Oriol Vidal-Aparicio: ‘La constitució espanyola: segrest nacional legalitzat (i 2)’

El 15 d’octubre passat Gideon Rachman escrivia a Financial Times que el govern britànic, en el cas escocès, actuava més sàviament que no el govern espanyol en el cas català. Tant David Cameron com Mariano Rajoy, deia Rachman, són conservadors i patriotes, i tots dos veurien horroritzats la ruptura dels estats que presideixen. Tanmateix, ‘el govern britànic ha reconegut que, havent aconseguit el poder a Edimburg [seu del govern escocès], els nacionalistes escocesos s’han guanyat el dret democràtic de convocar un referèndum sobre el seu vell objectiu, la independència. No té sentit mirar de trobar excuses legalistes per a impedir-ho.’

Federico Trillo, ex-president del congrés (‘¡Manda huevos!’), ex-ministre de Defensa espanyol (‘¡Viva Honduras!’) i ara ambaixador que-no-parla-anglès al Regne Unit, va contestar l’article de Rachman amb una carta al mateix mitjà (‘Independence moves have very little in common’, 7.11.2012), i va oferir precisament les ‘excuses legalistes’ que Rachman denunciava. Segons Trillo, com que el Regne Unit ‘no té constitució escrita’ (això és, com a mínim, inexacte), és fàcil per als britànics cedir a Escòcia la competència de l’organització de referèndums, perquè n'hi ha prou que les dues cambres legislatives britàniques hi consentin. El govern espanyol, diu Trillo, no pot seguir el mateix camí, perquè cedir a Catalunya la competència per a celebrar un referèndum sobre la independència afectaria potencialment la ‘unitat de la nació espanyola, protegida solemnement per la constitució espanyola’. Trillo manté la versió oficial del Partit Popular i d'una gran part del PSOE (i del PSC): ‘L’única via legal per a desencadenar un procés que tingui per resultat la independència de qualsevol regió [espanyola] és a través d’una esmena constitucional. És possible això? Certament, però el procés requeriria una gran majoria a les corts espanyoles, noves eleccions i una aprovació posterior en referèndum a tot el país.’ Menys conciliador (no és igual parlar per a Financial Times que per a la COPE), el ministre d’Afers Exteriors, García-Margallo, hi afegia recentment que, amb la constitució a la mà, era ‘absolutament impossible’ convocar aquesta mena de consulta perquè ‘no hi ha dret d’autodeterminació ni de secessió d’una part del territori’ espanyol. Un referèndum seria ‘clarament il·legal, un cop d’estat en termes jurídics’. Són tan sols dues mostres recents d’un argument que hem sentit mil i una vegada.

Però no és cert que la mera autorització d’un referèndum sobre la independència de Catalunya fos il·legal ni que requerís cap mena de reforma constitucional. N’hi hauria prou amb voluntat política. L’article 92 de la Constitució Espanyola diu: 

1. Les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum consultiu de tots els ciutadans.
2. El referèndum serà convocat pel rei, a proposta del president del govern, prèviament autoritzada pel congrés dels diputats.

Algú pot dir: però la competència de convocar referèndums és exclusiva de l’estat. Matís molt important: el que és competència exclusiva de l’estat és l’autorització per a convocar consultes populars per via de referèndum (Article 149.1.32). Per tant, si entenguéssim que estat vol dir ‘govern central’ (que no caldria: l’article 3.1 de l’estatut aprovat el juny del 2006 diu que ‘la Generalitat és estat’), els mecanismes establerts a l’article 92.2 podrien facultar qualsevol govern autonòmic a convocar almenys un referèndum de caràcter consultiu, no vinculant (com no van ser vinculants els referèndums sobre l’OTAN del 1986 i sobre el Tractat de la Unió Europea del 2005). Fins i tot si això es presentés com un obstacle legal insalvable, l’eventual referèndum sobre la independència de Catalunya es podria convocar a tot Espanya. (Una altra qüestió és que, si el resultat fos favorable a la independència, calgués reformar la constitució espanyola perquè el procés cap a la independència fos constitucional. Però, arribats a tal punt, tindria gens de sentit perdre-hi el temps?)

