Opinió
-
Three branches that cannot be severed
Pere Gendrau
14.05.2014
-
One match, for everything, aka “Deserves got nothin’ to do with it”
Kevin Williams
14.05.2014
-
Tres branques que no es poden serrar
Pere Gendrau
14.05.2014
-
Ucraïna, trinxera europea
Erika Casajoana
14.05.2014
-
El PP fa l'aleta
Amadeu Carbó
12.05.2014
-
What is this, Minister?
Pilar Rahola
11.05.2014
-
Els valencians, sols davant el perill?
Rosanna Cantavella
06.05.2014
-
El turista Jorge Cañas a l'illa Robinson Crusoe
Lluís de Yzaguirre
05.05.2014
-
Nazis o jueus: les acusacions anticatalanes al llarg de la història
Joan Pérez i Ventayol
04.05.2014
-
La policia espanyola, ara com durant el franquisme
Josep Cruanyes
03.05.2014
-
'Mozos'
Pau Vidal
01.05.2014
-
Dani Alves and the perfect gesture, aka “Your stupidity is soooo tasty!”
Kevin Williams
29.04.2014
-
PP: Been there, did that
Francesc-Marc Álvaro
28.04.2014
Josep Garganté
26.07.2015
Barcelona Pirineus 2026: Els jocs de la fam per demà
El passat dimecres 22 de juliol es reunia el Consell General de Turisme de Barcelona amb la nova Presidenta i també Alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i les noves regidores que hi pertoquen al consorci.
En l’informe que va realitzar Miquel Valls, Vicepresident primer del Consell General, President de la Cambra de Comerç i de la Fundació Barcelona Promoció, va deixar caure que la creació d’aquest Consorci a l’any 1993 venia donada per la “crisi post Olímpica” i la “caiguda de l’activitat econòmica” d’aquell moment.
Resulta paradoxal que aquestes paraules s’escoltessin dos dies abans d’un Plenari extraordinari del Consell municipal on CiU, PSC i ERC tornaven a posar sobre la taula els Jocs Olímpics d’Hivern.
Fem memòria de tot plegat.
A principis del 2010, Jordi Hereu, alcalde de Barcelona pel PSC va anunciar la voluntat de presentar la candidatura de la ciutat com a seu dels Jocs d’Hivern per l’any 2022.
L'alcalde, amb l'acord de tots els grups municipals, va designar Enric Truñó com a comissionat responsable de la candidatura, el qual va ser ratificat l'any 2011 per l’alcalde convergent Xavier Trias.
Durant aquests anys l'Oficina Tècnica de la Candidatura va elaborar la Proposta Preliminar de la candidatura fent que al setembre de 2013 Xavier Trias anunciés que impulsaria una consulta sobre la candidatura als Jocs Olímpics d'hivern.
Finalment, el mateix alcalde va comunicar a l’octubre del mateix any, la renúncia a aquest projecte obrint les portes a una possible candidatura per l'any 2026.
Un cop guanyades les eleccions municipals del 2015 per Barcelona en Comú el primer tinent d’alcaldessa, Gerardo Pisarello, va manifestar la retirada de la candidatura dels Jocs d’Hivern donat que: “No està dins dels nostres objectius”, cessant al Director de Barcelona Pirineus 2026, Oscar Grau.
I en aquest moment CiU, PSC i ERC van decidir fer front comú per marcar l’Agenda del Govern de Barcelona, donar veu als seus alcaldes i alcaldesses del territori afectat i mostrar la seva aposta continuista pel model de grans esdeveniments.
A conseqüència d’aquest primer Ple extraordinari, el govern juntament amb PSC i ERC (ho sé, surrealista) van contraatacar amb un segon Ple extraordinari el mateix dia sobre desigualtats, turisme i terrasses per mostrar que hi ha altres prioritats abans que els Jocs d’Hivern.
Sigui com sigui, en un cas o en un altre les proposicions i propostes són merament tangencials, sense massa profunditat, ni concrecions de calat.
En el cas dels Jocs d’Hivern, per exemple, els promotors del Ple volen acordar crear una Comissió no permanent d’estudi de la candidatura olímpica i paralímpica que s’extingiria en el moment d’acordar un calendari per a la presa de decisió sobre la participació de l’Ajuntament de Barcelona en el projecte de candidatura.
Tenint en compte que ha existit durant cinc anys una Oficina Tècnica de la candidatura i una web que encara està en marxa (http://www.barcelonapirineus2026.org/) resulta com a mínim tragicòmic que tornin a donar la barrina amb crear una Comissió no permanent d’estudi a finals de juliol.
Però anem al fons de la qüestió.
Què hi ha darrere de la proposta dels Jocs d’Hivern?
Doncs el que sempre hi ha hagut: el negoci privat pur i dur. La resta són maniobres polítiques dels seus delegats al consistori i conseqüències de tot tipus per a tothom.
Comencem pels senyors dels anells...
Juan Antonio Samaranch, “franquista 100%” com es definia ell mateix, va ser President del Comitè Olímpic Internacional (COI) de 1980 a 2001 i més tard President Honorífic de 2001 a 2010.
