Opinió

 

<23/72>

Toni Albà

12.03.2014

Víctimes

Ahir al matí, com tants matins, escoltant la ràdio, el Jordi Basté donava les notícies des de l'estació d'Atocha. El Basté ens recordava que ja han passat deu anys dels atemptats terroristes que ens van fer el cor més petit que un cigró. No oblidarem mai més les imatges d'aquelles persones que van ser brutalment assassinades per uns bojos alimentats per la ira irracional que mata gent innocent. La majoria de les víctimes eren gent que aquell fatídic matí s'havien llevat per anar a treballar, estudiar o per fer les coses normals que fa la gent normal en un dia que havia de ser normal i que per desgràcia mai més no ho seria. 


Seguidament les cròniques han portat a l'anàlisi del que va passar en els minuts, les hores i els dies que van seguir a aquella diada tràgica i a la utilització política que es va fer tant des del Gobierno del Estado, en mans del Partido Popular, que es va afanyar a dir que havia estat ETA, com des del principal partit de l'oposició, el PSOE... I és que les eleccions generals eren a la cantonada...


A ningú se li escapa que aquesta utilització política ha estat tan embrutadora com feridora, tan maldestra com insultant, tan irrespectuosa com poc exemplar en un estat, l'Estado Español, que es diu democràtic. 
Embrutadora perquè en el desig d'esgarrapar vots, tant el Gobierno del PP com l'oposició del PSOE van oblidar que, per damunt dels intents de manipulacions per part dels uns i acusacions per part dels altres, hi havia les víctimes i les seves famílies. 


Feridora, perquè feia la impressió que els ferits i les famílies de les víctimes estaven més soles que mai en el seu clam de justícia davant d'un Estado que semblava estar més preocupat per buscar els culpables que més l'afavorien.


Maldestra, perquè un estat i les persones que el componen, que es vol modern i democràtic, ha de tenir, per damunt de totes les altres coses, sentit comú. Sentit de la responsabilitat en moments cruents. Sentit, justament, d'estat. I això mateix va per al PSOE. Un PSOE entrant victoriós després d'una tragèdia. Sempre m'he preguntat què haurien d'haver fet aquells dos partits per tal d'estar a l'alçada de la gent, de les víctimes... Potser repetir unes eleccions que havien estat ultratjades en la seva essència?  Ens podem imaginar aquests partits fent aquest gest? Jo no.


Insultant, perquè la impressió que el Gobierno ens tornava a prendre per tontos es concretava a cada declaració. A cada frase d'Acebes el sentiment d'indignació creixia...


Irrespectuosa, perquè per damunt de l'allau de retrets, sonaven, sonen i sonaran els clams de les víctimes. Víctimes que encara avui, 10 anys després, no han sentit la paraula 'perdó'; 'perdó' per haver involucrat Espanya en un conflicte bèl·lic en què mai no hauria d'haver entrat. La paraula 'perdó' no existeix en el vocabulari de l'Estado Español. Ni en aquest cas ni en altres tant o més greus.


Poc exemplar, perquè cap poble de la terra no voldria tenir un estat semblant a l'Estado Español gestionant una tragèdia com aquella. Poc exemplar pels intents continuats de mentir als ciutadans. Poc exemplar pel sectarisme en el tracte entre unes víctimes i unes altres. 


O no es pot afirmar que a l'Estado Español hi ha diferents tipus de víctimes?


Com les que encara esperen, més de setanta-cinc anys després, de ser localitzades, als vorals de carreteres de tota la geografia espanyola i, un cop identificades, poder reposar, dignament, amb els seus familiars..


Aquest matí escoltava la ràdio i sentia, encara deu anys després (!), la senyora Cospedal i el senyor Fernández Díaz fent declaracions deixant planar dubtes sobre l'autoria  dels atemptats d'Atocha i relacionant-los, un cop més, amb ETA. Inevitablement he relacionat aquest ministre amb les imatges dels immigrants morts a Ceuta...i novament les mentides sobre les pilotes de goma... Després de sentir aquestes declaracions, he fet un tuit on hi deia: 'Que res no ens encegui: l'Estado Español ha causat més morts al llarg de la història que tots els grups terroristes junts.


Editorial