Opinió
-
Obrint país
Martí Crespo
07.03.2014
-
Justícia poètica
Enric Nomdedéu
06.03.2014
-
Bombardar Barcelona
Eugeni Casanova
05.03.2014
-
Farewell, capità, aka, “The lion roars no more”
Kevin Williams
04.03.2014
-
I si Martin Fourcade fos de Gibraltar?
Joan-Lluís Lluís
04.03.2014
-
Pel govern espanyol l'Ebre s'acaba a Tortosa i el delta no existeix
Manolo Tomás
03.03.2014
-
Aclariments d'un veterà confés
Albert Branchadell
28.02.2014
-
De Llamazares a Junqueras: dues 'conversions' molt similars
Marc Argemí
27.02.2014
-
Trau la llengua al govern valencià
Jordi Tormo
24.02.2014
-
El recurs contra la declaració de sobirania no té gens de sentit
Gennaro Ferraiuolo
22.02.2014
-
Il ricorso contro la Declaració de Sobirania non si sostiene
Gennaro Ferraiuolo
22.02.2014
-
Les inversions fotovoltaiques i l’enganyifa de l’estat
Vicent Verdevío
21.02.2014
-
La Vall d'Aran i la independència de Catalunya. L'encaix
Jusèp Loís Sans Socasau
19.02.2014
Pere Gendrau
14.05.2014
Tres branques que no es poden serrar
Per als berguedans, el Pi de les Tres Branques és un lloc més que especial. És un lloc on el pare t'ha portat a buscar bolets. Un dia o altre, hi has anat a córrer, a peu o amb bicicleta. O t'hi has afegit el dia de l'aplec. O hi has pensat durant hores, preparant l'acte, els discursos, el servei de bar i el dinar de després. El Pi és país, és política; però també és natura, també són records d'infantesa. És una mena d'espai màgic.
Per als que entenem el país com un ens nacional, el Pi té una càrrega intensa, elèctrica. Una càrrega apaç d'aplegar-nos al peu de l'arbre sagrat de la pàtria, i capaç d'enfrontar-nos entre germans. Costa passar pàgina de les batusses que hi van haver en diversos moments dels anys noranta. Instants que ens recorden el caràcter anàrquic dels catalans, i com costa de posar-nos d'acord. Però la intensitat que s'hi respira és la que també fa que, any rere any, continuï sent un dels símbols que ha mantingut encesa la flama d'aquest país.
Que hi acabaria passant alguna cosa, al Pi de les Tres Branques, es veia a venir. Periòdicament, organitzacions espanyolistes i d'ultra dreta hi han pujat a fer pintades. Però, tot i això, el sentiment que et desperta saber que n'han serrat una branca és d'humiliació, de ràbia i de tensió. Especialment en el nostre cas, el dels berguedans, perquè t'ho han fet a casa teva.
El que, molt possiblement, no han tingut en compte els personatges que han fet això és que, tot plegat, se'ls hi pot girar molt en contra. Els catalans necessitem constantment que ens recordin on és l'enemic per plantar-li cara. Tota la intel·ligència militar la devíem gastar amb els Almogàvers, però encara en queda un polsim. I serrar una de les tres branques que simbolitzen la unitat de la pàtria és una bona manera de cridar l'atenció. Estaria bé que algunes organitzacions berguedanes i de la resta del país comencessin a pensar en l'aplec d'enguany en majúscules, perquè després d'aquesta acció i de com està el pati, pot fer un salt qualitatiu.
I sobre el futur del Pi de les Tres Branques, és difícil opinar-ne a cop calent, quan encara et sents rabiós. Fa molt anys que va començar a morir-se, però malgrat tot no va deixar de ser un símbol. Perquè, per a molts, forma part del nostre imaginari col·lectiu. El Pi són records, són sensacions, són dies d'estiu, són dies d'hivern, són somnis, són il·lusions. I potser no és indispensable que sigui de fusta.
S'està parlant de tornar a unir la branca serrada al tronc. De ben segur, estarà més deteriorada arran de la caiguda. Això s'haurà de sumar a les pedres que se li van posar fa dècades per voler-lo protegir i que en van matar les arrels. S'haurà de sumar a la carretera que hi van fer al costat. I potser serà la manera de recordar-ne les ferides i que, malgrat tot, segueix mirant al cel. Però també és possible que altres solucions, com ara una recreació de metall o el que n'opinin els entesos, siguin més majestuoses que l'arbre ferit.
Ara bé, sigui com sigui, tant és la decisió que es prengui. Perquè les tres branques del Pi, dins nostre, no ens les serraran mai.
Pere Gendrau, periodista
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015