Opinió

 

<23/72>

David Fernàndez

31.01.2013

Quatre mil dies i un desnonament

Desnonar, desallotjar, desmantellar. Paraules malauradament de moda. Estrany 'urbi et orbi' neoliberal amb singulars ràfegues de mercat lliure contra tot allò que es mogui. 'Realpolitik': quan és avui, ara i aquí, que també es desnona el moviment juvenil, es desallotja la cultura popular i es pretén desmantellar l'autoorganització arran de barri. Demà, des de trenc d'alba i després d'onze anys intensos de vida i de batecs, el Casal Popular de Gràcia és amenaçat de desallotjament. Paradoxal ordre judicial que ordena, crida i mana que l'edifici torni a quedar buit, en un nou homenatge absurd a la impunitat de l'especulació immobiliària. 'Business friendly. As usual.'

És ben impossible d'encabir onze anys, quatre mil jorns, en un sol text. Però sí d'aportar-hi reflexions retrospectives. Com esperant Godot, des del 1991 l'Ajuntament de Barcelona va aprovar oficialment la construcció d'un 'casal de joves' a la Vila de Gràcia. Fal·lera cimentera de caixa i faixa, el primer emplaçament aprovat --al carrer d'Alzina-- va sucumbir i esdevingué un pàrquing de pagament. La bombolla que ara esclata ja s'inflava aleshores. Temps era temps, el casal promès, per no arribar, no va arribar fins divuit anys després. #usfelicitofills. El 2009, a alguns, de la joventut només ens en quedaven records. Divuit anys d'espera carregats de bous fets passar per bèstia grossa. Trampes i paranys: perquè no era pas el casal de barri que no hem tingut mai, sinó la nova situació deslocalitzada  del Consell de la Joventut de Barcelona a l'Espai Jove Fontana, amb un ajuntament que novament menystenia el teixit associatiu local i es negava --es nega avui encara-- que les entitats juvenils gracienques autogestionessin l'espai.

Divuit anys, però, que no van ser pas de desesperant espera. Sinó d'insubmissió i de respostes. De la cultura de la delegació a la cultura de la implicació. Perquè si haguéssim hagut d'esperar plegats de braços, a alguns la joventut ens hauria passat de llarg i l'arròs de la llarga espera se'ns hauria covat mil voltes. Afortunadament, ancorats en la memòria d'un futur anterior i en la història d'un moviment veïnal que ha segrestat autobusos i conquerit drets i espais via desobediència civil i construcció d'alternatives, els i les joves de la Vila de Gràcia no van restar quiets i van anar per feina. 'Do yourself. Do the right thing.' Sense demanar permís per ser lliures i sense demanar perdó de ser-ho, desenes de joves van prescindir del poder i van bastir, ells mateixos i amb les pròpies mans, espais alliberats on poguessin trobar-se, reconèixer-se, treballar i gaudir fora de l'oci compulsiu i mecànic que ordenava el sistema. Una història fèrtil, de veritat nòmada, que va replicar arreu del territori i que avui es condensa en la fèrtil xarxa de més de cent cinquanta casals i ateneus populars.

Arribar-hi, però, no va ser pas fàcil. Van ser molts intents frustrats i llargues hores compartides en què calgué insistir, resistir i no desistir: del casal de Verdi (desallotjat), a Can Cacau (desallotjat) a l'efímer Casal Ovidi Montllor (també desallotjat). Finalment però, ara fa onze anys, certa terra ferma va solidificar-se al carrer Ros de Olano. L'espai resistent on centenars de joves han reconnectat amb les aspiracions de plena llibertat política i màxima justícia social dels Països Catalans. On han après de l'assemblea, de l'autogestió, del compromís. Quatre parets i una dècada que condensen cultura popular de base, autoorganització juvenil i implicació política activa i directa, lluny de la disciplinada participació oficial, de color gris buròcrata, que alena el sistema mateix. Suportant, és clar, la persistent gota malaia dels atacs del poder, que mai no cessen: ahir Valdecasas, demà una ordre judicial. I entremig, el cas kafkià dels tres de Gràcia, quan endebades van voler equiparar l'activisme juvenil insubmís amb embogits delictes de terrorisme. És ben clar: qui no es mou no sent les cadenes.

Aquell vell estira-i-arronsa, arran de matinada, continuarà demà a primera hora. Des de les set del matí. Altra vegada, matinades curtes i nits llargues i convocatòries de solidaritat d'Arran. La resta, tota la resta, és una dràstica metàfora neoliberal d'allò que uns pocs pretenen imposar-nos. Per a què desnonen, desmantellen i desallotgen? Perquè res no creixi. A la Vila de Gràcia, d'un sol cop d'ull, això és singularment visible. Quotidianament. Les Naus, 'hub' autogestionat de 'hacklabs' i creativitat cultural, és de fa anys un solar desolat rere el desallotjament. L'antiga Kan Titella escup a la façana, fa gairebé una dècada, l'anunci de la immediata 'remodelació' de la finca. Radical canvi de pancarta sobre l'erm de l'especulació. Objectiu biopolític del poder? Regar la terra amb sal immobiliària perquè res no hi creixi. Que restem al lloc de sempre: a baix, quiets, muts i a la gàbia. Així continuem encara. Per això continuem encara. Desobeint. A plena llum. A cara descoberta. Arran de terra.


David Fernàndez és diputat de la CUP-AE al Parlament de Catalunya.

Editorial