Una lluita de cent mesos

Els cinc minuts de silenci en homenatge a les víctimes del metro que el dia 3 de cada mes es fan a la plaça de la Mare de Déu de València no foren especialment emotius aquest dimarts, almenys no més que les altres noranta-nou vegades. És l'aplaudiment que trenca espontàniament el silenci allò que t'arriba al moll de l'os, allò que et sacseja l'ànima.

Durant tres-cents llarguíssims segons tens prou temps per a pensar en el dolor que arrosseguen els familiars dels 43 morts i 47 ferits després de vuit anys. T'imagines l'angoixa dels qui sobrevisqueren a la tragèdia. Recordes els titulars de premsa i les fotografies de la ferralla dels combois rebregada brutalment. Se't fa un nus a la gola quan et gires d'esquena i veus la façana del Palau de la Generalitat retallada en la negror del cel. La indignació et crema per dins quan repasses mentalment la gestió política del drama. Et vénen al cap la covardia de Camps, el cinisme de Cotino, la condescendència de Fabra.

Lliges les pancartes manuscrites que porta la gent, les cares de circumstàncies sota el plugim, la llum groga dels fanals en les desenes de pantalles de telèfon mòbil que miren d'immortalitzar el moment, els missatges de 140 caràcters que es traslladen al ciberespai automàticament per denunciar la injustícia quotidiana, la mesquinesa dels nostres governants. Saludes amb un gest algun veí o veïna del teu poble, et quedes mirant els turistes que caminen pel carrer del Micalet amb plànols de la ciutat entre les mans i els veus passar de llarg, aliens als motius i a les demandes de la mobilització. Comptes les càmeres de vídeo que enregistren aquell instant, intentes calcular l'interès que aquelles concentracions continuen despertant en els mitjans de comunicació. Et preguntes fins a quin punt i fins quan.

T'alces de puntetes per esguardar la colla de dolçainers desplaçats de tota la comarca. Hi ha un treballador de FGV vestit amb xandall i sabatilles perquè ha corregut cent quilòmetres en homenatge a la lluita de l'AVM3J. Hi ha venedors ambulants que s'acosten als manifestants sense gaire fe, hi ha mims amb la pell pintada d'argent que ho aprofiten per fer una pausa, hi ha policies hieràtics prop de la porta del Tribunal de les Aigües i un tècnic de so remenant cables i botons abans no es reprenga l'acte. Hi ha periodistes prenent notes en quaderns i hi ha polítics atrinxerats en les proximitats de la pancarta dels familiars.

La remor de l'aigua que ix dels brolladors de la font del Túria és pràcticament imperceptible. Es barreja amb el xiuxiueig dels assistents més impacients, que especulen en veu baixa sobre la xifra de manifestants que han acudit a la convocatòria. Tothom té els ulls posats en Beatriz, en Rosa o en qualsevol dels membres de l'Associació de Víctimes, esperant que alcen la mirada per a aplaudir. I quan el rellotge marca les 19.05 esclata una ovació terrible, reconfortant, un ensordidor reconeixement de la valuosíssima lliçó de dignitat que significa aquella lluita de cent mesos. Aquell torcebraç contra la desmemòria.

Pau Alabajos
Torrent, 4 de febrer de 2015

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Quan el rellotge marca les 19.05 esclata una ovació terrible, reconfortant, un ensordidor reconeixement de la valuosíssima lliçó de dignitat.