres no ens dediquem a això, i ara que teníem la possibilitat, per primera volta, de deixar treballar els nostres científics, els nostres governants han donat prioritat absoluta a l'economia, a la seva, és clar, a la pròpia, no pas a procurar pel nostre benestar, i els han fet fora, els han beneïts i els han animats en aquest esperit aventurer que els porta a mesurar les seves possibilitats a l'estranger. Però els nostres pròcers volen que estimem Espanya, les essències d'Espanya, allò que té d'abstracte, mentre la converteixen amb nocturnitat i traïdoria en una SL que reti dividends comptants a les empreses que els esperen en els consells d'administració.

Els qui llegim la premsa de tant en tant o, com és el meu cas, rebem informació per totes bandes per causa de la feina, som immergits en un malson insuportable. A algú se n'estranya, amb tot això que passa, de l'auge dels moviments independentistes?

És que, a més de fer-la grossa i de la manera com emparen en comandita la corrupció, cridant al toc d'unitat, el silenci i la solidaritat amb el presumpte, animant-lo i pagant-li la defensa (recordem el cas Bárcenas, l'advocat corria a compte del partit, o Trillo, que va cobrar una substanciosa minuta per coordinar la defensa dels implicats en el cas Gürtel), o amb el convicte, sol·licitant-ne l'indult; a més d'això, es mostren intransigents amb aquells que anomenen perifèrics.

Els actes polítics tenen conseqüències. La impunitat a què aspiren en el marc polític i jurídic, per a la qual acaparen les institucions amb militants o afins, la pretenen també en l'espai social, i obliden que vivim en l'era dels ciutadans i no dels súbdits. Aquest amor patri que brolla dels seus pits no és pas compartit. L'Espanya Una no es perdrà per la proposta d'aquesta consulta anomenada sobiranista. Es va perdre fa temps per moltes raons.


Sentència de l'estatut

La més recent, quan el Tribunal Constitucional va tombar la reforma de l'Estatut de Catalunya, aprovada al seu parlament i, en un referèndum, pel poble català, després de set recursos i quatre recusacions, de les quals tan sols va prosperar la del magistrat Pérez Tremps a petició del PP, és clar, cosa que causà un esvalotament polític impresentable que va tancar la porta d'un possible encaix dins del marc legal. Aquest va ser el tret de sortida de la cursa independentista patrocinada pel Partit Popular que, pretenent espanyolitzar tothom, ens divideix en l'afany de fer-nos 'un', per força, per decret. Acatant les sentències, com els agrada de dir.

Al País Valencià, durant aquest procés, amb l'aspiració d'obtenir els mateixos avantatges que Catalunya amb el nou estatut, el van copiar, van fer-ne un de gairebé idèntic, el van aprovar al seu parlament amb el suport del PSOE, i més tard va ser ratificat al congrés espanyol. No hi va haver en aquest cas referèndum del poble valencià, i com que la proposta era del PP que governava en aquesta comunitat, ja no es va recórrer al Constitucional: ve-t'ho aquí.

Amb la seva estupidesa, quan el Constitucional va tombar l'estatut català, van celebrar la decisió com una gran victòria política sense entendre la transcendència d'aquest menyspreu des de la jerarquia centralista. Els més perjudicats van ser aquells catalans que preferien una Catalunya dins d'Espanya: els van deixar sense arguments.

En fi, que ara estan molestos per la pregunta de la consulta i pel simposi 'Espanya contra Catalunya'. Ataquen per totes bandes. De totes maneres, no s'ha fet pas tant soroll mediàtic amb un altre simposi amb el títol 'Qüestions sobre l'Espanya de 1931 a 1939', també pagat amb fons públics, en el qual la Comunitat de Madrid il·lustrava els professors dels nostres infants perquè expliquessin la versió dels franquistes en el moment d'haver d'ensenyar aquest període de la història. Ja ho saben, aquests que diuen que la guerra va començar el 1934 i que aquí mai no hi va haver un cop d'estat sinó la defensa de la legalitat vigent. Bé, que no baixen del burro.

També s'han sortit amb la seva els qui han deixat en l'enciclopèdia de l'Acadèmia d'Història –sí, sí, pagada amb fons públics–, que sembla de vital importància quan convé, termes com 'Gloriós Alçament nacional', i es queden tan tranquils encarregant la biografia de Franco al president de la Germandat del Valle de los Caídos. Treballen per la unitat d'Espanya, la defensa de la democràcia, de la constitució, i també de la dictadura. Em fa l'efecte que volen abastar massa.

Hauria d'aclarir que jo no sóc ni independentista ni nacionalista, però sóc un bon testimoni, tinc memòria i entenc què passa. No m'estranya gens ni mica. Quan veig núvols negres penso que plourà. És clar que encara n'hi ha que diuen que aquí mai no es pon el sol i… ai d'aquells que s'entestin a portar-los la contrària!


 


José Miguel Monzón Navarro, el Gran Wyoming, presentador de televisió, humorista i escriptor.


Article publicat originalment en castellà a Infolibre.

Editorial