Opinió
-
De Patrimoni de la humanitat i de prioritats
Montserrat Serra
31.05.2014
-
Josep Roca-Pons, gramàtic compromès
August Bover
29.05.2014
-
El fals debat de la presència d’ERC al govern
Francesc-Marc Álvaro
27.05.2014
-
It makes a difference
Liz Castro
25.05.2014
-
Tot i la imperfecció, s'ha de votar
Liz Castro
24.05.2014
-
What do they want, violence?
Pere Cardús
23.05.2014
-
Tenim el dret de l'oblit?
Joan Jofra
21.05.2014
-
Brighton 1964, cinquanta anys després
Albert Gil
20.05.2014
-
Miquel Calçada: 'La intencionalitat política del tancament de canals de TV3 és evident'
Miquel Calçada
19.05.2014
-
'Tots els colps al País Valencià eren avisos a Catalunya'
Rafa Xambó
19.05.2014
-
Jo no estic crispat, i tu?
Jordi Domingo
19.05.2014
-
El masclisme a l'espanyola
Mireia Canals
17.05.2014
-
Gràcies, Capità, aka “There will never be another”
Kevin Williams
16.05.2014
Jordi Borda
30.09.2012
Els crits de la gent normal
El món s'ha acostumat a girar la vista al Camp Nou de Barcelona. Des de la diada de l'Onze de Setembre poden afegir context a l’escenari sabent que hi veuran el millor futbol. I des de l'últim partit de la Lliga de Campions, encara poden completar l'escena amb la banda sonora dels crits d'independència que es van sentir per primera vegada a l'estadi.
Els somriures esperançats del milió i mig de persones passejant per la ciutat, l'harmonia del futbol que practica el Barça i l'espontaneïtat dels crits que se senten al Camp Nou tenen en comú un mateix missatge: aquí, la gent normal ha dit prou i avança amb convenciment i naturalitat cap a allò que vol.
Alerta, doncs, amb l'efervescència prèvia al clàssic del dia 7 d'octubre. Gestionem-la bé. Mirem què hi passa, al Barça, que tradicionalment ha perdut els partits amb el Reial Madrid que abans s’han escalfat massa, somniant en veu alta golejades. Organitzar l'expressió del públic de l'estadi perquè cridi en moments determinats té el risc de restar espontaneïtat, frescor, al fet.
Potser toca centrar-nos en el matx i deixar que tothom llueixi les estelades i cridi què vulgui quan vulgui. Al cap i a la fi, som en un moment de la nostra història en què s'ajunten quatre catalans en una plaça i triguen dos minuts a corejar la mateixa cosa. Que s’expressi la gent normal ara que hem despertat la curiositat mundial. Com el Barça.
Jordi Borda és periodista esportiu
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015