Opinió
-
Entre el 9-N i eleccions: negociació internacional
Xavier Solano
18.10.2014
-
President, no ens feu un 9-N!
Joan Ramon Resina
15.10.2014
-
Endavant, enrere, endavant
Josep Bargalló
15.10.2014
-
Doblem l'aposta: plebiscitàries
Quim Torra
15.10.2014
-
9-N, la prova de l'ànec
Francesc Ribera 'Titot'
15.10.2014
-
Que Cotino se'n vaja és bo per a la democràcia
Mònica Oltra
14.10.2014
-
La consulta és teatre, naturalment
Eugeni Casanova
14.10.2014
-
En deute amb Espanya
Albert Pont
11.10.2014
-
El 9 de la societat valenciana és avui
Vicent Moreno
09.10.2014
-
'Wine & Culinary': trencar tòpics
Montserrat Serra
04.10.2014
-
Una coincidència gens anecdòtica
Josep Cruanyes
02.10.2014
-
Pluralism vs. separatism?
Paul Costello
26.09.2014
-
On és ICV-EUiA?
Jordi Domingo
26.09.2014
Joan Ramon Resina
07.09.2014
El Cervantes i la memòria històrica
Que l’Institut Cervantes d’Utrecht hagi cancel.lat un acte amb l’escriptor Albert Sánchez Piñol per ordre de l’ambaixada no és estrictament un acte de censura, com bramava en portada un diari que la practica, sinó una grollera intervenció en les activitats socials de l’Institut que, al cap i a la fi, depén del Ministeri d’Afers Exteriors, no el de Cultura. Aquesta ubicació administrativa ja dóna una idea dels objectius que persegueix una institució al servei de l’acció exterior de l’Estat, amb la llengua (el castellà) com cavall de batalla per a la difusió d’uns determinats interessos. Més sorprenent que la cancel.lació és que s’hi convidés un escriptor català. L’explicació rau, probablement, en la llengua original de la novel.la. Que Victus fos escrita en castellà havia de comptar favorablement des del punt de vista del Cervantes. L’altra explicació és sens dubte la diplomàtica. Si la iniciativa provenia de l’editorial holandesa que ha publicat la traducció, el Cervantes difícilment podia negar-s’hi. L’ambaixada, en canvi, sí que podia... amb un cost d’imatge pèssimament calculat.
Que el Cervantes censura, en el sentit fort del terme, ho sé per experiència des del març del 2003. El diumenge 9 a la seu de Munic es celebrava una taula rodona sobre el tema de la memòria històrica des de la transició a la democràcia. Els meus companys de taula eren Manuel Vázquez Montalbán i Salvador Cardús. Moderava el professor Ulrich Winter de la Universitat de Regensburg (avui catedràtic a la de Marburg). La sala era plena de gom a gom. El cònsul espanyol seia a primera fila.
Ja no recordo la deriva del meu discurs, sols que en un moment donat vaig reclamar el dret dels catalans a l’autodeterminació. El cònsul es remogué a la cadira. En acabar jo, i tocar-li el torn a Vázquez Montalbán, em secundà. Catalunya, digué abans d’iniciar el seu discurs, té dret a autodeterminar-se. A la sala l’ambient esdevingué feixuc. Havia pujat la temperatura emocional i podia passar qualsevol cosa. Per exemple, trencar-se la formalitat acadèmica. El moderador ho intuí i en el punt que Vázquez Montalbán enllestia el seu parlament, decidí saltar-se el protocol i tancar l’acte, decebent un públic —predominantment espanyol— que semblava disposat a la gresca dialèctica. El cònsul va marxar sense acomiadar-se. Algun català es va acostar a la tribuna per agraïr-me el que acabava de fer. La resta va desfilar cap a la sortida visiblement contrariada. La data és important. Eren els primers anys de la segona legislatura d’Aznar, els de la majoria absoluta. L’independentisme encara no tenia ni majories visibles ni projecció internacional. Vaig demanar disculpes al director del Cervantes en cas d’haver-li causat alguna incomoditat, però em respongué que no havia estat així. Sols que una setmana després, quan el professor Winter els demanà una còpia de la gravació a fi de publicar les intervencions, li explicaren que la cinta s’havia esborrat accidentalment. En aquell moment, el Cervantes de Munic el dirigia un valencià i el subdirector era un català, ambdós catalanoparlants. L’ordre de destruir la memòria de l’acte devia emanar, com ara, de més amunt o de més enllà. Si no és que els responsables d’aquell Cervantes van avançar-se als desitjos dels seus superiors.
La vulnerabilitat sovint ens fa covards, i la covardia hipòcrites. Però així com silenciar una proclama acadèmica del dret d’un poble a autodeterminar-se s’ha revelat inútil deu anys més tard, impedir que es discuteixi una visió novel.lada de la guerra de Castella contra el règim català de llibertats es demostrarà contraproduent. No sols perquè estimularà la lectura del llibre (en aquest sentit, Sánchez Piñol està de sort), sinó perquè delata la por pànica de l’Estat a que alguna vegada la història s’expliqui des de la perspectiva dels vençuts.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015