Bombardar Barcelona

Feia quinze minuts que les sirenes sonaven desesperades quan, de sobte, el món es va ensorrar per a Oriol Domènec, literalment. Era a casa amb la mare, una germana de dotze anys i dues minyones, al primer pis del número 614 de la Gran Via de Barcelona. Les explosions es repetien i una de molt pròxima, a les 13.50, li va perforar els timpans i els va fer sortir al replà. Una part de l'escala havia desaparegut juntament amb la mitgera de la casa contigua, que s'havia convertit en un caramull informe i fumejant. Saltant entre els esvorancs i la runa, van arribar al carrer. Davant la porta hi havia un cavall esventrat enganxat a un carro-bóta i el vinater cosit per la metralla. Carro i cavall havien fet mitja volta i estaven encarats en direcció contrària al trànsit. La sang de l'home i de l'animal es barrejaven a terra amb el vi que regalimava cadenciós.

A la dreta, davant el cinema Coliseum, cremava l'esquelet d'un tramvia amb els passatgers a dins, carbonitzats i estàtics, com si esperessin de reprendre el viatge. Les tres cases que hi havia fins a la cantonada de Balmes s'havien esfondrat com castells de cartes, i les quatre de la vorera del davant, igual. A l'altura d'aquest carrer, al centre de la Gran Via, un cràter fumejant mostrava l'impacte d'una bomba. A la casa contigua dels Domènech, la Generalitat havia acollit, al tercer pis, un grup de quaranta infants evacuats del País Basc. No en va sobreviure cap. El pis pertanyia a Fèlix Escalas, governador general de Catalunya i president de la Generalitat espúria nomenada arran dels Fets d'Octubre, que havia fugit quan va començar la guerra.

Les tres dones, la nena i el jove Oriol, que tenia quinze anys, es van dirigir a la boca de metro de la plaça Catalunya, per si els bombarders italians hi tornaven. A la cantonada de la Rambla de Catalunya, una mare jeia repenjada en un arbre amb un nadó encara als braços, amarats de sang. Oriol Domènec va mirar tot al voltant i allà on li arribava la vista hi havia dotzenes, centenars potser, de cossos inerts i de persones agonitzant i demanant auxili amb crits esgarrifosos. Davant el teatre Barcelona, al 2 de la Rambla de Catalunya, un cotxe cremava amb quatre cossos a dins. A la farmàcia de davant, Botta i Baltà, l'apotecari apareixia repenjat al brancal de la porta, a terra, amb un forat d'un pam de diàmetre al tòrax, 'com un dibuix de Dalí'. Allí hi havia la boca de metro, el refugi, 'que semblava el passadís d'un escorxador', coberta per sang de dalt a baix, i amb gent que s'arrossegava malferida per entrar-hi o per sortir-ne.

El dia abans, camions de l'exèrcit havien aparcat en una fila que seguia la línia de les cases de la Rambla de Catalunya i la Gran Via, i els soldats descarregaven materials per aprovisionar el front de l'Ebre, perquè la línia Transversal del metro tenia amplada ferroviària i els trens hi enllaçaven per endinsar-se a la ciutat. Un dels soldats va donar una llauna de carn a l'Oriol i a sa germana Núria, 'per la cara de fam que ens van veure, esprimatxats com estàvem'. Els pilots sabien molt bé què buscaven –explica avui Oriol Domènec–, perquè a la ronda de la Universitat el túnel del metro no era de volta, sinó cobert per un sostre pla, menys resistent.

A les 4 de la matinada del 18 de març de 1938 van arribar de Mallorca Savoia 79 amb la intenció d'esventrar la ronda, amb pocs resultats, i a migdia van enviar Savoia 81, més grans, amb projectils de més potència, que van ser devastadors, tot i que camions i tren ja se n'havien anat. Aquelles bombes ja no eren d'expansió, sinó de penetració: arribaven als fonaments, per això les cases es van esfondrar. Van triar per al gran atac el moment que podien fer més mal, quan la gent sortia de la feina i els carrers eren plens. 'Feien el que volien, volaven tan baix que des del terrat veia les cares dels pilots.'

