Opinió

 

<25/72>

Yon Sánchez

20.03.2014

Amb raó, insubmissió

Em dic Yon Sànchez i Aurtenetxea i vaig ésser un dels insubmisos que es van presentar als jutjats militars per comunicar-los la negativa a complir cap servei militar ni prestació substitutòria, el 20 de gener de 1989. Vaig ésser empresonat, amb dos companys més, a la presó Model de Barcelona, i un altre el van tancar a la caserna del Bruc.


D'això, n'ha fet ara vint-i-cinc anys. És un bon moment, doncs, per a recordar tota aquella campanya, tal com la vaig descriure per carta fa temps a una noia que m'ho demanava.


Els motius que originaren la campanya d'insubmissió eren de convenciment antimilitarista i també de negació a l'estat del dret de la conscripció (el fet de forçar una persona a fer algun servei), especialment la prestació social substitutòria (PSS) del servei militar obligatori (SMO) que va intentar implantar el govern espanyol. La gran quantitat d'insubmisos va implicar que el govern apliqués la llei de manera selectiva, atès que no podia assumir el cost social d'empresonar tots els qui ens hi declaràvem: aplicava la llei de tant en tant, per mantenir una certa por de la repressió.


Paral·lelament, cada vegada més joves es declaraven objectors pels canals establerts per la llei. Al principi, l'estat volia crear un tribunal que jutgés la consciència dels objectors! L'allau de sol·licituds va fer-ho impossible, també: de facto, el sol fet de comunicar la condició d'objector ja els atorgava la condició d'objectors, mentre esperaven d'ésser cridats a fer la PSS.


Així mateix, l'allau de reconeixements d'objectors va fer que les autoritats no disposessin de places on fer-los fer la PSS, atès que el moviment d'insubmissió va impulsar una gran campanya de sensibilització perquè les entitats no dependents de l'estat no acceptessin la prestació social a les seves organitzacions, encara que algunes van rebre fortes pressions i fins i tot els retallaren els ajuts. El missatge des de dalt era clar: 'Si necessites ajudes agafa prestacionistes, que és mà d'obra gratis, sense drets.' També hi havia casos de l'estil: 'Si ho vols, pots fer que els teus amics compleixin la PSS sense fer res; només dient que l'han feta els resols el problema.'


Totes aquestes facilitats, amb l'objectiu de crear una distinció entre objectors reconeguts i prestacionistes (els bons, segons l'estat, atès que no qüestionaven la continuïtat del servei militar obligatori ni de l'exèrcit) i objectors insubmisos (que amb un discurs radical posaven en dubte el model militarista de l'exèrcit i la societat en general), va fer més difícil encara a l'estat de trobar soldats per a l'exèrcit.


Tot això va confluir en una majoria parlamentària de dretes (PP, PNB i CiU) que considerava que la millor opció, per no continuar essent objecte del qüestionament permanent del servei militar i del model militarista, era crear un exèrcit professional i renunciar a la conscripció obligatòria.


Aquesta decisió va facilitar que no arribés més a les llars el moment d'afrontar el debat de la 'mili' quan els mascles (fills, germans, veïns, etc.) tenien entre disset anys i divuit, i de retruc va desmobilitzar els moviments d'objectors prestacionistes i, parcialment, els moviments antimilitaristes.


El Moviment d'Objecció de Consciència (MOC) era el grup on jo militava. Inspirat en la War Resisters' International londinenca (WRI), era un moviment assembleari i antimilitarista amb l'objectiu de desmilitaritzar i abolir els exèrcits, condicions necessàries per a aconseguir un futur sense guerres.


Amb aquests objectius, el MOC promogué campanyes de desobediència civil no violenta per a no participar en els valors que el militarisme proclama, no col·laborar amb els servilismes que aquests valors alimenten, lluitar des de la no-violència contra la presència i proliferació militar en els àmbits socials i treballar perquè, en la resolució de conflictes, s'avancés cap a una societat més justa, lliure i solidària.


El MOC va promoure la insubmissió al servei militar obligatori i a la PSS que se'n derivava, l'educació per la pau, el rebuig a la militarització de la dona, la solidaritat internacional, les noves alternatives de defensa i totes les campanyes de caràcter antimilitarista i de resistència a la guerra. Les campanyes eren força creatives i en recordo alguns eslògans i missatges: 'Cap servei a l'estat, ni civil ni militar', 'Cap exèrcit no defensa la pau', 'Tancs sí, però de cervesa', 'No hi ha presó que aturi la insubmissió', 'Per un futur sense exèrcits, fes insubmissió', 'Hem nascut per ser lliures i no soldats', 'Despeses militars per a necessitats socials', 'No regalis joguines bèl·liques'…


Han passat vint-i-cinc anys d'aquells lemes, d'aquelles campanyes, d'aquella experiència, però el discurs antimilitarista és més vigent que mai perquè el militarisme és l'organització necessària d'aquest capitalisme que desnona, enriqueix els rics, empobreix els pobres, demana retallades i se'ns pixa a la cara, dient que plou o clavant bastonada, segons el cas.


Cal que no oblidem tota la lluita dels anys anteriors contra les lleves, el comerç d'armes, l'OTAN, la militarització de la policia, els models productius, etc. I, especialment, cal no oblidar-ho en aquests moments en què sembla que voler tenir 'un país normal' sigui per a alguns esdevenir un país que reprodueixi tots els tics militaristes, i per a uns altres que el motor de l'economia catalana siguin els clústers de fabricants d'armament i de tecnologia associats. O els qui ens van muntar una policia seguint el model militaritzat israelià i avui juguen a ésser prohoms de l'ANC.


Haurem de continuar plantant cara als projectes militars com fan els companys de Tarragona en la seva campanya permanent contra la flota nord-americana al port; els de Tremp i comarca per a evitar el discurs hegemònic dels partits polítics en favor de la caserna de Talarn i la seva escola de suboficials; els de València oposant-se al centre de comandament de l'OTAN a Bétera… Però també cal continuar treballant contra els pressuposts i la despesa militar (que no són objecte de retallades i pels quals tenim compromesa despesa fins a seixanta mil milions d'euros), les joguines bèl·liques i el comerç d'armes, com fan moltes companyes a tot el país.


La insubmissió va ésser una campanya de desobediència civil reeixida i, com a tal, ha de servir-nos de referent en tots els processos que volem que reïxin i que no volem, alhora, que puguin ésser absorbits, fagocitats o simplement boicotats pels qui no creuen en l'horitzontalitat i la transversalitat de la sobirania popular, en el poder individual i col·lectiu; pels qui només volen canviar el mínim perquè tot continuï igual.

Editorial