Opinió

 

<22/72>

Pau Obrador

25.03.2013

Pau Obrador: Postal de Maó (amb hac)

L'arribada amb vaixell al port de Maó és una de les millors postals que ofereix Menorca. L'entrada al port és custodiada per dues fortaleses. A l'esquerra hi ha les restes del castell de Sant Felip, construït pels anglesos i destruït pels espanyols; a la dreta, la fortalesa de la Mola, on van ser deportats molts defensors de la llibertat, inclòs Lluís Companys. Al mig de totes dues fortaleses hi ha una illa de quarantena, ara reconvertida en centre de vacances per a alts funcionaris del Ministeri de Sanitat. Una mica més endavant hi ha l'illa del Rei, amb l'antic hospital militar, i, just al davant de la ciutat, la base naval, encara en funcionament. Als maonesos ens agrada de presumir del nostre passat britànic. Tanmateix, el magnífic paisatge del port de Maó és bàsicament el producte de la intervenció sostinguda de l'estat espanyol, i molt especialment de l'aparell militar. Les seves petjades són presents a tot arreu, també al nucli urbà, presidit per una esplanada militar al centre de la qual hi ha un monument feixistoide que fins no fa gaire glorificava el dictador. En l'imaginari espanyol, Maó --o, més ben dit, Mahón-- és una mena de Melilla, una plaça forta que marca el límit oriental de l'imperi.


No crec que m'equivoqui si dic que Maó, amb poc més de 20.000 habitants, és (més ben dit, era) una de les poblacions més militaritzades dels Països Catalans. Als anys vuitanta encara hi havia uns 2.000 militars estacionats a l'illa, la majoria a Maó. També és una de les poblacions amb més funcionaris de l'estat i treballadors d'antics monopolis estatals. Els tentacles de l'estat hi són allargats i robusts, per bé que no tant com abans. És aquest esperit militar i 'pied-noir' que ara treu el nas en forma d'hac. Avui l'ajuntament aprovarà definitivament el canvi de nom de la ciutat que passarà a dir-se Maó/Mahón. Rebutjaran els centenars d'esmenes que els ciutadans hi hem presentat. Per fer-ho possible han canviat la llei de normalització lingüística. I per què?, em demana VilaWeb. És una qüestió bàsicament d'orgull. La 'gente bién' de Mahón no s'empassa que la nostra ciutat porti el nom d'un dictador xinès. La reacció que els causa el canvi de nom és similar a la que causaria entre els 'pied-noir' espanyols la descolonització de Melilla. Un món que crèiem enterrat --que parla als fills en castellà-- ha sortit de l'armari amb la intenció de reapropiar-se la nostra ciutat.
La majoria de les casernes fa temps que han tancat. Les poques que romanen obertes són ara centres de vacances. Els antics monopolis estatals no travessen tampoc un bon moment i molts funcionaris ara necessiten el català C, una exigència, val a dir-ho, que Bauzá i Gornés han eliminat. Tanmateix, l'esperit 'pied-noir' encara hi és ben present i s'ha instal·lat a la seu del PP del carrer de Sant Jordi. La dreta ha arraconat el seu antic ideari regionalista per convertir-se en el braç polític de l'estat, una versió actualitzada del Movimiento Nacional. Ja no són un partit al servei de les elits locals, sinó una corretja de transmissió de l'estat, que no critiquen mai. Repassau-ne, si no, les biografies. La batllessa treballa a la delegació d'Hisenda, el general menorquí de més prestigi --columnista a La Razón-- és ara conseller insular de Mobilitat i el cap de la base naval ha estat nomenat sots-delegat del govern espanyol. També són militars els qui controlen l'Autoritat Portuària i que són a punt de perpetrar un desastre ecològic amb l'abocament incontrolat de fangs del port altament contaminats.
Tot i la duresa de la crisi, la missió principal del nou govern del PP ha estat la descatalanització de la ciutat de Maó. Des del primer dia, han desplegat una estratègia molt ben travada per reconstruir les tradicions i símbols d'aquell Mahón 'pied-noir' de processons, desfilades i ofrenes florals que crèiem enterrat. Amaguen la llengua, canvien el nom, inventen banderes i banalitzen la història. En un primer moment, l'estratègia no cerca un enfrontament directe amb el catalanisme cultural sinó una (falsa) igualtat amb el castellà. 'Llibertat elecció de llengua, i dues llengues oficials', piulava aquest cap de setmana Simón Gornés, conseller d'Administracions Públiques del govern balear i regidor de la ciutat. Mentrestant han anat esborrant qualsevol tret català de la nostra història i han eliminat del tot el suport econòmic i polític a qualsevol projecte que legitimi aquesta catalanitat cultural. Qualsevol entitat que no jugui al seu fals bilingüisme es troba privada de suport. Més endavant, quan la situació econòmica els ho permeti, crearan nous instruments culturals que ajudin a consolidar una Menorca espanyola.  
Això que passa a Maó amb la hac no és cap cas a part, sinó un exemple més de la dinàmica política en què ha entrat l'estat espanyol, que fa mans i mànigues per reconstruir una Espanya uniforme i casposa que molts crèiem enterrada. No es tracta de cap estratègia per a sortir de la crisi, sinó d'un intent mal dissimulat de protegir el 'modus vivendi' d'una classe social extractiva que s'identifica amb l'estat. Els és igual l'economia, el benestar social i la corrupció. L'única cosa que volen és retrobar les certeses de sempre. De mostres, en tenim cada dia. Divendres mateix, el consell de ministres va aprovar la creació de 1.471 noves places de funcionari, 500 de les quals de sou alt. I això mentre les autonomies es troben obligades a retallar en educació i sanitat. L'únic que els importa és el benestar dels seus. Es tracta d'un projecte material i simbòlic alhora. Mentre a Maó s'esforcen a desprotegir el territori i a descatalanitzar la ciutat, a Espanya insisteixen amb els contractes d'obres faraòniques i les lleis Wert.


Pau Obrador (@pauobrador)


Nota: Vull agrair a Òscar Bagur els comentaris que m'ha fet arribar i que han contribuït a millorar  aquest article.

Editorial