Opinió

 

<23/72>

Joan Josep Isern

06.07.2014

Imparables (Canet Rock 2014)

Tal com va passar a Cadaqués fa vuit dies, les línies telefòniques que permeten l'accés a la xarxa internet també varen fer figa dissabte a Canet de Mar, escenari del llargament anunciat i esperat festival Canet Rock 2014. Dic això perquè aquestes incidències sembla que posen l'accent en la precarietat de les bases damunt les quals recolzem una gran part de la nostra activitat quotidiana. I molt especialment tots aquells aspectes relacionats amb la comunicació i la difusió. Vejam si encara patirem...


Ve a tomb aquest preàmbul perquè dissabte, quan el tren em portava cap a aquesta localitat del Maresme disposat a gaudir de la llarga llista d'actuacions programades en el festival, jo tenia uns plans que en aparença eren força coherents: a través de piulades a Twitter aniria penjant a l'instant imatges i impressions breus de cada actuació i de les petites anècdotes que es produïssin al voltant de les vint-i-cinc mil persones que s'aplegarien en l'històric Pla d'en Sala. I deixaria per a un article més convencional i una mica més reposat la valoració final de l'esdeveniment.


Sense cobertura


Però una cosa són les nostres planificacions i una altra de molt diferent la confrontació amb la realitat. Una crua realitat que em va caure al damunt tot just deu minuts després de baixar del tren, quan m'encaminava cap al recinte del festival: el meu mòbil no detectava cap senyal d'accés a internet.


Tan bon punt vaig arribar a lloc vaig adreçar-me a membres de l'organització i a gent de l'equip de premsa, però, com a mínim en aquella hora encara incipient, no disposaven d'informació clara i anaven tirant pilotes fora: 'Ha caigut la línia...', 'S'hi treballa...' Les cares de la majoria del públic, amb tot, amorrats als respectius mòbils amb gest d'impotència, em va confirmar que el problema era general.


En vista de les circumstàncies, vaig decidir dues coses: posar en acció el pla B --és a dir, oblidar-me de la crònica instantània-- i, carregat de conformitat i bonhomia, donar gràcies als déus perquè em donaven l'oportunitat de viure durant tretze hores o catorze tal com ho fèiem fa tot just cinc anys. Quan a la butxaca hi dúiem el mocador i no un aparell connectat a internet. 


Frustrades piulades


Si hagués tingut cobertura, doncs, hauria comentat per Twitter unes quantes coses que em semblaven dignes de remarca. Per exemple, la insòlita puntualitat amb què va començar la festa a dos quarts de sis, tal com marcava el programa (una puntualitat que, dissortadament, al llarg del programa es va anar deixatant fins a acumular un retard final de dues hores ben bones).


També hauria comentat la curiosa fixació que tenen molts cantants d'atribuir l'autoria de 'L'àguila negra' a Maria del Mar Bonet i no a la compositora de veritat, la francesa Barbara. Hauria explicat la bona impressió que em feien en directe les cançons del primer disc de Caïm Riba tot sol i hauria deplorat les presses del regidor per treure de l'escenari els Blaumut sense poder interpretar la cançó de comiat que ja havien anunciat. Un capítol especial de piulades, se l'hauria emportat la Companyia Elèctrica Dharma que va fer cridar, saltar i ballar tothom, fins i tot una entusiasta Isona Passola que seguia el concert des del fossar dels periodistes gràfics.


Carrossa de mena com sóc, tampoc no hauria deixat passar de llarg un detall que pocs varen notar: si al Canet Rock del 1975 el sol va sortir mentre la Dharma tocava, trenta-nou anys després el sol es va pondre també amb la Dharma (sense l'Esteve i en Josep) damunt de l'escenari.


Una altra actuació que hauria destacat hauria estat la del tàndem Gerard Quintana - Xarim Aresté: un directe que va ser energia pura. A prop de mitjanit, Sisa va posar-hi el color nostàlgic interpretant 'Qualsevol nit pot sortir el sol' i 'El setè cel'. Breu, però intens, tot i que ja a aquelles alçades el retard en el programa era de tres quarts d'hora i el cansament es començava a notar. També hauria estat receptiu al gran impacte que va fer l'esplèndid autocar dels Love of Lesbian quan va arribar al peu de l'escenari directament des de Màlaga, on havien actuat unes quantes hores abans.


I així, piulada va, piulada ve, hauria continuat perquè, per exemple, no m'hauria semblat just que la força escènica dels Txarango o la imatge poètica de la sortida del sol haguessin passat inadvertits en la meva cronologia de Twitter.


Tampoc m'hauria privat d'etzibar alguna garrotada a l'organització per les inacabables cues que la penya havia de fer per anar al lavabo, per comprar tiquets i per encarregar coses per menjar i beure.


I, potser per acabar, m'hauria permès de recomanar als cervells pensants de la trobada que si mai es proposen de fer una altra edició del Canet Rock, s'hi pensin bé. Sobretot a l'hora de confegir la llista d'actuacions programades. Modestament crec que amb la meitat n'hi hauria hagut ben bé prou. 


Un públic imparable


Si el lector ha arribat fins aquí deu haver vist que, si fa no fa, aquesta llista de piulades frustrades ja fa la feina de crònica apressada del Canet Rock 2014. Si més no, la crònica artística. Hi ha, amb tot, un altre aspecte de la festa que m'ha semblat digne de remarca: l'actitud del públic en relació amb les reivindicacions independentistes.


Vejam si m'explico... Per primera vegada en molt de temps m'ha semblat detectar que entre la gent el desig d'independència --i el convenciment que la tenim a tocar i que depèn de tots nosaltres-- ja és un fet del tot assumit. Normalitzat. Com es diu ara: aquesta pantalla, ja l'hem superada, passem a la següent.


Vull dir que, efectivament, al llarg d'aquestes hores al Pla d'en Sala de Canet de Mar s'han brandat moltes banderes estelades, s'han fet uns quants pilars de tres amb desplegament de senyera i s'ha cridat 'in-inde-independènci-a', però d'una manera sàvia: quan era l'hora d'escoltar els músics se'ls escoltava i després (amb les previstes excepcions de la Dharma i Brams, és clar), quan l'esquema mental que la gent s'ha anat muntant sobre això de marxar d'Espanya ho requeria, es reivindicava amb el somrís als llavis i la festa al cos.


No us equivoqueu. No era pas tebior 'terceraviària', no. Era el convenciment --ara ja sí-- que junts som imparables, que tenim la raó i que això d'ara no pot durar perquè, senzillament, no hi ha qui ho aguanti.

Editorial