Opinió

 

<19/72>

Bernat Joan

28.06.2015

Catalunya erosiona els lideratges

Aquest mes de juliol vinent farà tres-cents anys que els últims bastions de la Nació Catalana varen caure en mans de l’exèrcit borbònic. Primer queia Mallorca i, poc després, les illes d’Eivissa i Formentera. Només Menorca restava fora de l’ocupació espanyola (i no per gaire temps; què són vuitanta anys en la vida dels pobles?). Certament, resulta un autèntic miracle que, tres-cents anys després, ens aguantem tan bé com ens aguantam. Alguns ho atribueixen a la manca de perícia dels espanyols per forjar un estat cohesionat. D’altres volem pensar que alguna cosa hi devem tenir a veure també els catalans. Però ningú no pot discutir que tres-cents anys d’intent sistemàtic d’anihilació com a nació diferenciada han de passar factura d’alguna manera. 


Molts aspectes d’aquests condicionants sociohistòrics es manifesten, avui, sense dubte, en la nostra psicologia social col·lectiva. I el procés que està vivint Catalunya ens n’ofereix mostres de manera contínua. 


Des dels òrgans centrals de l’estat espanyol no tenc cap dubte que se’ns ha analitzat (amb més o menys perícia, també, tot s’ha de dir) durant anys i panys. Per això pens que, fruit d’aquesta anàlisi, el primer ministre espanyol va decidir que, davant el procés, el millor era no fer res. En qualsevol cas, mirarien de reprimir (també sense èxit) algunes manifestacions populars i algunes decisions incoherents amb la seua idea d’Espanya (com ara la magnífica consulta del 9N, molt allunyada del referèndum que hauria pogut ser òptim; però, ja se sap, el millor pot ser el primer enemic d’allò que, senzillament, resulta realitzable). Devia acudir a les reflexions de Josep Pla (molt reivindicat també per Aznar), que deia que l’enveja era el nostre primer pecat capital, i que, per entendre determinades etapes històriques, havíem de començar per saber qui tenia enveja de qui. 


La manca d’acció de l’estat (espanyol) només s’explica per la convicció que el procés sobiranista se n’aniria pel pedregar a causa de l’actuació dels catalans. I que, per tant, era millor esperar i veure. 


De tot el procés, si ens ho miràssim, posem per cas, des dels països bàltics, o des d’Amèrica, o des de la majoria de països del Caucas, el que més sorprèn és la voluntat pertinaç i mantinguda d’afeblir els lideratges. Quan el president Mas anuncia que, vist el que hem vist amb el nou estatut de Catalunya, ha arribat l’hora de tirar pel dret i constituir un estat propi, aconsegueix passar de seixanta diputats a una xifra considerablement més baixa. La gent no premia l’aposta inicial. Els analistes ho salven dient que el poble ha decidit repartir les responsabilitats a l’hora d’avançar cap a la independència. Acceptem-ho. Però això s’hauria pogut fer reforçant lideratges i no donant arguments per afeblir-los. 


Potser tenim por de la concentració de massa poder en una sola persona. I intuïm que no és prou democràtic. Però no ens hem de deixar vèncer per les nostres xacres històriques ni per ferides mal cicatritzades. Un lideratge pot ser fort i democràtic alhora. I costa d’explicar-se com es pretén aconseguir la independència sense majories socials, sense majories parlamentàries, sense lideratge fort i sense posar tota la carn (democràtica) a la graella. 


L’erosió dels lideratges deu formar part d’aquesta psicologia social que hem configurat durant tres-cents anys de manca de poder propi?

Editorial