Opinió

 

<14/72>

Josep Bargalló

10.11.2014

No pararem, perquè aquí es vota

Hem desobeït. Ni prohibicions, ni amenaces, ni coaccions, ni campanyes de la por... Ni tribunals constitucionals caducs i sense cap solvència. Ni unes clavegueres de l'estat abocades infantilment i matusserament a fer córrer missatges falsos i a mirar de col·lapsar telèfons i webs. Ni accions desesperades de grups marginals que han acabat esdevenint ineficaç altaveu d'un unionisme sense cap altre argument que el no-res. El no sistemàtic. La negació.


Hem desobeït gairebé sense voler, només perquè allò que volíem era una cosa tan senzilla i fonamental com votar. I hem votat. Amb l'alegria als ulls. La il·lusió als ulls. Les llàgrimes als ulls. Avis i néts. Gent que parla català i gent que parla castellà. I gent que parla molts altres idiomes. Sense gairebé voler, i amb valentia. No pas la valentia infructuosa d'herois mítics: l'útil valentia quotidiana de ciutadans i ciutadanes que han decidit de ser els amos del seu futur, construir un nou país per a tots, bastir-lo de ciment social. Fer-lo millor. La valentia dels qui desobeeixen perquè saben que obeir és la seva negació. Del seu passat, del seu present, del seu futur.


Hem desobeït. I hem omplert les urnes, hem fet llargues cues, hem canviat hàbits, hem superat dificultats... Més de dos milions, malgrat els entrebancs i les incerteses. Amb tota la lírica i tota l'èpica, seguint un camí que aquests darrers anys no ha tingut aturador: el 10 de juliol de 2010, els onzes de setembre de 2012, 2013 i 2014, aquest 9 de novembre... Sense parar. Perquè la gent no ha parat. Ni amb prohibicions, ni amb amenaces, ni amb coaccions, ni amb campanyes de la por... I no pararà.


No hem arribat aquí per parar, ni per anar enrere, ni per buscar pactes impossibles, ni per deixar les coses com sempre... Hem arribat aquí per continuar endavant. Per assolir noves fites. La següent —tres mesos, com reclama l'ANC—, urnes plenes altre cop. Ara amb una indiscutible formalitat jurídica, amb legitimitat reconeguda internacionalment, amb la força d'una convocatòria legislativa. Unes eleccions que esdevinguin el plebiscit concloent de la voluntat popular.


En pocs mesos, un nou parlament amb un mandat inequívoc d'exercici de la plena sobirania: la declaració d'independència d'un nou estat d'Europa si és allò que vol la majoria —com ho va demanar ahir la majoria que es va expressar. Si parem, tindrem allò que deia ahir un individu davant l'urna de Vespella de Gaià, el petit poble del Tarragonès on van néixer el meu pare: 'Esto es España. Aquí no se vota.' I no pararem, perquè aquí sí que es vota.

Editorial