Opinió

Feliu Ventura

23.11.2012

Feliu Ventura: Un país de llums enceses


El motor del país és la gent. Un motor que va a una sola velocitat. No hi ha velocitats diferents, hi ha escenaris diferents. I la política existeix per a transformar-los.


Des dels fèrtils tarongers de la Ribera a les alzines poderoses del Vallespir, des dels suaus arrossars del Delta de l’Ebre al llit rocallós de la fortalesa de la Mola, a Maó. Un país de llums enceses.


M’he mullat els peus a Guardamar, he cridat al cap de Barbaria, he brindat a Baó amb Muscat amb antics refugiats, he travessat Mallorca en bicicleta, he plorat a Burjassot, he vist nàixer el dia a Arenys, he salpat de Dénia amb la sal als llavis, he treballat a Manresa, m’he emocionat a les Borges Blanques i he pensat el món des de Xàtiva. Un país de llums enceses.


Aquest país que la lingüística, l’economia, la societat i la història coneix i nosaltres, sovint, oblidem.


El procés que s’ha obert és un procés esperançador. Hauríem d’estar il·lusionats pel que ha passat, però encara hauríem d’estar-ho més pel que volem que passe.


Crec que la secessió de la CAC no afecta la unitat d’Espanya ni la geopolítica europea --no contravé cap límit administratiu--; afecta la unitat dels Països Catalans. I l’afecta sempre que aquesta secessió no es veja com un camí d’un procés incomplet.


Un procés que ve d’una manifestació el 2012, com d’una manifestació vingueren els processos nascuts el 1977. I, si no el vigilem, els resultats podrien ser paral·lels.


Hi ha dues maneres de ser pare: l'una és intervindre en els afers del fills, sense consultar-los, pel seu bé; l’altra és deixar que els fills aprenguen amb les seues limitacions, sense intervenir-hi. Aquestes dues maneres són igualment paternalisme.


Els qui hem nascut lluny de les metròpolis del país hem lluitat perquè s’entengués que no volem una relació de paternalisme sinó de fraternitat. Som germans, és la nostra filiació, i les relacions entre germans han de ser de col·laboració, d’intervenció pactada i de cooperació. Amb el dret de decidir de cada territori en escenaris de transparència i igualtat sense la ingerència dels estats que han causat aquesta situació. De la mateixa manera que en la violència masclista s’ha de treballar per donar poder a qui l’ha soferta sense la coerció de qui l’ha causada.


Quan s’aconsegueix UNA dació en pagament no s’aconsegueix LA dació en pagament. Ningú no ens pot furtar l’eufòria, però hem de saber en cada moment què hem aconseguit. Una secessió no és la independència.


Quan el juny del 1707 Felip V va arrasar Xàtiva, els defensors de la ciutat van anar a Barcelona a continuar lluitant fins el 1714, i així molts valencians. De la mateixa manera, el procés en el qual es troba la CAC ha estat empès per la lluita i el treball de milers de valencians anònims i d'altres de més coneguts: Ovidi, Fuster, Beneyto, Valor, Estellés, Sànchez-Cutillas, Bausset, ...


Un país de llums enceses que es refà de les derrotes. I n’ha sofertes tantes que ha de començar a pensar a anticipar-les. Perquè una mala victòria també pot acabar esdevenint una terrible derrota.


He viatjat a lloms del nostre país molts anys i moltes vegades, també quan la ginesta floreix vestint de groc la terra roja o quan el vent fa tremolar el cotxe al Baix Camp. He fet més quilòmetres pel país que algunes persones amb càrrec polític. I és amb aquesta experiència que puc dir el que ara dic.


Un país de llums enceses. Però un país que pateix.


A Xàtiva massa famílies ja recorren a les ajudes dels menjadors socials. Els alumnes del País Valencià encaren un hivern sense calefacció. Els CAP del Principat són cada cop més precaris i cars, la desesperació camina pel barri de Sant Jaume de Perpinyà i entre les 80.000 persones desocupades de les Balears. La pobresa s’ha instal·lat al moll de l’os social, mentre continua el frau fiscal, el genocidi financer, l’estultícia dels corruptes i la impunitat dels corruptors.


Malgrat tot, vivim en un país de llums enceses que sap volar alt per prendre decisions sobre el rumb del seu vol amb perspectiva.


Tinc confiança en el meu país, perquè tinc confiança en totes les persones que pertot arreu del país --i a vegades fora de la lògica partidista, o sota el paraigua d’unes altres opcions-- signifiquen la unitat popular: motor d’una única velocitat en el rumb de la justícia i la llibertat conduït per la via de la democràcia radical.


Per això ara el meu compromís és la CUP.


Feliu Ventura, filòleg, cantant i compositor

Editorial