Opinió

 

<19/72>

Eugeni Casanova

02.04.2014

Més enllà de l’amenaça no hi ha res

El 4 de juny de 2009, quan el plenari d'Arenys de Munt va aprovar de cedir una dependència consistorial per a fer una consulta sobre la independència de Catalunya, el regidor que l'havia impulsada, Josep Manel Ximenis, estava convençut  que la guàrdia civil trucaria de matinada. El 2 de setembre, l'advocat de l'estat va presentar-hi recurs i l'endemà la titular del jutjat contenciós número 14 de Barcelona va anul·lar l'acord del ple. Ximenis, aclaparat per les amenaces, va pensar: 'Avui sí, avui vénen.' Però tampoc. El dia de la consulta, el 13 de setembre, va arribar l'ordre que l'urna no podia ser a la casa de la vila, i quan a les 9 del matí la gent va començar a agafar paperetes en un local de la vora Ximenis va pensar: 'No poden tardar.' Però no. 'Vas saltant barreres i veus que no passa res', conclou.


L'èxit va dur 167 ajuntaments a fer consultes el 12 i el 13 de desembre. Jordi Fàbrega, batlle de Sant Pere de Torelló, va desatendre jutges i fiscals i va posar les urnes a l'ajuntament. Que el detinguessin, si volien. Però res.

En un any i mig, 511 consistoris, inclosa la capital, van fer referèndums 'il·legals' amb desenes de milers de voluntaris, i van votar més d'un milió de persones. I va ser una festa. Paral·lelament, totes les forces vives de l'espanyolisme, inclòs el president del govern, van clamar, bramar, censurar, insultar, prohibir, vituperar, denunciar... I res de res.

Han passat divuit mesos des de la Diada del 2012, quan el procés es va desencadenar 'oficialment', i en aquest temps no hi ha hagut res més sinó brams, amenaces, escarafalls, gesticulacions i guerra bruta subterrània, però ni un sol acte de força declarat i efectiu.

La sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre la declaració de sobirania del parlament del dia 25 passat ha posat en evidència les dificultats de l'estat per a fer un acte de força. És una obvietat que el president de l'òrgan jurídic –i alguns altres membres– no solament no és imparcial, sinó que és un catalanòfob declarat i un ultradretà contumaç; per això el va designar el PP. Però no ha pogut imposar la sentència que les vísceres li demanaven perquè li calia argumentar-la jurídicament.

Ara resulta que el govern espanyol necessita els pamflets de la FAES per a 'informar' els eurodiputats sobre el procés català. Però no els emparaven totes les lleis del món? No era evident que la UE vetaria Catalunya? Catalunya no havia de vagar per l'espai sideral?

Els exabruptes han influït en alguns catalans. D'aquí vénen les temences, d'aquí ve que molta gent esperi un acte de força en un moment o altre: suspensió de l'autonomia, inhabilitació del president de la Generalitat... Però amb quina base jurídica? Només la caverna mediàtica o polítics sense responsabilitat directa hi han incidit. Mas, Espadaler, Forcadell... han dit del dret i del revés que actuaran sempre des de la legalitat. Vidal-Quadras mateix, que havia advocat per enviar un escamot de la guàrdia civil a deposar el president de la Generalitat, acaba de dir que no es pot il·legalitzar l'ANC simplement pel fet d'opinar. El president del Parlament Europeu ja el va reprendre quan va demanar una intervenció armada contra la Generalitat i molts ulls el vigilen.

Criden molt, però els fets són incontestables, han fracassat en tots els fronts: el discurs de la por, l'ofec fiscal, l'intent de trencar la societat catalana, els suposats empresaris amics, les denúncies de Llanos de Luna, el suport internacional, la guerra bruta policíaca, la guerra bruta informativa... Què els queda? Quan el 84% del cens dóna suport a una iniciativa –la consulta– que has atacat per terra, mar i aire durant divuit mesos, és que manifestament has errat en l'estratègia i en l'acció. Quan una quarta part del total de la població es mobilitza, una xifra inaudita en els moviments socials, no pots intentar cap acte forassenyat.

Tenen aquarterats quatre mil policies a Catalunya sense ocupació assignada, però què podrien fer? Podrien intentar les clàssiques provocacions de guerrilla urbana, aldarulls al carrer, algun còctel molotov... Però l'espanyolisme violent és ben identificat i no hi ha una base social que el sustenti. Vuit-cents mossos de paisà van vigilar que no hi hagués cap provocació orquestrada pels serveis secrets o la ultradreta la Diada del 2012. Un error en aquest sentit ho precipitaria tot, les pífies dels GAL són massa recents. 'Li devem a la Falange l'èxit esclatant de la consulta d'Arenys de Munt', diu Josep Manel Ximenis.

Elena Valenciano, la número dos del PSOE, acaba de veure ara, ai!, que el dia 8 d'abril el congrés espanyol no desbaratarà el full de ruta català, a diferència del pla Ibarretxe, que tant han evocat. Hi ha hagut una sentència del TC contra una declaració del parlament, i el parlament com si sentís ploure. La Razón va titular a tota portada: 'El TC prohibe a Mas celebrar la consulta independentista', ai! Passen els mesos i continuen a la figuera, confosos per les seues pròpies falòrnies, i això que els amics els aconsellen: Duran i Lleida ja va advertir Rajoy que si no feia res es trobaria amb una declaració unilateral d'independència damunt la taula. El seu drama és que si fa res, també.

Ni el govern ni el parlament no transgrediran cap norma i probablement no es farà la consulta si, com és previsible, les institucions espanyoles la veten. La revolta dels estels ha de continuar essent familiar. Però imaginem-nos l'escenari: 11 de setembre de 2014: milions de persones al carrer reclamant de poder votar; 18 de setembre: referèndum a Escòcia mostrant la civilitat britànica; 9 de novembre: milions de persones al carrer denunciant la intolerància dels espanyols i un segrest de les urnes davant les càmeres de tot el món.

La caldera bullirà al màxim quan es facin unes eleccions avançades que donaran majoria a les formacions polítiques del sí. Serà l'hora decisiva anunciada per Duran i reconeguda per Mas, però fins al segon abans s'haurà respectat la legalitat espanyola. El govern ja té el suport d'alguns països amics. Quan el primer reconegui Catalunya, la independència serà un fet. Rajoy i Rubalcaba boquejaran com sengles peixos fora de l'aigua i continuaran proferint anatemes inconnexos i incomprensibles. El camí de Mas pot ser costerut, però ho és molt més el de Rajoy. Més enllà de l'amenaça no hi ha res.

Editorial