Opinió
-
Obrint país
Martí Crespo
07.03.2014
-
Justícia poètica
Enric Nomdedéu
06.03.2014
-
Bombardar Barcelona
Eugeni Casanova
05.03.2014
-
Farewell, capità, aka, “The lion roars no more”
Kevin Williams
04.03.2014
-
I si Martin Fourcade fos de Gibraltar?
Joan-Lluís Lluís
04.03.2014
-
Pel govern espanyol l'Ebre s'acaba a Tortosa i el delta no existeix
Manolo Tomás
03.03.2014
-
Aclariments d'un veterà confés
Albert Branchadell
28.02.2014
-
De Llamazares a Junqueras: dues 'conversions' molt similars
Marc Argemí
27.02.2014
-
Trau la llengua al govern valencià
Jordi Tormo
24.02.2014
-
El recurs contra la declaració de sobirania no té gens de sentit
Gennaro Ferraiuolo
22.02.2014
-
Il ricorso contro la Declaració de Sobirania non si sostiene
Gennaro Ferraiuolo
22.02.2014
-
Les inversions fotovoltaiques i l’enganyifa de l’estat
Vicent Verdevío
21.02.2014
-
La Vall d'Aran i la independència de Catalunya. L'encaix
Jusèp Loís Sans Socasau
19.02.2014
Àlex Ribó
14.11.2014
L’abraçada sincera entre Mas i David Fernàndez
Eren dos quarts de set tocats. Els tres centenars llargs de voluntaris del Centre de Recollida de Dades del 9-N acabàvem de superar els deu minuts més frenètics de la nostra feina: rebre les trucades dels gestors de mesa i prendre nota de les dades de participació, enmig del soroll eixordador dels centenars de timbres i veus. L'una darrere l'altra, les trucades havien entrat sense parar. La tranquil·litat era benvinguda. Durant una estona tindríem una pausa abans del segon torn, a dos quarts de vuit, per fer la recollida de participació final i escrutini de vots. Ningú no s'esperava què passaria pocs minuts més tard.
Vuit persones compartíem la taula de 'treball' V15, gairebé al final de la sala. Relaxats, ja havíem tingut temps de conèixer-nos, i ara fèiem petar la xerrada mentre esperàvem la trucada del darrer minut d'algun col·legi endarrerit. De sobte, la gent va començar a girar els ulls cap a l'entrada. Passava alguna cosa. Abans del primer torn la vice-presidenta Joana Ortega havia vingut a agrair-nos la nostra participació com a voluntaris. Qui podia ser ara?
Artur Mas envoltat de càmeres. La gent va començar a aplaudir. L'emoció del dia havia trobat un canal d'expressió en la visita del Molt Honorable President. Un a un, una a una, l'Artur i l'Helena, la seva dona, van començar a agrair a cada voluntària i voluntari la seva tasca amb petons i encaixades, 'gràcies' i somriures. Abans a l'entrada de l'edifici del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació, quan ens van assignar el nostre lloc, havia vist en David Fernàndez, de la CUP. Ell era també un voluntari telefonista. Em vaig demanar com reaccionarien l'Artur i el David quan es veiessin. Seria una salutació freda i educada? O potser un copet a l'esquena i alguna frase ocurrent? Com tothom sap a hores d'ara, res d'això. Va ser una abraçada forta i sincera. Una expressió directa de les emocions que molts, en aquella sala plena de taules, telèfons i ordinadors, compartíem.
Una emoció que molts sentien també arreu de Catalunya. La notícia i el vídeo de l'abraçada no van tardar a escampar-se per la xarxa, juntament amb les bones paraules i les crítiques. Uns ho van veure com la imatge de la reconstrucció de la unitat perduda. Uns altres acusaven en David de col·lusió amb la classe dirigent. Hi havia aquells que ho veien com una mostra més del radicalisme de Mas. Crec que milers de persones simplement es van sentir identificats amb en David i l'Artur.
En el viatge llarg que fem cap a terra desconeguda però ben imaginada, l'expressió sincera de sentiments i il·lusions de dos dels mariners clau d'aquest trajecte —uns sentiments i il·lusions que ja coneixem molt bé els qui vam participar en la manifestació del 2012, la Via i la V— és reconfortant i dóna seguretat per a continuar la travessia. Jo vaig veure i sentir dues persones felices per un èxit col·lectiu. Com va dir David Fernàndez a Catalunya Radio, 'és un gest purament personal' que va sortir de la seva manera de ser i de les seves emocions. Segurament Artur Mas diria això mateix. Durant el dia molts de nosaltres ens vam abraçar, vam riure, vam plorar, vam dir 'gràcies' als altres per la feina als col·legis electorals, vam anar i tornar de votar amb il·lusió. Tot va ser un gran gest personal de més de dos milions de persones, il·lustrat en milers de fotografies i vídeos. Un gest pacífic i emotiu que ens va unir per sobre de les nostres idees molt dispars. No és això, justament, la democràcia sincera?
Àlex Ribó (@aribocat), coordinador de les Assemblees a l'Exterior de l'ANC.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015