Al principi fou el verb

'Independência sim, referendo não' és la inscripció que apareixia a les parets de l'illa de São Vicente durant el període comprès entre la Revolució dels Clavells portuguesa (25-V-1974) i el primer dia d'exercici formal de la independència de Cap Verd (5-VII-1975). Aleshores, tan sols l'elit econòmica i política capverdiana defensava de fer un referèndum per decidir si s'emprenia o no el camí de la independència: es tractava de la classe dirigent del país, la mateixa que donava forma a l'aparell colonial portuguès després de segles de dominació esclavista. Quina era l'organització política en què s'agrupava la classe social dels amos? La União Democrâtica Caboverdiana, sobreanomenada col·loquialment 'Um dedinho no cu' --'un ditet al cul'--, com a resposta popular a la seva posició pro-referèndum.

Eren els temps en què, a les deu illes de l'arxipèlag de Cap Verd, hi havia un sol institut. Hi estudiaven els fills de la famílies benestants, llevat que ho fessin al continent europeu. Per a la resta de la gent --més del 99%, el poble menut--, la independència era tant una qüestió de justícia històrica com de necessitat social imperativa, ja que entenien que, havent suportat tants anys d'explotació, repressió, fam i misèria, no hi havia res a votar. Volien construir el país i garantir les condicions materials de vida d'un poble desposseït. I no es votà. 

Una de les paradoxes de la història que coneixem afecta els processos de descolonització formal --política i administrativa-- posteriors a la Segona Guerra Mundial, que encara ara no s'han clos i que abracen també les societats conquerides per les potències occidentals... a l'hemisferi nord. Així, les societats europees derrotades abans de l'aparició dels mal anomenats estats-nació moderns se situen dins un nyigui-nyogui global en què se'ls obliga a formalitzar, sota marcs antidemocràtics, processos d'independència --que han de superar el peatge de transformar l'ordre social ficades encara dins les entranyes dels estats que es pretén deixar enrere. Per tant, de quines opcions disposem?

Fem memòria: des del 1977 fins fa no gaires anys PSOE-PSC, CiU, PP i PSUC/ICV-EUiA ens van turmentar amb la musiqueta rovellada que la independència es podria exercir quan els independentistes fossin majoria al Parlament de Catalunya, 'perquè en la majoria parlamentària s'expressa la raó de la democràcia'. Un cop hi ha una majoria independentista al parlament, alguns dels mateixos que proclamaven això ja se'n desdeien, tot dubtant a més de la validesa d'un referèndum o bé negant-ne la significació com a expressió de la voluntat majoritària de la societat catalana. I, avui, aquesta mateixa gent esbomba que les eleccions del setembre vinent no seran de cap manera plebiscitàries, malgrat que cada contesa electoral sigui plebiscitària per a cadascun dels punts del programa polític amb què tot grup hi participa. N'hi ha que van més lluny, però: la direcció col·legiada d'ICV-EUiA, en un exercici de funambulisme espàcio-temporal més que carregós, enterra un cop més el marxisme de carrer català i retorna al distant passat immediat per defensar que es dugui a terme un referèndum 'legal i acordat amb l'estat espanyol'. Un referèndum que el cap visible d'ICV Joan Herrera --de carrera professional assessor de diputat, diputat a Madrid i diputat a Barcelona (va bé, senyor?)-- sap prou bé que no es farà mai amb l'acord de l'estat espanyol. Romanços, subterfugis, falòrnies? No: cinisme nu, insolència impúdica.

Simultàniament, la coordinació en defensa de la unitat de la 'Nueva Espanya' creix amb el desembarcament mediàtic de les direccions de Podem i de la capella dirigent aplegada al voltant d'una figura històrica nascuda dues hores després de l'assassinat de Puig Antich --dos anys abans de l'assassinat d'Oriol Solé Sugranyes, el 6 d'abril del 1976, i al cap de 1974 anys del naixement del Nen Jesús--, i de l'IGOP i el DECS: miren d'arreplegar vots i més vots per conduir Barcelona sense cap proposta versemblant respecte a la manera de resoldre la topada entre l'anhel popular d'independència --un afer secundari, ves!-- i la positura refractària d'un estat espanyol que carranqueja, grinyola i davalla cap a l'autodestrucció mentre brama, desafinat, himnes falangistes a tall d'udol desesperat. La qüestió secreta que cap polític no replica rau a col·locar-se, perpetuar-se al càrrec, afirmar el privilegi o bé deixar de fer de precari i guanyar un lloc sota el Sol no pas comú.

Justament perquè cada dia és camí de procés constituent som on som, per bé i per mal. Per bé, perquè mai els darrers tres-cents anys no hem estat tan a prop de reeixir en la independència formal d'una part del territori dels Països Catalans. Per mal, perquè els qui aspirem a la independència tant com a la revolució --compte mossos, tabú!-- haurem de preguntar-nos si tanta contesa electoral, discursos en palaus antics o en telenotícies tronats i percentatges de vots que creixen i es multipliquen serveixen, per exemple, per evitar que els pròxims mesos dotzenes i dotzenes de companyes i companys encausats per haver-se manifestat a Sants o vora el parlament --jo també hi era-- hagin d'entrar a presó a complir tres anys de condemna. Mentre analitzem graponerament guerres al Pròxim Orient o a l'Àfrica finançades i sostingudes per les potències colonials, a Catalunya el nombre de morts per suïcidi dobla el nombre de morts per accidents de trànsit, continuen desmaiant-se xavals en horari escolar sense beques-menjador, la sanitat pública s'ensorra i a les universitats públiques milers de docents no cobren ni el salari mínim interprofessional, alhora que docents laborals amb deu i quinze anys de carrera i una trajectòria acadèmica igual o superior a la de molts funcionaris són tractats com una mercaderia empestada o acomiadats. Mai com ara no he vist tanta precarització col·lectiva. Els nous empobrits miren de no embogir o emigren a terres llunyanes, com ho ha fet més de la meitat de la població de Cap Verd al segle XX --no hi cercarem gaires analogies per no rebentar fantasies etnocentristes.

Fa temps escrivia que el procés d'independència és un afer interpretable i comprensible exclusivament des de la perspectiva d'una emergència social, com una necessitat col·lectiva comminatòria de llençar a la brossa de la història els projectes socials materialitzats pels amants de ficar-se el ditet al cul mentre assaboreixen bitllets grossos, nodreixen aparells colonials i proven de perpetuar-se al poder sota estratagemes desdentegats.

Invocarem el coratge creatiu del poble menut per engegar a rodar l'escenari grotesc? Capgirarem no de paraula, sinó factualment, la rutina de l'opressió? Fora que reconstruïm acceleradament aquest país que volem nou, ens ho faran pagar molt més car encara. En conseqüència, perquè al principi fou el verb, saltar a l'altra banda de l'abisme exigeix saltar.

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

Des del 1977 fins no fa gaires anys PSOE-PSC, CiU, PP i PSUC/ICV-EUiA ens van turmentar amb la musiqueta rovellada que la independència es podria exercir quan els independentistes fossin majoria al Parlament de Catalunya.