Opinió
-
Obrint país
Martí Crespo
07.03.2014
-
Justícia poètica
Enric Nomdedéu
06.03.2014
-
Bombardar Barcelona
Eugeni Casanova
05.03.2014
-
Farewell, capità, aka, “The lion roars no more”
Kevin Williams
04.03.2014
-
I si Martin Fourcade fos de Gibraltar?
Joan-Lluís Lluís
04.03.2014
-
Pel govern espanyol l'Ebre s'acaba a Tortosa i el delta no existeix
Manolo Tomás
03.03.2014
-
Aclariments d'un veterà confés
Albert Branchadell
28.02.2014
-
De Llamazares a Junqueras: dues 'conversions' molt similars
Marc Argemí
27.02.2014
-
Trau la llengua al govern valencià
Jordi Tormo
24.02.2014
-
El recurs contra la declaració de sobirania no té gens de sentit
Gennaro Ferraiuolo
22.02.2014
-
Il ricorso contro la Declaració de Sobirania non si sostiene
Gennaro Ferraiuolo
22.02.2014
-
Les inversions fotovoltaiques i l’enganyifa de l’estat
Vicent Verdevío
21.02.2014
-
La Vall d'Aran i la independència de Catalunya. L'encaix
Jusèp Loís Sans Socasau
19.02.2014
Marcel Mauri
11.11.2014
El doble desafiament
49.580 persones. Retinguem aquesta xifra, perquè és històrica. Són els ciutadans de Badalona que diumenge, 9 de novembre, van atrevir-se a fer un doble desafiament: a l'estat espanyol, que amb amenaces i impediments de tota mena va pretendre posar la por al cos de tots els catalans; i al batlle de la ciutat, Xavier Garcia Albiol, que amb una actitud intimidatòria va fer mans i mànigues perquè els badalonins no acudissin a les urnes.
No se'n va sortir. Gairebé 50.000 badalonins i badalonines (el doble dels vots que va aconseguir el batlle l'any 2011 i 4.000 més que els obtinguts per les forces sobiranistes a les eleccions del 2012) van sortir de casa disposats a exercir aquest doble desafiament que, a la vegada, significava la desconnexió irreversible amb les institucions de l'estat espanyol. Els 35.948 vots en favor del sí-sí també són una fita històrica, perquè superen àmpliament els que fins ara havia rebut l'independentisme a la ciutat.
Però aquest 9-N també pot començar a assenyalar la porta de sortida d'un batlle que ha començat a perdre els papers i la partida. I no tant per la translació (sempre perillosa) dels resultats d'ahir a uns comicis municipals, sinó pels senyals de desgast de la seva imatge, com més va més evidents.
Xavier García Albiol va alçar-se amb la batllia de Badalona abraçant un discurs infame i irresponsable que vorejava la xenofòbia i s'aprofitava del drama social de moltes famílies de la ciutat. És cert, a més, que va saber veure abans que ningú que en moments convulsos l'antipolítica ven, i per això va construir-se una imatge de ciutadà indignat que es posa a fer política per fer fora els governants de sempre. Tot plegat ho va combinar amb un discurs que esquivava el debat identitari, car sabia que això li podia passar factura als barris del centre de la ciutat.
Tres anys i mig després, bona part de les seves promeses populistes no s'han complert i el seu discurs antiimmigració ja no té els mateixos efectes. Sí que és cert que la seva imatge com a batlle continua essent un actiu important. Però cada vegada li és més difícil de desprendre's del llast que signifiquen les sigles del seu partit.
I és ara quan ha començat a mostrar senyals de nerviosisme i a cometre errors, just quan el procés nacional s'accelera (i després d'unes europees que ja van significar un toc d'alerta, perquè el PP hi va quedar quart): prohibir 'L'estaca' en un acte públic; enviar la policia per mirar d'evitar actes de 'Ara és l'hora'; o denunciar la campanya de participació pel 9-N que es va fer a la ciutat, organitzada pel Pacte Local pel Dret a Decidir, en són alguns exemples.
La capacitat que ha tingut l'oposició política sobiranista de començar a treballar conjuntament en aquesta campanya (amb la tasca, mai prou agraïda, de la gent d'Òmnium i de l'ANC de la ciutat) ha servit per a demostrar que també a Badalona és possible de trobar la unitat estratègica en favor d'objectius nacionals. Però alhora pot mostrar el camí a seguir per assolir una alternativa política que, prenent formes electorals diverses, retorni a Badalona la normalitat institucional que no havia d'haver perdut mai.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015