Opinió
-
Lliures, contra la seva història
David Fernàndez
31.07.2014
-
S'acosta tempesta
Albert Pont
30.07.2014
-
Els grups neonazis fan la feina bruta dels aparells oficials
Guillem Agulló
29.07.2014
-
El finançament i el País Valencià. No tantes llàgrimes i més empenta
Fran Ferri
29.07.2014
-
Fòrum 2004: cobra i vés-te'n
Gerard Horta
28.07.2014
-
Pujol i els seus fills, la mala consciència
Francesc-Marc Álvaro
26.07.2014
-
Quan Fabra entre a la presó, no ha d'entrar-hi sol
Vicent Marzà
23.07.2014
-
L'especial sensibilització catalana pel conflicte de Palestina
Joan Pérez i Ventayol
22.07.2014
-
'Aquest mes he pogut veure fins a quin punt són degradades les institucions valencianes'
Mònica Oltra
18.07.2014
-
'Si fóssim a Londres o Nova York, "Mar i Cel" seria sempre a la cartellera'
Joan Lluís Bozzo
17.07.2014
-
Judici a l’odi neonazi
Esteban Ibarra
14.07.2014
-
Les rebaixes de novembre i el rum-rum de l’engany
Gerard Horta
13.07.2014
-
We the radicals
Francesc Canosa
12.07.2014
Joan Ramon Resina
15.10.2014
President, no ens feu un 9-N!
El 16 de desembre de l'any passat, en un article escrit a contracorrent de l'opinió que aquells dies aplaudia com una genialitat la doble pregunta de la consulta, deia en aquest mateix diari que la fórmula solament s'entenia sense la intenció real de materialitzar el referèndum. En canvi, la doble pregunta tenia sentit si es tractava de preservar l'estètica d'unitat. Ahir el president Mas va anul·lar el decret de convocatòria que ell mateix havia signat dues setmanes abans. Els més càndids es demanen si Mas no hi comptava, amb la interposició d'un recurs d'inconstitucionalitat per part del govern espanyol. Però aquesta pregunta és retòrica. La pregunta bona és: per què, sabent-ho, ha mantingut la pugna amb l'estat i la il·lusió de centenars de milers de persones que confiaven en la seva determinació? Per què trenca això que ell mateix havia anomenat consens de porcellana?
Diumenge Mas avançava allò que passaria dilluns amb un atac extemporani als seus aliats més fidels. Acusava Junqueras de partidisme. Junqueras, que ha signat pressupostos socialment dolorosos i ha aparcat la funció opositora que li pertoca en benefici del govern i en pro del procés. Amb aquesta plantofada, Mas es posava la bena abans que la ferida. Sabia que allò que anunciaria l'endemà era una provocació en tota regla, i que previsiblement li costaria el suport d'ERC. Es protegia de l'efecte emmascarant la causa.
Diumenge Mas tornava a ser el president de CiU, sensible a les enquestes que indiquen una davallada inequívoca de la coalició i sensible també a l'alè mefític de Duran i Lleida al clatell. En efecte, Duran, el mort vivent que devora tot allò que troba, es prepara per esclafar els seus socis entre una ERC que s'albira com el partit patriòtic útil i una UDC que aprofita la feblesa circumstancial de Mas per erigir-se en garant dels interessos de les elits del pont aeri, rebatejant-los com a 'centre'.
Feia temps que les veus assenyades anaven preparant el camí. Feia temps que deien que si la consulta no s'havia de fer bé valia més no fer-la. Catalunya és un país de perfeccionistes. Per això, mentre treballem per astorar el món, tenim quasi premis Nobel, quasi diaris, quasi govern, quasi polítics, quasi independència. Aquestes veus passen per alt que no hi havia cap raó perquè la consulta no es fes bé des d'un punt de vista logístic. I si l'estat la prohibia —cosa que ningú no ha dubtat mai que faria— importava fer-la arribar amb pulcra disciplina democràtica fins al mateix moment que la policia espanyola s'emparés de les urnes. Aquest espectacle, fins i tot seguit de la inhabilitació de Mas, fóra infinitament més profitós al procés que no pas el 'bathos' que ha provocat en tothom l'autoconfiscació del president.
Ara no escau de cridar: 'La consulta ha mort, visca la consulta!' Invocar una mena d'enquesta alternativa, lúdica i sense conseqüències jurídiques, que Mas mateix ja avisa que caldrà suplementar amb unes eleccions plebiscitàries, és profundament desincentivador. Tot fa pensar que CiU fa un cop de teatre. Mas vol arribar a les eleccions amb la imatge tan poc maculada com sigui possible. Però, havent-se imposat l'horitzó de la legalitat espanyola, es troba en la necessitat, per rebaixar el dramatisme amb l'estat, d'apujar-lo amb uns aliats que tant li serveixen de crossa com d'ase dels cops. Amb aquest panorama edificant, cal preguntar-se si el pla B de Mas no ha estat sempre 'el' pla; si el vodevil de rescindir el propi decret no era al guió; si la insistència a pidolar a Rajoy un gest, una concessió, una raó per a reconstituir les relacions entre Catalunya i Espanya —estranya en un govern que s'ha adjudicat de gestionar la ruta a la independència— no ha estat una farsa de magnitud històrica, com la que segons Marx representava el cop d'estat de Napoleó III. El drama del consens esberlat fa tot l'aspecte d'una comèdia lleugera, per dir-ho amb el títol de la novel·la d'Eduardo Mendoza.
En la guerra de nervis amb l'estat, guanyava la voluntat democràtica de Catalunya; amb la defallença del govern guanya l'estat. Fins i tot si els partits, per salvar la cara, acorden de posar unes urnes alternatives en uns centres alternatius per a una consulta que, a ulls de tothom, ja no serà 'la' consulta, aquesta —no pas el procés— és morta.
Ja fa temps que els intel·lectuals orgànics de CiU imploraven al president que no 'els' fes un 6 d'octubre. Santa innocència! On era el procés revolucionari espanyol que el president podia sentir la temptació de secundar llançant-se a una aventura subversiva? On era la gestació de violència institucional que podia ser l'esca de l'exèrcit? No, no era pas el 6 d'octubre. Allò que aquells intel·lectuals demanaven a Mas era que no els fes un 9 de novembre. Poden estar contents; ja tenen allò que volien.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015