Es fes com es fes, un referèndum ens donaria dades reals i molt útils sobre la resolució del conflicte. Perquè l’arrel de la qüestió és la següent: acceptant que la independència de Catalunya seria una ‘decisió política d’especial transcendència’, hi hauria cap govern que volgués plantar cara a aquest procés sense saber què n’opinen els seus ciutadans? O és que els qui s’oposen a la celebració d’un referèndum es pensen que, als contraris a la independència, no els permetrien votar? O potser el que temen és que un referèndum situa de facto tots els ciutadans, unionistes i independentistes, en pla d’igualtat, sense les cartes marcades, amb el vot com a única arma? En tot cas, el que seria un avenç innegable és que la convocatòria d’un referèndum obligaria els unionistes a practicar un esport que no han practicat mai: mirar de convèncer els catalans, amb raons positives, de la conveniència de pertànyer a Espanya. El debat, almenys, seria d’arguments contra arguments, no d’arguments contra amenaces.

Precisament Francisco Rubio Llorente —doctor en dret que va assessorar la ponència constitucional del 1978 i que va ser magistrat i vice-president del Tribunal Constitucional espanyol, a més de president del Consell d’Estat espanyol— ha afirmat recentment que la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya és una qüestió inexcusable. I afegeix: ‘Si una minoria territorialitzada, és a dir, no dispersa per tot el territori de l’estat (...), delimitada administrativament i amb les dimensions i recursos necessaris per a constituir-se en estat, desitja la independència, el principi democràtic impedeix d'oposar a aquesta voluntat obstacles formals que poden ser eliminats’ (‘Un referéndum para Cataluña’, El País, 8.10.2012). Rubio Llorente, òbviament qualificat per opinar sobre la qüestió, ha entès, entre més coses, que l’actitud del ministre de Justícia espanyol no porta enlloc: el que fa Ruiz-Gallardón és culpar les minories nacionals segrestades constitucionalment de no voler seguir, sempre i en tot cas, les normes del seu segrestador. Rubio Llorente ha entès que el contenciós Catalunya-Espanya no és un problema de marcs jurídics, sinó de legitimitat política. Quan Ruiz-Gallardón pretén debatre amb aparent seriositat sobre marcs legals, i al mateix temps esquiva qüestions òbvies de legitimitat (com si no hi tinguessin res a veure, com si fossin inexistents), fa trampa. Però Ruiz-Gallardón, fa l'espavilat i cau en la seva pròpia trampa quan diu que el 1978 els catalans van aprovar la constitució amb un percentatge més alt que no el de la mitjana espanyola. El que ens vol dir Ruiz-Gallardón és que, en conseqüència, la constitució espanyola té fins i tot més legitimitat democràtica a Catalunya que no a la resta d’Espanya... o almenys n'hi tenia el 1978. Si, per tant, suport democràtic significa legitimitat, quin problema ha d’haver-hi a comprovar el grau actual d’aquesta legitimitat, sobretot quan hi ha indicis clars que una majoria dels catalans la qüestionen? D’una altra banda, un suport clarament majoritari a la independència, no atorgaria també legitimitat a aquesta opció? Per què oposar-s’hi amb tanta vehemència? Houston: tenim un problema (de lògica). 

Potser ja no em falta sinó fer als senyors Ruiz-Gallardón i García-Margallo un suggeriment que podria resultar molt més instructiu que no les meves paraules: que truquin a la Casa Blanca i anunciïn que el govern d’Espanya deixa de reconèixer els Estats Units perquè van néixer d’un acte subversiu contrari a la legalitat britànica. De passada, podrien recordar als nord-americans que l’aprovació de la seva actual constitució va ser il·legal, perquè els Articles de la Confederació (la primera constitució dels Estats Units) requerien la unanimitat dels tretze estats originals per a qualsevol reforma. No m’estranyaria gens que els diguessin, a l’estil de James Carville: és la legitimitat política, estúpids!

Oriol Vidal-Aparicio, professor de constitució dels EUA i de política internacional a Glendale Community College, i autor del bloc Catalunya: Per què Espanya?

Primera part de l'article: Oriol Vidal-Aparicio: ‘La constitució espanyola: segrest nacional legalitzat (1)’

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet