A Bangladeix ja no hi ha accidents

Un any després encara hi ha qui parla d'accident. Sabent que les treballadores havien advertit de noves esquerdes a l'edifici el dia abans de la catàstrofe del Rana Plaza i analitzant l'historial d'incendis i ensorraments a les fàbriques de roba de Bangladeix, la paraula accident només es pot considerar un patètic eufemisme. A les 1.138 persones mortes i les més de 2.000 ferides a l'edifici sinistrat el 24 d'abril de 2013, cal sumar-hi les més de 1.000 que ja hi havien mort en els deu anys anteriors en un constant degoteig de desastres en què les defuncions es comptaven 'només' per desenes. Els obrers i les organitzacions de defensa dels drets laborals ja havien denunciat infinitat de vegades la situació d'inseguretat en què transcorrien les extenuants jornades laborals de les treballadores que confeccionen roba per a l'exportació.

Durant quatre dies, la catàstrofe del Rana Plaza va servir per a obrir una finestra mediàtica a les deplorables condicions en què es produeix la roba de les grans firmes de moda. Alguns mitjans internacionals van gosar esmentar els noms de les marques que es proveïen a les cinc fàbriques de l'edifici. El primer dia de seguiment periodístic, en alguns diaris autòctons, fins i tot es va trencar el silenci que habitualment envolta El Corte Inglés (principal empresa anunciadora a la premsa escrita del nostre país). Es va fer tristament evident que les morts de treballadores asiàtiques s'han de produir a centenars o milers per despertar l'interès dels mitjans de masses durant un curt període de temps.

Els milers de persones afectades i la presència de les organitzacions de defensa dels drets laborals als mitjans europeus i nord-americans van desencadenar la reacció de les firmes de moda internacionals. Una reacció que ha evolucionat en paral·lel a l'interès dels mitjans per aquesta qüestió. Grans declaracions d'intencions la primera setmana i un vergonyós estancament dels compromisos després. Al cap de pocs dies del desastre, el Ministeri de Treball de Bangladeix, la patronal del país, els sindicats globals, la Campanya Roba Neta internacional i algunes de les firmes que es proveïen a les fàbriques del Rana Plaza van signar el Rana Plaza Arrangement. Aquest acord constituïa el punt de partida per al Fons de Compensació i va establir la metodologia d'identificació de necessitats i de persones i organitzacions implicades en l'assistència a les víctimes.

Un any després, els sindicats globals IndustriALL i UNI i la Campanya Roba Neta internacional denuncien la falta d'implicació de les marques internacionals en el fons de compensació per a les víctimes (Donor Trust Fund; l'únic mecanisme de compensació reconegut per l'OIT). El Fons necessitaria 40 milions de dòlars per pagar a les famílies de les 1.138 víctimes mortals i als més de 2.000 supervivents les indemnitzacions i l'atenció mèdica requerides com a conseqüència del desastre. La majoria de les famílies afectades, juntament amb els seus éssers estimats, van perdre l'única font d'ingressos. Per contra, les 29 empreses internacionals per les quals treballaven els tallers sinistrats van acumular l'any passat més de 22.000 milions de dòlars. Amb un 0,2% dels seus beneficis nets podrien completar el fons de compensació. Tanmateix, les aportacions realitzades (entre 500.000 dòlars i un milió de dòlars per empresa) no han permès d'arribar ni a la meitat de la quantitat requerida. Primark és l'única firma que ha superat el milió de dòlars. Ha donat un milió de dòlars al fons i ha fet pagaments directament a treballadors de l'empresa New Wave Bottoms. I, a hores d'ara, quatre empreses han arribat a l'aniversari de la catàstrofe menystenint totalment el procés: Benetton, Matalan, Adler Modemarkte, Auchan.

La catàstrofe va ser prou important per a posar a l'agenda mediàtica i política la necessitat de millorar les condicions de les instal·lacions industrials de Bangladeix. En conseqüència, les pressions internacionals van motivar la signatura d'un acord per a millorar la seguretat de les instal·lacions industrials a Bangladeix, l'Accord on Fire and Building Safety in Bangladesh. Malgrat que les empreses occidentals van fer pública l'adhesió a l'acord ben aviat, la situació als centres de producció no ha canviat en absolut durant el darrer any.

Els mecanismes de responsabilitat social de les empreses no van servir per a evitar el desastre, no han servit perquè es paguessin indemnitzacions i no serveixen per a corregir la situació dels treballadors. L'única funció que han tingut ha estat reduir l'impacte del cas Rana Plaza sobre la reputació corporativa i aguantar el xàfec fins que els mitjans s'han oblidat dels milers de famílies damnificades.

Ni les firmes internacionals, ni el govern bengalí ni la patronal no milloraran les condicions de vida de les treballadores i els treballadors. Només la seva lluita, constantment silenciada pels mitjans, pot canviar la situació. Una lluita que ha estat constant des de començament de la dècada passada i que es va intensificar a partir del 24 d'abril de 2013. Una lluita que ha originat morts com Aminul Islam, activista assassinat l'abril de 2012, o com els manifestants abatuts a trets per la policia durant les mobilitzacions de l'estiu del 2013. A Bangladeix ja no és just de parlar d'accidents. S'ha de parlar obertament d'homicidis per imprudència, d'assassinats per cobdícia i de foment de l'explotació i de l'esclavatge.

Albert Sales, professor de sociologia i criminologia. Portaveu de la campanya Roba Neta.

(Article publicat originalment a Roba Neta.)

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Els mecanismes de responsabilitat social de les empreses no van servir per a evitar el desastre, no han servit perquè es paguessin indemnitzacions i no serveixen per a corregir la situació dels treballadors.