Opinió
-
L'home de la jaqueta de cuir
David Figueres
19.11.2013
-
Veus espanyoles de segon nivell
Vicenç Salvador Torres Guerola
17.11.2013
-
Gaziel va morir sent immoderat
Francesc-Marc Álvaro
16.11.2013
-
La reacció catalana a la Nit dels vidres trencats. Entre la solidaritat i l’amargor
Joan Pérez i Ventayol
10.11.2013
-
Els valencians no érem morts, es veu que només fèiem vacances
Josep Usó
08.11.2013
-
Externalitzar la publicitat de TV3, un error irreparable
Sergi Sabrià
07.11.2013
-
O delegat del govern espanyol o president de la Generalitat
Empar Marco
07.11.2013
-
'Les entitats hem d'encapçalar una mobilització civil contra el tancament de Canal 9'
Tonetxo Pardiñas
06.11.2013
-
'Ara comença el procés de recuperació de Canal 9'
Toni Gisbert
06.11.2013
-
Vicent Moreno: 'És un cop d'estat mediàtic'
Vicent Moreno
06.11.2013
-
La pregunta és independència i el referèndum és tant sí com no
Quim Arrufat
06.11.2013
-
Només hi ha una solució: eleccions immediatament
Rafa Xambó
05.11.2013
-
Hem demostrat i s'ha demostrat que s'havia robat
Reis Juan
05.11.2013
Jusèp Loís Sans Socasau
19.02.2014
La Vall d'Aran i la independència de Catalunya. L'encaix
Nauru és una illa de la Micronèsia (Oceania), de 21 quilòmetres quadrats i 10.000 habitants. És un estat independent, una república parlamentària, amb un parlament de divuit membres i un govern de sis ministres.
Tuvalu és un conjunt d'illes de la Polinèsia de 25 quilòmetres quadrats i 13.000 persones. És un estat independent amb un parlament de quinze membres i un primer ministre que elegeix el seu govern.
Palau és un conjunt de més de 300 illes i amb prop de 20.000 persones. És un estat lliure associat als Estats Units, per mitjà d'un tractat. La pròpia constitució, el defineix com una república.
I no tot es tracta d'illes exòtiques que poden fer pensar en llunyania i en impossibles. San Marino, a la península Itàlica, té 69 quilòmetres quadrats i prop de 30.000 habitants i es va definir com una república parlamentària. És considerat l'estat més antic del món. El parlament és compost per seixanta membres. Ell govern té deu ministres.
I Mònegue, amb 200 quilòmetres quadrats i 36.0000 persones, és un estat independent amb una constitució, un parlament de vint-i-quatre membres i un govern de sis ministres.
I no he esmentat que en alguns d'aquests estats hi ha monarquia, perquè en el discurs que defenso no tenen cap significació. Tampoc no he explicat quines llengües hi són oficials, perquè l'article no tracta d'això, malgrat que evidentment les llengües pròpies d'estats propis en surten beneficiades. Tampoc no he parlat de l'economia pròpia d'aquests petits estats, que naturalment es beneficia substancialment amb la independència.
Vull destacar només que la Vall d'Aran, amb 600 quilòmetres quadrats i 10.000 habitants, té condicions per a ésser un estat, sense que això sigui una novetat en el món dels estats. Dels exemples que he assenyalat, una característica comuna és que aquells estats mantenen tractats d'associació amb estats més potents. I aquests tractats els permeten de beneficiar-se de serveis que, tot sols, no podrien facilitar. També els permeten d'aconseguir representació internacional i accions que no podrien fer en solitari.
La Vall d'Aran va merèixer en el procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia català del 2006 la consideració de 'realitat nacional occitana'. Ho decidiren els representants del poble català amb una majoria notable. Aquesta consideració fou anul·lada o reconvertida per l'estat espanyol, al Congrés dels Diputats, en només 'realitat occitana'.
En el moment de la independència de Catalunya, la recuperació de 'realitat nacional occitana' serà immediata. I què vol dir 'realitat nacional occitana'? Vol dir 'bocí de la nació', 'esperit de nació', 'nació en si mateixa', 'expressió nacional', 'subjecte polític nacional'... I ha de convertir la Vall d'Aran en màxim subjecte de dignitat política al costat de Catalunya. Significa que la Vall d'Aran, en la nostra psicologia, té les condicions, les característiques, per a ésser un estat.
L'estat català és format per la unió d'una realitat nacional catalana i una realitat nacional occitana, cadascuna amb el dret d'ésser un estat.
Aquesta consideració plena i exclusiva només es reconeixerà i es començarà a realitzar en el moment de la independència de Catalunya. Abans podrà ésser un desig, una voluntat... Però la implantació es realitzarà més enllà de la declaració de la independència de Catalunya. I en terminologia comprensible per a tothom la forma jurídica i política de la Vall d'Aran serà la d'estat lliure associat a Catalunya. La independència de Catalunya és la independència automàtica de la Vall d'Aran.
Quan s'elabori la constitució catalana haurà de dir que la Vall d'Aran és un subjecte polític amb la consideració i el tractament d'estat lliure associat a Catalunya, que la constitució de l'estat aranès serà elaborada pel Consell General d'Aran, quan els aranesos vulguin (si no ho volguessin, el dret quedaria latent, però hi seria), amb àmplia participació, i votada pels ciutadans de la Vall d'Aran i que l'associació amb Catalunya es mantindrà per mitjà d'un tractat que es revisarà cada cert període de temps (per exemple, cada deu anys). La constitució de Catalunya dirà que la Vall d'Aran és una part del poble occità, que és un poble d'Europa amb identitat pròpia.
