Opinió

 

<23/72>

Alberto López Bargados

11.01.2015

La mòmia presidencial davant la islamofòbia

Des que el passat dimecres vam conèixer la noticia del brutal atac contra la redacció de Charlie Hebdo s'han multiplicat lògicament les manifestacions de solidaritat amb els treballadors del diari satíric francès. Te raó Santiago Alba Rico quan diu que qui dispara contra el bufó mata la humanitat mateixa, que li ha encomanat l’honorable tasca de manifestar en un registre banal i inofensiu allò que potser mai no gosaríem dir-nos d’una manera seriosa. Res no justifica un acte semblant. Una altra cosa són les innombrables intervencions que els prohoms de la raó il·lustrada vénen vesant des de dimecres, fent esment a la lluita heroica que hem de sostenir per tal de salvaguardar els valors de la democràcia i la lliure expressió davant l'obscurantisme, com si aquests fossin una emanació natural de la història de les societats europees i occidentals que el fanatisme religiós -en particular, en aquests temps atribolats, l'islàmic- posa en perill. Potser caldrà recordar-ne que ningú no ha amenaçat amb més aplicació aquests dignes principis que l'acció sagnant i continuada dels estats que formen allò que anomenem, a falta d'una altra paraula, Occident.


No em refereixo únicament a fets associats a un passat més o menys llunyà. Quan, com ara mateix, s'abat sobre Europa una negra nit d'ignorància i fanatisme que vol identificar l'estigma d'una amenaça habitualment sense rostre amb el dels musulmans i musulmanes, quan es desferma dia sí i dia també una campanya d'odi encoratjada per elits polítiques i intel·lectuals contra els nostres veïns de confessió musulmana, l'èpica invocació d'un patrimoni immaterial de valors adscrits als nostres sistemes polítics és, senzillament, una mentida tramposa que pretén justificar més repressió disfressada de mesures cautelars. A tot arreu, des de Suècia a Portugal, passant per Alemanya i, es clar, França, es multipliquen els actes d'hostilitat davant les comunitats musulmanes. Sonen amb força els tambors que criden a cacera tot demanant venjança. Guardem-nos, ai, dels monstres que genera la raó un cop aquesta es sent ferida.


Sembla que a l'estat espanyol hauríem de sentir-nos, però, confortats, fins i tot orgullosos. En el marc d'una vista oficial a Andorra, el president del govern, Mariano Rajoy, interrogat sobre la possibilitat de que aquesta onada arribi a les nostres contrades, ha descartat de manera rotunda aquesta opció descrivint a Espanya com "un país tolerant. Als últims 10 anys han entrat sis milions d'estrangers a Espanya, i no hi ha hagut problemes". Pausa dramàtica. No furguem més enllà de l'imprescindible dins la ferida oberta per aquesta apel·lació a la tolerància, en la barreja de desgrat, resignació i supèrbia que practica qui tolera la presència, al cap i a la fi incòmoda, de l'Altre. La tolerància no és més que un llindar relatiu en el grau d'adaptació que manifesta el cos -individual o social- davant una substància que pot arribar a oferir efectes positius, però que sempre és percebuda com un perill potencial. Tolerem només allò que sentim íntimament que ens amenaça. Aturem-nos, en canvi, en el dolç paisatge que Rajoy sembla contemplar des dels cims pirinencs, l'escena plàcida que descriu en observar les planes que rauen als seus peus.


Per enrarir la seva mirada complaguda, potser el president del govern espanyol hauria de donar una ullada a l'informe relatiu a l’any 2013 que fa uns mesos va publicar la Plataforma Ciudadana contra la Islamofobia. Tot i la manca de voluntat exhaustiva, l’informe és un bon punt de partida per tal de copsar l’ampli i variat ventall de pràctiques de discriminació, ocasionals o sistemàtiques, que pateixen les comunitats musulmanes de l’estat: la llibertat de culte que el president es vana a proclamar rep un important correctiu en observar el gran nombre de municipis on aquest dret fonamental s’incompleix de manera flagrant, tot impedint-s’hi l’obertura legal d’espais de culte o be desplaçant-los a zones perifèriques deshabitades (l’anomenat “islam de polígons”). L’escola, justament el principal cavall de batalla dels apòstols del laïcisme francès, és també una institució que vulnera –amb ínfimes excepcions, cap d’elles a Catalunya- els cèlebres “Acuerdos de Cooperación del Estado con la Comisión Islámica de España”, impossibilitant a la pràctica l’administració de classes de religió islàmica en aquells centres que podrien demanar-la en funció del percentatge que presenten d’alumnes d’aquesta confessió. Podem, és clar, discutir la pertinència d’impartir assignatures confessionals dins l’escola pública, però, mentre agitem les boniques banderes de la neutralitat doctrinal, la praxi de les institucions educatives a Espanya porta gairebé 25 anys afavorint clarament una confessió (la catòlica) en detriment de tota la resta. El registre polític disposa, per la seva banda, de la seva quota de protagonisme dins l’informe, amb referències òbvies a l’activa propaganda islamofòbica que practiquen partits i organitzacions com ara Democracia Nacional, España 2000 o, a casa nostra, Plataforma per Catalunya, per no parlar de les temptacions populistes que sacsegen periòdicament els partits majoritaris, i de les quals l’alcaldia de Badalona seria una mostra certament fidel, tot i que ni de bon tros l’única.


