Opinió

 

<14/72>

Marta Serra

03.04.2014

Sobre Perpinyà, els perpinyanencs i els resultats de l'extrema dreta

Aquests últims dies es parla molt dels resultats electorals a l'estat francès. A Catalunya Nord, evidentment, l'atenció s'ha centrat en els resultats del Front National, encapçalat per Aliot a la vila de Perpinyà.


La preocupació sobre els resultats de l'extrema dreta és evident i justificada. La comparteixo. La preocupació per allò que podia significar un govern municipal clarament xenòfob i racista era evident entre una part de la població. Però ho cal dir sense embuts, aquesta preocupació no s'ha vist gaire al carrer. Entre militants, persones implicades en la vida social, associativa, cultural de la vila, sí. Però poc més.


I finalment, els resultats. Que no han estat tan dramàtics com haurien pogut ser, però que així i tot ho han estat.


Llegeixo diversos articles valorant-los i m'aturo a reflexionar sobre l'argumentari donat entre les dues tandes per uns i altres.


Un suposat front republicà desgastat per un discurs de l'FN reconstruït, una catalanitat amenaçada per un possible futur conseller municipal anticatalà, un racisme poc denunciat, un clientelisme evident, un bipartidisme flagrant que se vol conservar.

Escolto, llegeixo i paeixo.

Però dilluns, torno a la feina i miro al meu voltant. Ningú no n'ha dit res, d'aquesta ciutat que veig. De la ciutat real, no la que surt als diaris darrere Pujol i Aliot, com un vulgar 'skyline' amb Castellet inclòs. La ciutat dels barris i no dels quatre que militen i dels altres quatre que s'han presentat. Vagament, els resultats electorals per barris deixen intuir alguna pista d'anàlisi.

Torno a la feina i les converses no han variat. El problema no sem nosaltres. Tampoc no són els nins. El problema és el barri. Fent el cafè, la conversa es torna agra. 'Aquell ha acabat a la presó.' 'Jo te puc dir quins dels que tenim ara hi aniran a parar.' Somriures tristos. Al mal temps, mala cara. Els més antics ja no saben què fer, i després de sortir dues vegades al diari local per 'problemes' diversos, ja no se'n vol fer més mala premsa.


No hi ha cap més explicació possible. Misèria. Misèria econòmica i social que ha derivat en misèria cultural, intel·lectual. No pas generalitzada, però sens dubte soferta per tots.

Qui en parla d'aquesta ciutat? Qui parla de la por, l'angoixa, dels qui ja no tenen cap raó per a llevar-se al matí? Dels qui deixen que els seus nins marxin sols a escola, sense esmorzar, perquè no tenen feina i ja no tenen ni esma d'aixecar-se? Qui parla dels salaris mínims ridículs, de l'assistència social que salva els mobles i poca cosa més? Qui parla de l'estigmatització dels barris i els guetos inamovibles? I del camp de Roms cremat?


Torno a mirar al meu voltant i no m'explico com se pot parlar dels resultats de l'FN sense parlar d'això. Sense parlar dels ulls tristos i les cares esgotades. Pensant-me només com a catalana i no simplement com a persona.


Però escolto France Inter, i parlen de la Casa Musical. Entro al Casal, i avui no hi ha prou sales per a acollir totes les reunions. I penso que la feina de formiguetes continua, més enllà de l'entre dues tandes.


Marta Serra és activista nord-catalana

Editorial