Opinió

 

<14/72>

Àlex Castillo

30.11.2014

Pobresa infantil: principal problema, ara i aquí

Més enllà de problemes identitaris, de corrupció i d’organització política, ens trobem en una situació extrema pel que fa a la pobresa infantil. Un problema sobre el que no se’n parla massa i que, malgrat això, afecta de manera molt directa el bé més preuat de la societat: els infants, aquelles persones petites que tot polític en campanya ha de grapejar i petonejar. 
Els darrers informes sobre el tema, tant el d’Unicef com altres anteriors, situen el percentatge de nens sota el llindar de la pobresa o en risc d’exclusió social entre un 25 i un 30%. Independentment de les xifres, es tracta d’una magnitud prou important com perquè hi hagi debat, propostes, comentaris, etc. En canvi no ho sembla massa. Si busquem articles sobre la qüestió en trobarem dos o tres després de cada informe presentat, i dos o tres darrera de cada cas esgarrifós de nens concrets que no poden menjar, infants desnonats i situacions extremes concretes que, pels motius que siguin, salten de les pàgines dels diaris.


Per exemple, a Catalunya tenim un Pacte contra la Pobresa i un altre sobre la Infància. Però tot i que el principal col·lectiu afectat per la pobresa són els menors i que el principal problema de la infància és la pobresa costa fer el pas i centrar la qüestió en els paràmetres adients: Estem davant d’una emergència social de gran magnitud: la Pobresa Infantil. Cal intervenir i actuar des d'ara.


Hem dit en alguna ocasió que la pobresa infantil és ara mateix el principal desafiament de l’escola catalana. Silenci a l’altre costat. No s’ha fet res. No s’ha cridat ni associacions de mares i pares ni entitats que treballen amb la infància desfavorida per tal de parlar del tema. Cap mesura, cap política nova, cap proposta. Com a gran fita uns retocs en les beques de menjador, just el mateix any que es suprimien les beques per a llibres de text i material escolar. Resultat previsible: els problemes no s’arreglen sols.


Aquests infants menyspreats i humiliats avui seran els qui pagaran un percentatge important dels impostos d’aquí a 30 anys, just quan molts dels lectors d’aquest petit escrit esperaran cobrar la seva ben guanyada pensió de jubilació. Però de la mateixa manera que avui els déus dels mercats demanen sacrificis humans amb una voracitat extrema, potser en aquell futur uns altres déus igual d’inflexibles demanaran més sacrificis, no necessàriament els mateixos que ara. Qui sap si en el futur les persones que des de les seves responsabilitats en el govern han abandonat aquests infants a la seva sort seran els que rebin la indigesta medicina de les retallades que tant han receptat.


Sense entrar en el terreny de la justícia i dels drets, com a societat no ens podem permetre maltractar la infància. Aquest maltractament significa maltractar-nos nosaltres mateixos, no aprofitar el capital humà que tenim. En un lloc com el nostre país, sense petroli, gas, mines d’or, de diamants, etc. la riquesa la creem les persones. Com més gran sigui l’exclusió social menys capital humà aprofitarem, menys riquesa podrem crear i, per tant, més pobra i desigual serà la nostra societat.




Àlex Castillo és el president de la FaPaC (Federació d'Associacions de Pares i Mares d'Alumnes de Catalunya).

Editorial