I més enllà caldrà actuar per determinar la forma de la cosa legislativa, la judicial i la governativa; caldrà acordar quines competències es pacten amb Catalunya i quines s'exerceixen de manera exclusiva, quines representacions s'assumeixen directament i quines es fan a través de Catalunya... Catalunya podrà assumir per mitjà del tractat una sèrie de competències de la Vall d'Aran: defensa, instal·lacions nuclears, moneda, seguretat nacional, relacions internacionals, presons, aviació civil... Unes altres competències seran innegociablement de la Vall d'Aran: educació, cultura, emergències, sanitat, ciutadania...
I en un estat aranès la personalitat occitana serà total, la sensació de llibertat serà plena, els beneficis socials, identitaris i econòmics augmentaran i la coherència de Catalunya serà absoluta perquè aplicarà a l'Aran allò que un dia es volia que Espanya apliqués a Catalunya i que mostrarà a la resta del món com voldria que es tractessin les identitats i com haurien d'ésser tractats els altres territoris catalans.
Tot aquest procés comença amb la promulgació de la constitució catalana, amb l'aprovació per part del poble català. Abans és anar contra corrent, abans és cercar arguments on no n'hi ha.
I no cregueu que la Vall d'Aran no té capacitat per a gestionar-se. Tota la seva història és la reclamació de la voluntat de decidir. Ara pot trobar-la al costat de Catalunya.
Un company em comentava, fa uns quants dies, que si la Vall d'Aran hagués estat francesa, el tren de Tolosa i París arribaria fins a Salardú. Certament hi ha projectes d'enginyeria que ho preveien. Ésser francesos hauria estat dolorós per a la Vall d'Aran, perquè en conjunt ens trobaríem en pitjors condicions; només cal observar l'altre costat. Però si haguéssim tingut la capacitat de decidir pel nostre compte, hauríem pogut negociar i el tren d'Europa seria a Salardú. En canvi, no era possible de fer arribar el tren d'Europa a un petit poblet espanyol. El mal espanyol fa anys que dura.
L'arrelament i la complicitat dels ciutadans amb l'estat és més fort en les petites repúbliques que constitueixen un espai fàcil d'implantació de la sobirania popular.
A la Vall d'Aran la identificació amb l'aranesisme és gran i potent i no requereix necessàriament una identificació amb Espanya ni de vegades tampoc amb Catalunya. Hi ha molta gent a l'Aran que, incomprensiblement, no sent simpatia per Catalunya, però sent una gran pulsió aranesa. En aquesta ocasió aquells qui només se senten aranesos, o els qui se senten fonamentalment aranesos, tenen una oportunitat. Ara és el moment de la Vall d'Aran. Si l'alineació amb Catalunya no es fa per motius de pàtria catalana, cal fer-la per motius de pàtria aranesa (i de nació occitana). Si a la Vall d'Aran n'hi ha que pensen contra Catalunya, haurien de capgirar aquest sentiment i fer la reflexió en favor de l'Aran. Als qui perceben una dominant simpatia per l'Aran, i tot i això tenen poca simpatia per Catalunya, ara és el moment de comprendre que el nostre camí és el camí de Catalunya. El camí d'Espanya és un desert. Parafrasejant les paraules d'Anton von Segesser (1848), que defensava l'estat suís perquè era la llibertat del seu cantó, és el moment que els qui són tan aranesos i tan pocs catalans diguin: 'Catalunya [ell deia Suïssa] m'interessa només perquè la Vall d'Aran [ell deia cantó de Lucerna], que és la meva pàtria, es trobi aquí. Si la Vall d'Aran deixés d'ésser un membre lliure i sobirà associat a Catalunya, tindria tan poca importància per mi com la Petita Tatària i la Gran Tatària.'
Amb Catalunya establirem una negociació contínua i democràtica sobre la nostra identitat. Caldrà crear els espais adequats de diàleg i de treball. Ningú no ens entendrà millor. I això aportarà l'estabilitat necessària.
Només amb la independència de Catalunya serà possible aquest nou ordre per a la Vall d'Aran.
Nota final: el procés relatat pot experimentar variacions. Per exemple, en comptes que la constitució catalana preveiés el reconeixement de l'estat lliure associat de la Vall d'Aran, el camí podria començar, quan Catalunya sigui independent, amb el vot dels aranesos per decidir d'ésser un estat. Fa uns quants dies, en ocasió de l'aprovació de la creació de l'Acadèmia Catalana de la Llengua Occitana, l'Institut d'Estudis Aranesos, el conseller Francesc Homs assegurava que quan Catalunya fos un estat, la Vall d'Aran tindria el dret de decidir. Sembla que la llei de consultes que prepara el Parlament de Catalunya va en aquesta direcció i preveu la possibilitat de decisió de l'Aran. El president Artur Mas confirmava aquesta línia, del dret de decidir dels aranesos, fa pocs dies. El principi de començar votant sembla ésser el més adequat, en certs àmbits. El fi és el mateix: l'estat occità de l'Aran. I el principi també: l'estat català, sense el qual aquest somni no és possible.
Jusèp Loís Sans Socasau, professor
Podeu trobar una versió en occità d'aquest article al seu bloc del periòdic Jornalet.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015