Opinió
-
Ara, 'Cultura del poble valencià' a les escoles!
Pere-Enric Barreda
11.12.2013
-
El treball domèstic de les nenes al món
Maria Àngels Viladot
09.12.2013
-
'L'amenaça fatxenda contra l'escola de Xàtiva fóra intolerable en un país democràtic'
Albert Dasí
07.12.2013
-
Madrid, Ciutat Sol, ciutat paràsit, forat negre
Eugeni Casanova
07.12.2013
-
Alfred Bosch: Els catalans hem de fer nostra la lliçó de Mandela
Alfred Bosch
05.12.2013
-
Carlos Slepoy: 'A l'estat espanyol hi ha hereus biològics i ideològics del franquisme enquistats'
Carlos Slepoy
05.12.2013
-
Del trencament constitucional unilateral al sí a la sobirania
Teresa Mira i Enric de Vilalta
03.12.2013
-
Si continuem, el canvi és imparable
Gerard Fullana
02.12.2013
-
El llibre escocès de la persuasió
Meritxell Ramírez
29.11.2013
-
La mentida com a estructura d’estat
Eugeni Casanova
26.11.2013
-
Enric Nomdedéu: 'Després de Carlos Fabra en cauran més'
Enric Nomdedéu
25.11.2013
-
Volem Canal 9, volem TV3
Acció Cultural del País Valencià
23.11.2013
-
El sexe comú
Lluís de Yzaguirre
21.11.2013
Marta Ter
04.03.2012
Vladímir Putin, part de la solució o del problema?
Avui els russos són cridats a les urnes per elegir president per als sis anys vinens. S'hi presenten cinc candidats: el comunista Ziugànov, l'ultranacionalista Jirinovski, el multimilionari Pròkhorov, el socialdemòcrata Mirònov i l'actual primer ministre Putin.
Segons els sondatges de l'institut independent Levada, Putin avui triomfarà. Però les manifestacions d'aquests últims mesos indiquen que no tindrà el suport popular de què ha gaudit aquesta última dècada. I és que en dotze anys Putin ha passat de ser la solució del problema a ser ell el problema.
El març del 2000, la primera vegada que Putin es va presentar a les eleccions, va guanyar per una àmplia majoria de vots. El perquè va aconseguir un suport en massa dels russos, l'hem de buscar en uns atemptats en uns quants blocs d'apartaments perpetrats pocs mesos abans, el setembre del 1999. Els atemptats es van atribuir a la guerrilla txetxena, que sempre ha negat que hi fos implicada. L'enemic intern va irrompre en plena campanya electoral i va fer que la gent agafés pànic. Aleshores Putin va entrar en escena assegurant que perseguiria els terroristes i els liquidaria, fins i tot 'esclafant-los a les letrines'. La gent atemorida va secundar d'una manera indiscutible el nou dirigent que, amb un llenguatge contundent, prometia mà dura i engegava sense contemplacions la segona guerra de Txetxènia.
En aquell moment Putin semblava que era la solució de la complicada situació en què Rússia es trobava: prometia seguretat respecte dels terroristes i proposava estabilitat i ordre en un país empobrit després de la crisi econòmica del 1998, tip de la mala gestió i de l'alcoholisme de Ieltsin, i del repartiment de riquesa entre uns quants oligarques.
Aleshores Putin va començar a construir la coneguda 'vertical de poder', centralitzant el sistema de presa de decisions, fent que els governadors de les regions de la Federació Russa fossin designats per ell en comptes de ser elegits per sufragi universal i marginant els partits de l'oposició al parlament. Retallava drets fonamentals de la ciutadania i aquesta ho contemplava impassible perquè, mentre això passava en l'esfera política, l'economia millorava espectacularment gràcies, en part, a la bona conjuntura que oferien els alts preus de les primeres matèries de què Rússia és exportadora. Això va fer possible que emergís i es desenvolupés una classe mitjana que, com bé assenyala l'analista rus Andrei Soldatov, 'va acceptar de bon grat el pacte que Putin li va oferir quan va arribar al poder: l'oportunitat de fer diners en canvi de no interessar-se per la política'.
Però aquesta classe mitjana apolítica, després d'una dècada, ha trencat el pacte tàcit i ha sortit a les places per manifestar-se contra Putin. Perquè, ha vist que alguns oligarques eren empresonats o desterrats (Khodorkovski, Gusinski i Berezovski), però també que el seu lloc era ocupat per nous oligarques afins a Putin. I que l'etern enemic intern, Txetxènia, continua representant una amenaça real per a la seva seguretat i que, a sobre, l'elit que la governa s'embutxaca quantitats ingents de diners dels contribuents.
Així, doncs, la indiscutible millora en benestar aconseguida per la bonança econòmica es veu entelada també per la corrupció, per un clima polític atrofiat, per la injustícia regnant i per la manca de respecte amb què és tractada la ciutadania. Dos fets han estat els catalitzadors del malestar latent en la societat: en primer lloc, l'acord fet públic el setembre de l'any passat entre Putin i Medvèdev, que Putin tornaria a presentar-se com a president. I, en segon lloc, el frau multitudinari perpetrat a les eleccions de la Duma del desembre de l'any passat.
Putin no ha demostrat gens d'interès per a dialogar amb cap representant dels qui es manifestaven, ni s'hi ha referit respectuosament en les seves declaracions. O bé els ha menystinguts, qualificant-los de 'urbanites avorrits', o bé els ha considerats la cinquena columna d'occident, que ordeix estranyes maniobres per tal que Rússia no ocupi el lloc que es mereix al món.
La majoria dels qui han sortit al carrer voldrien nous dirigents polítics, però ara com ara no tenen candidats que els atreguin. Cap personatge polític no els aplega. Amb la manca d'alternatives amb què s'encaren, avui només aspiren a unes eleccions transparents. Per aquest motiu la societat civil s'ha organitzat per teixir una xarxa d'observadors electorals sense precedents, en la qual s'han integrat desenes de milers de voluntaris.
Avui serà un dia decisiu per al futur del país. Si no s'observés cap frau en massa als comicis, Putin potser s'hauria d'encarar, en una segona tanda, a un altre candidat per a guanyar les eleccions (probablement Ziugànov). Joc net. En principi, l'oposició no hi tindria res a dir. Però si hi hagués frau, la gent es tornaria a manifestar. De manera més multitudinària i amb més vehemència. I tenint en compte que a Moscou s’han aplegat més de sis mil membres extra dels cossos antiavalots d’elit, alarma imaginar en què podria desembocar tot plegat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015