Segons la BBC Samaranch és l’home que va convertir els JJ.OO en una marca comercial global. De fet, ho va fer possible anant de la maneta de la corrupció. No sorprèn que segons The Times per entendre la corrupció institucionalitzada avui en dia s’hauria de començar pel despatx que el personatge tenia a la ciutat suïssa de Lausana.
Una darrere l’altra el COI s’ha vist immers en oportunitats perdudes per demostrar una credibilitat esclafada per casos com el de John Coates, President del Comitè Olímpic Australià que va oferir 35.000 dòlars a dos membres africans del COI, els de Kenya i Uganda, la nit anterior a l'elecció de Sydney com a seu dels Jocs del 2.000. Coates va acabar reconeixent el seu suborn. Sydney aquell any va guanyar a Pequín per tan sol dos vots.
Joao Havelange que va dimitir el 2011 com a membre del COI acusat de rebre suborns i va tornar a dimitir al 2013 com a President honorari de la FIFA (va ser President de 1947-1993) acusat de corrupció.
Als Jocs Olímpics d'Hivern del 2002 a Salt Lake City es van demostrar suborns a membres del COI en forma de beques i ajudes que van portar a la destitució de 13 dels seus membres, entre ells el representant de la República del Congo que va reconèixer haver rebut 70.000 euros pel seu vot, mentre que els fills de la resta dels 13 membres havien rebut beques d'estudis i viatges a Disneylandia.
El penúltim President del COI, el belga Jacques Rogge, va ser acusat per un ex Ministre d'esports Xinès d’haver pactat en secret que guanyés la candidatura de Pekin 2008 a canvi de recolzar el seu ascens a la presidència del COI després de la jubilació de Samaranch.
L'últim gran escàndol de corrupció el va protagonitzar la BBC que va demostrar que es podien comprar vots de membres del COI per 200.000 euros. Un reportatge amb càmera oculta mostra com s'asseguren sota suborn el vot de 54 dels 124 membres del COI amb dret a vot. Un d'ells diu a càmera sense saber que aquesta sent gravat “Jo votaria per París però necessito els diners”.
Si això no fos suficient el COI va fer públic aquest 2015, després d’anys d’ocultisme com el que encara existeix a la FIFA, els milionaris salaris dels seus membres i executius.
En concret els membres del COI cobren 450€ diaris i les 14 persones del Comitè executiu cobren 900€ diaris. Els directius del COI guanyen prop de 27.000€ al mes. El seu actual President, Thomas Bach, cobra 225.000€ anuals.
Segons la web del COI el 90% dels seus ingressos estan destinats a recolzar el Moviment Olímpic a tot el món i “només un 10% s'usa per pagar als seus membres”. No obstant això, es desconeix la xifra total d'ingressos de l'organisme, finançat per empreses privades.
Sigui pels casos de corrupció, sigui pels sous astronòmics no passa mai res al COI, les sancions o expulsions són simbòliques i la determinació que mostra el Comitè contra el dopatge no la practica contra aquestes qüestions “internes”.
No sorprèn, per tant, que durant la presentació de Madrid 2020 l’anterior Ministre d’Educació, Cultura i Esports, José Ignacio Wert, no creies que la corrupció espanyola fos un element que preocupes als membres del COI que avaluaven les candidatures.
No és d’estranyar tampoc que quan el PSC o CiU van decidir proposar l’opció dels Jocs d’Hivern de 2022 o 2026 obrissin canals amb els sectors econòmics, els alcaldes del territori afectat i les direccions de les federacions esportives corresponents.
En cap cas les elits de Barcelona van anar més enllà de les elits del Pirineu.
A les classes populars del Pirineu o de Barcelona se les deixava per un cop dat i beneit el gran esdeveniment motivar-les a ser voluntàries d’un projecte il·lusionadorament beneficiós per uns pocs.
Curiosa va ser la nota de premsa del President de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, Òscar Cruz, apostant pels Jocs del 2022 i explicant en set paràgrafs els motius repetint sis cops “millones de €” i dos cops “deportes”.
La nota de premsa, com no, va posar èmfasi en els “80.000 puestos de trabajo” que es crearien. Un clàssic en l’argumentari per vendre el producte a una població, la del Pirineu, menystinguda per la capital.
El Pirineu és un territori discriminat pel que fa a infraestructures i serveis bàsics.
Aquest dèficit d’infraestructures vitals per als pirinencs i pirinenques no hauria de solucionar-se realitzant un xantatge al territori per que aculli els JJOO amb tot l’impacte mediambiental i de sostenibilitat economica que implicaria.
Ens enrecordem de les paraules del senyor Valls de la Cambra de Comerç?
Lligar la marginació en infraestructures, inversió i serveis del Pirineu amb la no presentació de la candidatura als JJOO només es pot definir com un acte de cinisme dels que volen fer angulir el projecte de totes totes, mentre que la lògica territorial hauria d’imposar que el Pirineu es desenvolupi en igualtat d’oportunitats com la resta de territoris.
