Opinió

 

<14/72>

Albert Bertrana

22.07.2013

Tretze federacions de països no independents al Mundial de Natació. I Catalunya?

De les cent vuitanta federacions de natació que han vingut aquests dies a Barcelona a participar en els quinzens campionats mundials, n'hi ha tretze que, en virtut del dret privat, són federacions de països o territoris no independents. Les banderes d'aquests països van desfilar en la cerimònia inaugural el divendres dia 19 com a membres de ple dret de la Federació Internacional de Natació (FINA).


Els països d'aquestes federacions i els estats a què pertanyen són:


–Antilles Neerlandeses i illa d'Aruba (Països Baixos)


–Samoa Americana, Guam, Illes Verges Americanes, Illes Mariannes del Nord i Puerto Rico (Estats Units d'Amèrica)


–Bermudes (Gran Bretanya)


–Illes Cook (Nova Zelanda)


–Illes Faroe (Dinamarca)


–Hong Kong i Macau (Xina),


–Tahití (França)


Els nedadors i nedadores d'aquestes federacions, els veiem competir, si escau, amb els de les federacions dels seus estats, i en veiem els resultats a la televisió amb el nom i la bandera del país corresponent. Però encara hi ha cinc federacions més de països no independents que també són membres de la FINA, tot i que no han vingut a competir a Barcelona 2013:


–Illes Caiman, Gibraltar, Illes Verges Britàniques i Turks i Caicos (Gran Bretanya)


–Palestina (Israel)


Això s'explica pels estatuts de la Federació Internacional de Natació, que, en ús de la sobirania pròpia en dret privat, accepten federacions de països no independents que demanin de ser-ne membres.


En canvi, no s'explica tan bé per què la Federació Catalana de Natació no fa ús d'aquesta facilitat i no presenta la sol·licitud per a ser membre de la FINA, tal com han fet les federacions dels països esmentats. D'aquesta manera, nedadores i nedadors catalans podrien participar amb el nom i la bandera de Catalunya en les competicions organitzades per la FINA. Potser se n'ha de trobar l'explicació en la tossuda resistència des de fa vint-i-cinc anys dels successius presidents i juntes directives de la Federació Catalana de Natació a presentar aquesta sol·licitud, tot i les facilitats que presenten els estatuts de la FINA, comparada amb les altres federacions internacionals.


També fa estrany que l'Ajuntament de Barcelona s'avingui periòdicament amb entusiasme a organitzar competicions esportives on sap que participen ostensiblement federacions de països no independents, mentre el poble català ha de veure com es posen els seus recursos i els seus nombrosos atletes d'elit al servei de la Marca España. En recollim un orgull, efectivament, l'orgull de ser els millors servidors de la Marca España, més que els espanyols mateix. És un orgull o una humiliació en terreny propi feta pública als ulls del món?


Federacions esportives catalanes i ajuntament saben aquesta situació, la participació de països no independents i els estatuts de la FINA i més federacions internacionals. Ho saben bé perquè ja els la vam explicar abans del Jocs Olímpics de Barcelona 1992 i abans dels desens Campionats Mundials de Natació del 2003.


Potser són respectables els interessos materials que hi pugui haver, però si amb l'admirable tasca de la Plataforma Pro-seleccions Esportives Catalanes s'ha aconseguit que divuit federacions catalanes o vint ja siguin membres de les seves internacionals, sovint més difícils estatutàriament que no la FINA, es podria trobar la manera de conjuminar els interessos materials amb el respecte del dret de l'orgull esportiu públic que un poble com el català es mereix. En lloc d'ocultar-lo sota la bandera espanyola.


Així sia en la pròxima avinentesa.


 


Albert Bertrana i Bernaus, membre fundador del Comitè Olímpic de Catalunya (1989)

Editorial