Ivan Miró: 'Hem tornat a dir que no'

'Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana'
Companyia Elèctrica Dharma

No és la primera vegada que en hem d'enfrontar a la presència del feixisme als nostres carrers. Ni, malauradament, tinguem-ho clar, serà la darrera. I no ens referim als heroics combats de la Barcelona del 1936, la victòria obrera i popular del 'no passaran'. Tampoc no parlem de la resistència quotidiana --de viure lluitant i lluitar per sobreviure-- a quaranta anys de nacionalcatolicisme. No cal anar tan enrere. Ens referim a haver d'encarar l'amenaça feixista al bell mig d'una 'democràcia consolidada'.

A Sants, la memòria antifeixista, generosa i en estat d'alerta permanent, ens remet a l'esforç col·lectiu que el teixit social del barri, i finalment de tota la ciutat i del conjunt del país, va haver d'activar a la dècada de 1990 per tal d'expulsar els nazis i feixistes de la plaça dels Països Catalans. Capitanejades per personatges lúgubres com Ricardo Sáenz de Ynestrillas, aquelles concentracions exaltaven any rere any el genocidi dels pobles originaris d'Abya Yala en mans de la corona hispànica i, de passada, propugnaven un nou cop d'estat militar, l'expulsió d'immigrants, la repressió d'homosexuals i gent d'esquerres i l'anorreament total de Catalunya. Una 'llibertat d’expressió' que anava acompanyada, sistemàticament, de pallisses a sense-sostre, a joves alternatius, a qui fos.

Per tombar-los, i per tombar la desídia --complicitat?-- del sistema polític que els emparava, vàrem haver de fer literalment de tot. Festivals antiracistes, recollides de signatures, manifestacions tranquil·les i no tan tranquil·les, accions contundents. I els vàrem fer fora. Això sí, amb un cost elevat: centenars de detencions d'antifeixistes, empresonaments, multes, ordres de crida i cerca. Ferits per bales de goma, criminalitzats mediàticament, tocats emocionalment, la solidaritat fou --com sempre-- la recepta que ho guareix tot. I tota una societat va comprendre, de cop i volta, que el perill feixista no era pas cap rèmora borrosa del passat, sinó una amenaça molt concreta per al futur. D'aquelles lluites, en recordarem els qui ja no hi són: activistes veïnals com en Josep Pons, mares de detingudes com la Mercè Grenzner, manifestants com l'avi Pere Farriol, solidaris com l'actor Jordi Dauder, tornant a recitar el 'no passaran' a la plaça de Joan Peiró.

Avui els feixistes volen tornar a Sants. I nosaltres, un nosaltres ampli i generós, com la memòria antifeixista que duem a dintre, hem tornat a dir que no. I hem dit que no perquè, amb les greus conseqüències socials de l'actual reestructuració capitalista, la concentració de nazis i feixistes no és cap esdeveniment banal o que ens permeti d'aclucar-nos d'ulls. Perquè forma part d'una estratègia política per a generar tensió i violència social per a aconseguir rèdits polítics similars als dels grecs Alba Daurada. Perquè, essent els mateixos que atacaren l'espai Blanquerna de Madrid l'11 de setembre, és un torpede a la línia de flotació dels processos democràtics que el nostre poble comença a caminar per a l'alliberament col·lectiu. I perquè, en definitiva, no tenen cabuda en el nostre projecte de viure barris inclusius, dignes, solidaris i en llibertat.

Avui, més que mai, hem d'evitar que la barbàrie feixista es passegi pels cors dels nostres barris i agredeixi persones, comerços o locals socials. Ho devem al Josep, a la Mercè, al Pere, al Jordi. I sobretot a les víctimes de l'horror nazi i feixista de cap a cap del temps. Ahir, avui i sempre. No passaran.

Ivan Miró, membre de l'Assemblea de Barri de Sants.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

A Sants, la memòria antifeixista ens remet a l'esforç col·lectiu que el teixit social va haver d'activar a la dècada de 1990 per expulsar els nazis i feixistes de la plaça dels Països Catalans.

Avui els feixistes volen tornar a Sants. I nosaltres, un nosaltres ampli i generós, com la memòria antifeixista que duem a dintre, hem tornat a dir que no.

La concentració és un torpede a la línia de flotació dels processos democràtics que el nostre poble comença a caminar per a l'alliberament col·lectiu.