Oriol Domènec va créixer amb el record d'aquelles escenes. El 1943 va fundar els Grups Nacionals de Resistència amb vuit companys de la Facultat de Medicina i d'un grup d'escalada, que van dur a terme les primeres accions contra la dictadura desplegant senyeres cada mes en diferents llocs de Barcelona, com ara les torres de la Sagrada Família, el Palau de la Música, la plaça de la Universitat o la torre del telefèric de la Barceloneta, 'per donar una mica d'esperança, per mostrar que Catalunya no era morta'. El van enxampar, el van tancar a Montjuïc i el van torturar, i ell va demanar als companys que pengessin una senyera més per despistar la policia. Va ser la més gran i la més sonada, i l'última. La va confeccionar Florència Ventura, esposa de Josep Benet, cosint banderes espanyoles, i l'escalador Jordi Casasayas i més companys la van desplegar des del cim de la Gorra Frígia la matinada de l'entronització de la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d'abril de 1947, als nassos de les autoritats del règim.

Quan el van deixar anar, Oriol Domènec va fugir a l'Argentina, va acabar els estudis a Alemanya, va tornar a la Patagònia i va anar a l'Antàrtida, el 1952, on va fer de metge durant un any. Va ser el primer català a trepitjar-la i hi va plantar la primera bandera quadribarrada, al mont Plymouth de l'illa Greenwich, que ell va coronar per primera vegada.

Avui, davant de fotos i retalls de diaris i revistes que parlen d'aquell bombardament, Oriol Domènec vol restituir la veritat d'una història tergiversada. Els articles insisteixen que la gran mortaldat es va deure a 'l'impacte d'una bomba sobre un camió d'explosius'. Unes hores després del bombardament, Radio Sevilla, que dirigia el general Queipo de Llano, va dir que una de les bombes havia tocat un camió carregat amb quatre tones de trilita amb 23 soldats a dintre. 'La gent s'ho va creure i la mentida ha perdurat en el temps.' L'argúcia va funcionar perquè molts barcelonins van acusar les autoritats de negligència per haver fet circular un transport perillós en ple bombardament. Va ser una victòria de la propaganda franquista, que volia espolsar-se responsabilitats davant les condemnes unànimes de l'opinió pública internacional, inclòs el Vaticà. 'A Gernika van dir que els bascos mateix havien dinamitat la ciutat, però de seguida van quedar desemmascarats; aquí l'engany persisteix', diu el doctor Domènec.

Per ell, les proves que el camió de trilita no va existir són evidents: Només hi havia un cràter a Gran Via – Balmes, de manera que la bomba hauria hagut d'impactar exactament sobre el vehicle; ningú no en va veure mai cap resta, ni tampoc dels 23 soldats ('on es ficaven al camió?'); a deu metres del cràter els arbres eren intactes, i a trenta hi havia un semàfor dret i un fanal simplement torçat, quan la deflagració de la dinamita és expansiva: 'Si haguessin explotat 4.000 quilos de trilita tot serien ferros rebregats.' 'Les cases de la Gran Via van caure per l'impacte directe de bombes, que buscaven el túnel del metro sota la ronda de la Universitat, no pas per efectes d'una sola deflagració.' El doctor Domènec pensa que els avions van deixar anar projectils més potents que els habituals, potser de 500 quilos, mai usats. 'Cal fer servir dos sentits: el de la vista i el comú –diu en vista de les incongruències–; per la dignitat dels catalans cal restituir la veritat en la nostra adulterada història.'

Aquell atac era un experiment de Mussolini. L'objectiu era aterrir la població per minar la moral i la resistència. Va ser el primer bombardament de saturació de la història, amb raids constants durant tres dies, i el segon massiu sobre una ciutat, després de Gernika. El Duce, que va actuar sense l'aquiescència de Franco, es va congratular dels efectes devastadors. La setmana anterior Hitler havia envaït Àustria i el fanfarró líder feixista el volia impressionar.

Va ser l'avantsala de la derrota, ara fa setanta-sis anys. Barcelona martiritzada un cop més. I Lleida, i Granollers, i la Garriga, i Xàtiva, i Alacant... Churchill va demanar als londinencs el 1940 que resistissin els bombardaments com ho havia fet 'el valent poble de Barcelona'. L'any passat, en un acte de record a la Gran Via, el consol italià va demanar disculpes. La delegada del govern espanyol no es va dignar a assistir-hi. Ells havien guanyat.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Aquell atac era un experiment de Mussolini. L'objectiu era aterrir la població per minar la moral i la resistència.

Va ser l'avantsala de la derrota, ara fa setanta-sis anys. Barcelona martiritzada un cop més. I Lleida, i Granollers, i la Garriga, i Xàtiva, i Alacant...