Opinió

 

<14/72>

Oriol Caba

03.07.2014

Trinco-trinco

El Canet Rock es diu Rock però no hi ha rock. És un festival de nostàlgia de plàstic amb finalitat comercial, i en canvi es veu que ha de ser l'apoteosi de la comunió de la música catalana que ho fliparem de coloraines. Va, home, que en Mainat fa vint anys que embruteix el cervell del personal amb tifes televisives sense escrúpols. El seu cinisme ha contribuït significativament a fer una societat més acrítica i inculta a cada nou format. El discurset naïf del festival n'és una filigrana més.


Amb una crisi d'edat que espanta i suposo que també força aclaparat per la buidor conceptual de la seva trajectòria, vol fer-nos creure que reviurem un moment històric irrecuperable a través del seu particular viatge cap al passat de la seva joventut. Una joventut pròpia d'ell, interior, fins i tot imaginada diria, reviscuda enmig d'espasmes de fantasia. En tot cas, una joventut del tot irrecuperable, també, com el moment històric.


Els pretextos són els de sempre i de tothom, d'en Mascarell a la Ballbé, de la Marató als orgasmes d'en Basté: moment extraordinari de la música catalana, capacitat creativa del país desenfrenada, entre tots ho farem tot, etc. Falòrnies. Cada vegada que algú fa una cosa inesperada el fulminen, no fos cas: tot s'ha d'entendre, tothom ha de ser bona gent. Canet Rock 2014 serà un parc temàtic per a tots els públics i totes les edats, un festival de rock sense rock ni festival. Serà com anar al Poble Espanyol, que mira que hi ha pobles a Espanya.


Tot allò que passi allà dins serà publicitari, no hi haurà gens de risc ni de perill i es tendirà a l'absència de l'error. Suposo que fan referència a en Sisa i a les nits de bogeria quan diuen que veuran sortir el sol, però això va extingir-se fa molts anys i s'han imposat els relats fastigosos de com han de ser les coses d'en Mainat i companyia.


La imatge mítica del Canet Rock dels setanta l'han transformada en una marca. I bé, ni és cap tragèdia ni hauria de sorprendre ningú. Sembla que hi ha força gent disposada a pensar en el festival com a model de negoci. Endavant. Una altra marca. I què? Que fotin com vulguin. 


Aquest festival és com anar al Caprabo o mirar TV3. I pots estar segur que els amos, si més no els espavilats, mengen unes altres coses. No hi tinc res en contra. Ara, avorreix i rebot la reiteració i exageració del fenomen: l'autocomplaença i satisfacció catalanes, el som collonuts, la burgesia disfressada de gent normal, l'homogeneïtzació, la mediocritat. I el que revolta és que no deixin existir res més i que del trinco-trinco en diguin la cultura catalana, en majúscules i singular.

Editorial