Opinió

 

<19/72>

Ernest Maragall i Jordi Angusto

08.11.2014

Sobre el deute i la Catalunya estat

Entre iguals tota negociació es tanca, per força, en benefici d’ambdós (win-win). Per contra, si la relació és desigual, qui té la posició dominant pot imposar un tracte injust en benefici exclusiu seu; caldrà, doncs, restablir la igualtat com a pas previ a un tracte just. Un restabliment que suposa pèrdues per qui té la posició dominant i que només acceptarà davant l’amenaça o la materialització de pèrdues encara més grans. Les plagues d’Egipte en són un paradigma i n’hi van caler set!

Les relacions Catalunya/Espanya es troben, sens dubte, entre les desiguals. D’aquí la inutilitat de cercar un pacte just si abans no es restableix la igualtat; és a dir, la independència, allò que per alguns és encara una amenaça que hauria de bastar per precipitar Espanya cap al pacte i que per a uns altres és el pas previ necessari a tota possible discussió d’un acord, ja sigui el del seu reconeixement com Estat o el d’un possible pacte federal, d’altra banda segurament anacrònic al si de la Unió Europea.

Així doncs, el desafiament independentista com a simple palanca per arribar a un pacte que en tot cas seria una concessió nímia o com a veritable objectiu que demanarà, per materialitzar-se, una palanca més gran; per exemple, la impossibilitat de fer-nos càrrec d’una part del colossal deute públic espanyol, sense abans tenir el ple reconeixement de Catalunya en tant que estat.

El de menys ara és considerar com es duria a terme l’esmentat impagament si Catalunya no recapta els seus impostos i es veu obligada a pagar AVE’s inútils i deutes impropis. És el de menys atès que la simple visualització d’allò que podria arribar a passar, també podria disparar les primes de risc i posar en marxa les cancelleries europees. Perquè el risc és, precisament, una mesura del que pot passar; és a dir, un àmbit on l’especulació i l’amenaça es materialitzen abans que no arribin a passar. Guerra freda en lloc de plagues.

De fet, apel·lar al deute és apel·lar a qui té una posició dominant vers Espanya, tot imposant-li un tracte injust que tot seguit Madrid amplifica envers Catalunya. La posició dominant dels creditors envers els deutors, força més sofisticada i complexa que la del propietari envers el proletari, amb els vells drets de propietats bescanviats per uns d’intangibles que pretenen defugir els riscos de tota propietat física però que, en contrapartida, tenen el seu taló d’Aquil·les en el d’impagament.

Si el primer septenni de l’euro es pot explicar amb la generació de la bombolla de crèdit en pro dels països superavitaris, amb una política monetària al seu servei, i de deute simètric dels deficitaris, sense armes per combatre la inflació que alimentava els dèficits; l’explicació del segon septenni es pot fer resseguint la gestió que s’ha fet per evitar o, si més no, minorar el risc d’impagament. Els rescats bancaris i de països no tenien cap més objectiu que protegir els interessos dels creditors, tot convertint en públics i a càrrec de la ciutadania els deutes originàriament privats. L’aparent fracàs de l’austeritat, justificada per reduir uns deutes públics que ha multiplicat, ha estat en realitat un èxit en relació al veritable objectiu de protegir els creditors. Dues dades per corroborar-ho: mentre que entre 2008 i 2014 el deute exterior ha augmentat un 10%, passant del bilió just a 1,1 bilions, la part pública d’aquest deute extern s’ha més que duplicat, passant del 20 al 47%.

Inevitablement, tard o d’hora caldrà una reestructuració del deute extern de la perifèria europea; ja sigui directament o de manera indirecte, amb una inflació que l’erosioni. Entretant, qualsevol cosa que augmenti el seu risc d’impagament arrossegarà Europa tota. En el cas català, el primer moviment serà per intercedir davant d’Espanya per facilitar un pacte que inevitablement niaria un desig de revenja. Caldrà, doncs, anar més enllà. Caldrà evitar aquesta revenja i en tot cas ajudar Espanya, un cop veïna, a resoldre mancomunadament la tirania del deute.

Les interdependències no són en absolut dolentes; en general enriqueixen les parts. Allò que és dolent és la relació desigual. Aquí i arreu. Una desigualtat que acaben patint sempre els més febles. Per això és necessària la independència de Catalunya: per acabar, sobretot, amb les desigualtats socials, la variable d’ajust de les posicions de domini citades: la dels creditors i la dels Estats captius del capital.



Ernest Maragall, eurodiputat per la coalició NECat-ERC i Jordi Angusto, economista i membre del Consell de Nova Esquerra Catalana.

Editorial