Fins aquí un petit recull que fa referència al paisatge institucional i associatiu, amb moltes més mines i paranys del que es podria extreure de les paraules d’un president que, un cop més, sembla actuar com un milhomes. Ara bé, l’informe no pot recollir, perquè d’altra banda seria inabastable, el seguit de vexacions i tractes diferencials que pateixen quotidianament els musulmans: petites i constants discriminacions en el moment de sol·licitar un crèdit, buscar feina, llogar una vivenda o obrir un local comercial; els subtils –o no- actes de segregació que pateixen els musulmans a l’espai públic, en particular si la seva vestimenta o fesomia confirma l’estereotip associat al radicalisme (barbuts, amb túnica llarga, turbant, etc.); els insults i comentaris escabrosos de tot tipus dels quals són objecte les dones que han decidit portar hiyab, etc. Aquesta última qüestió, que certament ha tingut força ressò mediàtic als darrers anys, posa en relleu la decisiva dimensió de gènere que caracteritza la islamofòbia, i que fa de la dona musulmana la principal destinatària de la miriada d’agressions verbals i/o físiques que tenen lloc a l’escola, al mercat, al carrer. Resulta, així, paradoxal constatar fins a quin punt la societat mostra convençuda el seu rebuig davant els atemptats expressats en clau religiosa contra el dret fonamental de la llibertat d’expressió -mentre tot d’una s’aprova l’anomenada “Llei Mordassa”- i, en canvi, mostra una indiferència que frega el cinisme enfront la vulneració d’un altre dret igualment fonamental com ara el de llibertat de consciència o de culte.


Val a dir que aquest clima d’assetjament més o menys espontani que envolta les comunitats musulmanes de l’estat s’empara en l’absència d’un marc jurídic clar que permeti sancionar –ja com a delictes, ja com a faltes- el conjunt de pràctiques discriminatòries del que són víctimes, a diferència del que passa, sense anar més lluny, amb la progressiva tipificació i reconeixement del delicte d’antisemitisme en el context europeu. Cal afegir, a més, la resignació de les víctimes, cada cop més insensibles davant l’acumulació de vexacions i alhora convençudes que tot esforç de denúncia en aquestes condicions acaba perjudicant el denunciant mateix.


Sigui com sigui, practicar la política de l’estruç i amagar el cap sota terra per no veure l’allau d’evidències que mostren la pregnància dels discursos i pràctiques islamofòbiques arreu de l’estat espanyol sembla un trist exercici de supervivència política, al qual certament el president del govern sembla estar-hi avesat. Un cop més, el tacticisme parlamentari i els seus ritmes, capaços de treure profit de la pitjor de les tragèdies. Imaginem que el president Rajoy no deu voler foragitar els dimonis interiors d’una part del seu electorat tot assenyalant-los amb el dit acusador de la islamofòbia, i menys en aquests moments en què tan temptador resulta posar-se del costat de l’Eix del Bé un cop identificats els enemics. Ens equivoquem, però, si arribem a la conclusió que la islamofòbia s’estén a dia d’avui per tot Europa únicament al crit d’invocació de l’(extrema) dreta, i que un cop mort el gos que l’instrumentalitza, estarà morta la ràbia. L’esperit garantista del qual tant presumim quan concebem la política com si es tractés de jugar a lladres i policies va camí de tenir el dies comptats davant l’embranzida securitària que s’acosta, i aquest cop, a diferència del que va passar el 2001, hem assumit que l’enemic és bàsicament a dins. Aquests dies foscos, molta gent està assistit atemorida a l’espectacle de la mort brutal i injustificable dels treballadors de Charlie Hebdo mentre ens fan creure que són possibles les respostes expeditives i tranquil·litzadores. Així, a la manera d'una tragèdia, mentre el cor anuncia la negra tempesta que cau sobre les comunitats musulmanes europees, el president del govern espanyol fa d'oracle immòbil i proclama, d'esquenes al temporal, que tot va bé. 


Alberto López Bargados


Stop als Fenòmens Islamofòbics (SAFI)-Universitat de Barcelona

Editorial