Fa setanta-cinc anys, un tret al front

Domènec Pastor i Petit és un dels molts patriarques que han transitat per la cultura  catalana amb discreció. No ha pujat als escenaris ni li han penjat medalles, però ha fet una feina intensa i necessària durant tota la vida. És un dels grans experts europeus en història de l'espionatge i ha publicat un parell de dotzenes de llibres d'aquest tema i de la guerra espanyola.

El vaig telefonar per demanar-li informació i vam tenir algunes converses dilatades. No va voler que ens veiéssim; em va donar excuses vagues, no estava gaire bé, em va recordar l'edat (és nascut el 1927)... Parlava amb molta serenitat i mostrava una memòria intacta, i em va semblar que tenia una certa por, o una certa recança, si més no. Que duia potser, molt endins, un fibló clavat. Em va comentar que havia viscut episodis terribles en la seua existència prolífica, algun de relacionat amb el servei militar el 1950 al nord d'Àfrica, que incloïa relats d'assassinats i afusellaments, però me'n va contar un de precís del qual havia estat testimoni directe.

El fet, 'tant de bo el pogués oblidar', és recollit al llibre autobiogràfic 'Posta de sol sense lluna. Memòries d'infantesa de la guerra civil' (Editorial Base, 2009). Va tenir lloc a l'Hospitalet de Llobregat un dia d'abril del 1939, al capdamunt de la rambla Just Oliveras, davant del bar Esportiu, que es conserva bastant igual, amb l'exterior intacte, que fa cantonada. La mare l'havia enviat a comprar pa a quarts de nou, abans de l'escola, i s'adreçava al forn habitual. Així ho conta Domènec Pastor:

«L'agressor, uniformat, devia tenir 35 o 40 anys. Era un xic bru, panxut i d'estatura corrent. Ni jo ni els altres marrecs –provinents del carrer del Parral, Bruc i Lleida– sabíem distingir els graus de la jerarquia militar, i no sé, per tant, la seva categoria. Aquest subjecte baixava Rambla avall i venia de l'estació de la Renfe, prop d'allí.

La tragèdia es produí aquell matí quan, en voler el foraster saber on era la Casa de la Vila, s'adreçà a una persona analfabeta que desconeixia el llenguatge del seu interlocutor. I per tant li va respondre en català.

La víctima era sexagenari i cap dels noiets no em va saber dir res d'ell. Dissortadament no hi circulava ningú, llevat de quatre o sis menors d'edat, i l'interpel·lat no podia imaginar-se que servir-se de la parla local arribés a constituir un delicte.

Resultat, doncs, escoltar el militar una rèplica en català i encendre's fou tot u, i alçant els braços al cel exclamà:

—¡Háblame en la lengua del imperio!

L'home escridassat restà mut. Mut, bocabadat i tremolós. A l'entorn solament es veien, anant cap al pont de l'estació, els quatre o sis vailets, ja que jo era a la cantonada i pel finestral veuria l'assassinat.

Seguidament l'ex-combatent, ferit i ofès, desenfundà la pistola que duia al cinto i li engegà un tret al front. La víctima restà sense vida abans i tot de caure, desmanegat, a la voravia. Ningú no sortí del bar, suposant que el cambrer ho hagués sentit. I el militar, no prou esbravat –i això sí que ho presenciaria a pocs metres d'ell i del cadàver– afegí a crits, vermell i colèric:

—¡Mierdosa población de rojos separatistas! ¿Para eso hemos hecho la Cruzada?— I un reguitzell de renecs sortí de la seva gorja.

Els petits del davant, aturats de sobte, com jo mateix, no vam dubtar ni un segon, mentre vèiem que aquell individu empunyava l'arma de manera amenaçadora: vam arrencar a córrer vers el pont, damunt de les vies del tren, i arribàrem a l'altra vorera, prop de la portalada que donava al sector sud de can Buixeres.

En assolir, disparats, l'altra zona del tren, ens vam aturar, i no per esgotament... Patíem descomposició estomacal. Vam vomitar, expulsar excrements i orina, i tremolàvem com si ens haguessin d'executar. Fórem víctimes d'espasmes i amb prou feines podíem parlar. El pànic era total.

Descansi en pau aquell pobre pagès...»

Li vaig fer a Domènec Pastor tota mena de preguntes sobre aquest esdeveniment, però no va saber aportar cap més detall. Per a mi, el pagès no era una víctima innocent més de la guerra. Era un home ja gran, humil, que va ser assassinat a sang freda i amb traïdoria pel fet d'obrir la boca, no per ell pròpiament, sinó pel poble al qual pertanyia. Aquell era un tret contra mi mateix.

Vaig pensar si aquest episodi havia marcat l'historiador d'espies durant la llarga vida. Si encara avui arrossega aquell tret d'infantesa davant els ulls esbatanats. Aquesta ha estat una generació derrotada fins en els aspectes més quotidians, cisellada per la crueltat dels vencedors, oprimida fins al tret al front. Però és una generació que no va acotar mai el cap i que, en silenci, va passar el testimoni intacte.

Des que Domènec Pastor me'n va parlar, tampoc jo no m'he pogut treure del cap aquella víctima anònima. Com es deia? Com era? Què va deixar? Qui més va morir amb ell?

Als llibres d'ingressos del cementiri de l'Hospitalet figura Vicente Bodí Fuster, de 67 anys, mort el 26 d'abril per 'hemorragia cerebral'. I també Teodoro Arnal Fornes, de 68 anys, mort el 23 de març per 'aplastamiento masa encefálica'.

El 6 i el 9 de maig hi consten quinze homes entre 24 anys i 49 morts per 'hemorragia traumática', tots enterrats a la fossa, sens dubte afusellats.

Més discretament, el llibre del cementiri mostra, com tots els de Catalunya, una altra dada ignominiosa. El 20 de gener de 1939 van enterrar un 'Joan' en un 'nínxol', el 23 ja apareix un 'Bartolomé' en un 'nicho'.

Ara fa setanta-cinc anys d'aquells fets i aquell assassí uniformat es passeja encara impune entre nosaltres i encara es permet d'amenaçar-nos perquè som com el pagès de l'Hospitalet. El vam veure fa poc, arrogant, proferint crits provocadors i insultants l'11 de setembre o el 12 d'octubre. Bramava, per exemple, 'Mas a la cámara de gas', i no va passar res. Els seus hereus manen a Espanya i la Falange i la Fundación Francisco Franco no solament són legals, sinó que les subvencionen i les enalteixen. La FAES (de Falange Española), dirigida per un ex-falangista, José Maria Aznar, dicta la ideologia del govern espanyol i pretén donar lliçons d'ètica i fins i tot d'economia.

Potser algun dia sabrem la història d'en Vicenç o en Teodor, o de qui fos aquell pagès, i qui el va plorar. Avui, setanta-cinc anys després, es mereix un petit recordatori. Personalment, el 9 de novembre tindré un pensament per ell.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Ha estat una generació derrotada fins en els aspectes més quotidians, cisellada per la crueltat dels vencedors, oprimida fins al tret al front.

Avui, setanta-cinc anys després, aquell pagès es mereix un petit recordatori. Personalment, el 9 de novembre tindré un pensament per ell.