En aquest sentit, ens trobem davant una responsabilitat i una obligació del govern de la Generalitat que ha fet just el contrari, realitzant en els últims anys inversions milionaries d’euros en infraestructures innecessàries com l’Aeroport de la Seu o privatitzant a preu de saldo i amb amiguisme una infraestructura cabdal per al Pirineu com és el Túnel del Cadí.
Per altra banda resulta especialment sorprenent com CiU i ERC plantegen la possibilitat de proposar Barcelona-Pirineus en un futur com és el 2026, tenint en compte el procés independentista del Principat i les dates de desconexió amb l’Estat espanyol que publiciten, donat que aquesta candidatura hauria de ser avalada pel Comité Olímpico Español (COE).
Recordem que les activitats relacionades amb el Procés de la Candidatura començarien a finals de l’any 2017 amb el COE informant al Comitè Olímpic Internacional (COI) del nom de la ciutat aspirant fins a mitjans del 2019 quan el COI elegiria a la Ciutat Amfitriona dels XXV Jocs Olímpics d’Hivern.
El COE finança el seu funcionament i les seves activitats quotidianes a través d'ingressos privats procedents del patrocini i de la gestió dels drets.
El seu President, Alejandro Blanco, té un sou publicat el 2015 de 92.804,94€ anuals.
Com no podia ser diferent, el COE tampoc surt indemne de les sospites i les corrupcions contrastades que envolta el Moviment Olímpic.
Per exemple, Alejandro Blanco va signar un projecte de tesi sobre el paper dels esportistes espanyols a Pekin 2008. La Universitat de Vigo va donar el vistiplau i va iniciar els tràmits de doctorat fins que es va denunciar un possible plagi.
El cap de l'olimpisme espanyol està acusat de copiar un treball publicat a la web de l'organisme que presideix i presentar-lo com a propi per accedir al títol de doctor. De fet, Blanco va escollir a una directora de tesi a la qual prèviament va nomenar membre de l'Acadèmia Olímpica Espanyola.
La Universitat de Vigo ha deixat en suspens el procés de doctorat del president del COE.
Un COE que va apostar per “Juanito” Muehlegg, alemany que va obtenir la nacionalitat espanyola ràpidament el 1999 per competir per Espanya el 2002 als Jocs d’Hivern de Salt Lake City 2002.
Va obtenir tres medalles d’or que pel llavors secretari d’Estat per l’Esport Juan Antonio Gómez-Angulo va definir com: «Se trata de una medalla cien por cien española. Es tan nuestra como si hubiese nacido en España. Es un metal absolutamente español porque aquí está la bandera española».
Li van ser retirades les tres medalles per haver-se dopat.
Un organisme el COE que, ironies de la història, va designar al 2004 per unanimitat, i sense necessitat de votació, a Iñaki Urdangarin Vicepresident primer en substitució de Santiago Fisas que va passar a incorporar-se al govern del PP de la Comunitat de Madrid d’Esperanza Aguirre.
A tot això és important remarcar la mercantilització de l’esport que impliquen els grans esdeveniments tipus JJ.OO, marcats com a eina dels diferents Governs implicats per generar procesos d’especulació de tot tipus, finançats amb diner públic que acaben revertint en beneficis per a empreses privades alhora que, per l’experiència de Barcelona ’92, suposen entre d’altres l'expulsió dels veïns i veïnes de Ciutat Vella, la segregació social i el “paradigma automobilístic” de les rondes.
Uns JJ.OO del ’92, realitzats sota un “consens olímpic” i un silenci oficial a qualsevol crítica, que no es van acabar de pagar fins el 2004, tot just quan va arribar el Fòrum de les Cultures, fracàs del qual no han dubtat ni els seus propis impulsors.
No hauríem d’oblidar tampoc que els JJ.OO del ‘92 es van inaugurar enmig d'una singular pau olímpica: cops al cos, bosses al cap i elèctrodes contra els independentistes detinguts un mes abans per ordre del jutge Baltasar Garzón.
A més a més, la ciutat va haver d’aguantar el rentat de cara institucional del feixista i President del COI, Juan Antonio Samaranch.
Aquest franquista de tot cor continua tenint lloc a l’Ajuntament de Barcelona: Estàtua, Fundació i nom a un museu esportiu com a mínim.
Com va escriure Josep Maria Huertas Claveria:
“el seu passat feixista va semblar esborrar-se quan un altre 17, però d’octubre i del 1986, va anunciar que els Jocs Olímpics de 1992 tindrien lloc a Barcelona. Diuen que duia a la butxaca una castanya, un costum habitual en ell, tan supersticiós com el d’intentar que els fets importants de la seva vida caiguessin en 17 de juliol. Plegar del COI ho va fer un dia abans, el 16 de juliol del 2001. Quatre mesos abans, l’Ajuntament de Lausana, la ciutat del COI, es va oposar a una petició perquè fos declarat ciutadà d’honor pel seu passat franquista. L’Ajuntament de Barcelona li havia donat, en canvi, la medalla d’or de la ciutat uns anys abans”
La il·lusió olímpica es queda en il·lusió òptica. La realitat és més crua.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015