L'agressió a la llibertat acadèmica

Acabo de llegir que el partit de Rosa Díez, el d'Albert Rivera i el PP han decidit de judicialitzar la celebració del simposi 'Espanya contra Catalunya' i que, des del govern de l'estat i tot, persones amb una responsabilitat diplomàtica tan gran com el ministre García-Margallo han reaccionat extemporàniament titllant els organitzadors de pseudo-historiadors i nacionalistes excloents. Tanta desmesura deslegitima els partits implicats i fins i tot l'aparell de l'estat, intrínsecament incapacitat per a entendre que la divisió del poder és co-primordial amb la democràcia i que un dels poders absolutament intocables per a l'executiu és el poder acadèmic. On no hi ha llibertat acadèmica, la democràcia és paper mullat. I quan un ministre, pel fet de ser-ho, es creu autoritzat a falsar les credencials d'historiadors de prestigi comprovat, se'n ressent la professionalitat de la funció pública.

La utilització de la magistratura com a braç secular per a anorrear l'expressió del dissentiment revela la petja inquisitorial en la formació del tarannà espanyol en el curs de molts segles. Això podrà agradar més o menys, però és un fet incontestable. Com ho és, si ens atenem a la informació fefaent que, ben segur, emergirà durant el simposi, que Espanya (allò que d'Espanya n'han fet els castellans des de molt abans del decret de Nova Planta) ha tractat Catalunya amb hostilitat més encoberta o més declarada, però sempre actual. Fins al punt que ha arribat a la paradoxa de reduir-la a les lleis de Castella en nom de la unitat, mentre legislava amb un ull posat en Catalunya, que convertia en 'casus belli' en més d'una ocasió. Es per això que sorprèn la revulsió de professionals catalans contra el títol del simposi. A què treu cap, a hores d'ara, amagar allò que els historiadors mateix, amb honradesa, ja no poden dissimular? És que la proverbial timidesa catalana tornarà a fer el joc al negacionisme espanyol? A aquell que es resisteix a admetre el paper que l'odi a Catalunya tingué en l'alçament nacionalista del 36, i que culminà en la captura i extradició de Companys de la França ocupada amb la finalitat de liquidar la Generalitat en la seva persona? O el que el 1992, per boca d'un ministre català d'esquerres, es referia al genocidi espanyol d'Amèrica com un 'encuentro entre culturas'? La covardia catalana és directament proporcional a l'agressivitat espanyola. Per això és preocupant que un intel·lectual habitualment circumspecte com Josep Ramoneda titlli de patètic el títol del simposi i invoqui l'autoritat de Nelson Mandela per desaconsellar-ne el suposat victimisme. Aquest diguem-ne angle de refracció dels fets quan penetren en el seny diu molt poc de la coherència dels qui amb retard però amb sinceritat indubtable s'han decantat per la independència, és a dir, per l'inevitable xoc de trens. O per ventura algú s'imagina Nelson Mandela titllant de patètica la denúncia de racisme a l'Àfrica de l'apartheid? O negant la brutalitat de la policia a Soweto el dia que el govern hi va introduir l'equivalent de la llei Wert (el decret de l'afrikaans com llengua vehicular), el juny del 1974? O aconsellant de no parlar de l'opressió, perquè no seria la millor manera d'avançar cap a la llibertat?

Si una cosa és patètica en un intel·lectual, i no és el cas de Ramoneda, és doblegar-se davant els qui neguen no tan sols els fets sinó fins la llibertat de discutir-los. És acceptar com a raons el furor dels qui tan aviat equiparen els catalans amb jueus com amb nazis, segons quin vent ideològic bufi a Europa. És perseverar en el deliri d'entendre's amb gent per a qui la realitat no té gens d'importància i per a qui només compta assimilar aquell qui els la recorda a una cosa detestable, infrahumana, per anar creant les condicions favorables a anorrear-lo, si no físicament --cosa difícilment homologable amb l'actual situació europea--, almenys com a subjecte polític. Un camí, necessàriament minoritari, és la venalitat; un altre, majoritari, la intimidació i l'assassinat de la reputació de les persones. Així i tot, no falten amenaces a la llibertat, com va haver-ne de suportar el lehendakari Iberretxe, quan fou portat a judici el gener del 2009 en pagament d'haver impulsat un projecte de referèndum consultiu al País Basc; i com ha de suportar tàcitament el president Mas pel cas que tiri endavant el referèndum, que és la pedra angular de l'anomenada transició nacional.

Atueix la desmesura de l'arrogància espanyola, la seva manca absoluta de sentit de l'oportunitat o fins i tot del ridícul. N'hi ha exemples a cabassos: des de l'aprofitament presidencial dels funerals de Mandela per invocar, per enèsima vegada, la coercitiva unitat espanyola, fins a l'al·lucinant campanya per a forçar la Universitat de Stanford a desconvocar una conferència del lehendakari Ibarretxe el febrer del 2008. Una campanya en la qual, diguem-ho tot, va participar Rosa Díez, signant un manifest que va publicar el diari ABC i al qual es van afegir intel·lectuals tan respectuosos de la llibertat d'expressió com Fernando Savater. Aquest manifest era una acusació a la universitat en general, i al professor que signa aquest article en particular, d'intervenir en les eleccions espanyoles mitjançant un acte pseudo-acadèmic. Quan s'acusa la dreta de poc imaginativa es comet una injustícia manifesta. El fet cert és que un acte que havia de ser relativament opac, la caverna mediàtica l'obsequià amb una publicitat i una transcendència política que altrament no hauria tingut mai. El soroll mediàtic fou enorme i d'abast internacional. El govern de la comunitat foral de Navarra va escriure formalment al president de Stanford, John Hennessy, demanant-li que l'acte fos desprogramat. Rodrigo Rato, convidat per la Institució Hoover de la universitat, amenaçà d'anul·lar la visita si hi parlava Ibarretxe. Diaris espanyols com El Mundo, l'agència Efe i fins la cadena COPE enviaren corresponsals a fer el joc a la histèria 'rojigualda'. Algunes associacions de patriotes m'acusaren d'element perillós i demanaren el meu cap a les autoritats acadèmiques. Durant molts dies la meva bústia de correu electrònic s'emplenà de missatges amables, generalment anònims. En fi, les comparacions d'Ibarretxe amb Hitler es desgranaven amb un aplom que feia comprendre la convicció amb què els frares d'una altra època incineraven heretges posseïts pel diable. 

Si es van atrevir amb Stanford i la sacrosanta llibertat acadèmica de les universitats americanes, què ens podia fer pensar que no s'atrevirien amb un acte organitzat pel Centre d'Història Contemporània de Catalunya? A Stanford, però, van calcular malament la resistència institucional. Els primers sorpresos de la fermesa de la nostra llibertat acadèmica foren els delegats del govern basc. M'ho confessaren. Però també se sorprengué, i no pas gratament --d'aquí va venir l'exasperació i eventualment l'horror de comprovar que l'acte havia estat impecablement acadèmic--, la classe político-mediàtica espanyola, fatalment escorada cap a un autoritarisme desorbitat i una intolerància agra davant tot allò que posi en relleu la seva impotència. L'única manera de rebaixar-ne la sobreria i neutralitzar-ne el verí és traçar-li el límit i sostenir-lo amb coratge.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

On no hi ha llibertat acadèmica, la democràcia és paper mullat.

La covardia catalana és directament proporcional a l'agressivitat espanyola.

És patètic que un intel·lectual es doblegui davant els qui neguen no tan sols els fets, sinó fins la llibertat de discutir-los.